Follow by Email

dimarts, 31 de gener de 2017

AMORS PLATONICS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 30 gener 2017)

* Aquesta reflexió la van llegir ahir 884 persones, entrades verificades directament pel controlador del blog o confirmades al mur a Facebook *

● AMORS PLATÒNICS.- Avui Plató cauria de cul a terra si veies com s’ha vulgaritzat aquell concepte d’amor, que per sempre més va quedar vinculat al seu nom. Com de ben segur recordareu, el filòsof grec solia convidar els seus deixebles a reflexionar, divagant sobre allò que els encuriosia de la vida, i en un d’aquells “Diàlegs” que algú ens va transcriure, l’anomenat “el banquet”, vet aquí que a sis deixebles els engrescà a fer la dissecció d'un sentiment tan noble com és estimar. En el transcurs d’aquell banquet-tertúlia improvisat – potser fou un precedent de les actuals “tempestes d’idees o brainstorming - es barallaren opinions tan interessants, contradictòries o complementàries sobre el tema proposat, com les següents: “l'amor inspira les grans gestes”; “l’amor transforma la pròpia personalitat”; “tota la naturalesa està xopa d’amor”; “l’amor és un reflex del desig humà de trobar cadascú allò que li falta, la seva altra meitat” o “inspira el desig de rebre amor les persones que es creuen dignes de ser estimades”. Finalment fou el deixeble predilecte de Plató, en Sòcrates, qui resumeix la conversa d’aquella agradable vetllada, afirmant i concretant que “l'amor impulsa els humans cap a la seva plena realització”. I per primera vegada es fa servir el terme “amor platònic”, per a definir aquesta variant de l’amor, 200 i pico d'anys abans de Crist, com “la forma superior i més sublim d’estimació, que deixa en segon pla la bellesa externa per enamorar-se de la bellesa interna, del caràcter i de les idees d’una persona, renunciant resignat al sexe”.

Això no és cap novetat i molts ja ho tenien entès així, però m’ha cridat l’atenció, i per aquesta raó us en parlo, una teoria que acabo de llegir aquest cap de setmana, segons la qual aquell vell concepte d’amor en certa manera virtual, que va fer forrolla sobretot en l’època d’or del romanticisme, està recuperant-se gràcies a Internet, en el sentit que comunicar-se amb una persona a la qual no veus, no has vist, i probablement, no veuràs mai, és el bany maria ideal per escaldufar amors platònics. Tanmateix, els que abonen aquesta teoria opinen que en Plató ja ho va preveure que això passaria sota la influencia de la Xarxa, tants de segles abans, quan va escriure quelcom que ara es vol fer passar com si fos una profecia: “Parlaré amb el cap tapat perquè, galopant per les paraules, arribi ràpidament fins al final i no em talli, de vergonya, en mirar-te”. Ja us ben asseguro que, com va dir aquell, és ben cert que mai te n’aniràs al llit sense saber-ne una de nova. Doncs, vet-aquí, segons Victòria Bescós, Coordinadora de Multimèdia i Comunicació a la UOC: “la comunicació entre dues persones, podem concloure que és més accessible i fàcil utilitzant Internet que no pas, per exemple, fent contacte al bar. I afegeix que la persona que busca un contacte a través de la Xarxa, en general està més predisposada a parlar i comunicar-se amb el seu interlocutor que no pas les que ho proven de forma presencial”. Què n’opineu de tot plegat? Jo que en aquesta mena de qüestions psicològiques hi pinto poc, però només m'agradaria saber si s'ha valorat el grau de sinceritat d'una comunicació virtual comparada amb una de convencional. Francament, a la meva manera de veure, d’amors platònics no n’han deixat d’existir mai – quants malalts o estudiants, per exemple, no s’han encaterinat de la seva infermera o de la seva mestra, en un moment donat? -, i en dubto molt que Internet hi tingui una influència decisiva en fabricar-ne, fent jocs de paraules entre amor i amistat. Però, en tot cas, en els temps que corren, sempre val més que anem sobrats i ben servits d’amor, encara que sigui platònic, que no pas de guerres, sempre fastigoses i cap de "santa". I si fent un bon ús d’Internet resulta que una simple amistat puja de categoria i frega el platonisme sentimental, donem-ho per bo, que tot ajuda a viure i els sentiments van per lliure.

dilluns, 30 de gener de 2017

QUIN GRAN ERROR HIPOTECAR EL PROCÉS PER AFERRAR-SE A UNA DATA!-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 29 gener 2017)

* Aquesta reflexió la van llegir ahir 1.093 persones, entrades verificades directament pel controlador del blog o confirmades al mur a Facebook *

● QUIN GRAN ERROR HIPOTECAR EL PROCÉS PER AFERRAR-SE A UNA DATA!- D’entrada us confesso que tant ahir, parlant de la relliscada Santi Vidal, com avui, en sentir-me obligat a transcriure aquesta reflexió personal, hi he patit i hagués preferit poder-me-les estalviar ambdues; però si vull ser conseqüent amb el lema d’aquest blog - ”reflexions netes de pols i de palla” -, i amb les pròpies conviccions sobiranistes, no puc permetre’m, per comoditat o per por a “ensenyar l’orella”, obviar polèmiques calentes. És més, crec que es clarificaria molt l’ambient independentista si tothom que, per fas o per nefas, no se sent còmode sotmès als capricis d’una Espanya que ens té per cap d’esquila des de fa segles, digués la veritat sobre en quines condicions està disposat a deixar-se arrossegar cap a la secessió. Sense pretendre donar lliçons a ningú, ni donar-me ínfules d’entès en sociologia, posaria la mà al foc que són majoria els que aposten sense cap recança per la independència, sempre que no hi hagi trencadisses per culpa de radicals impacients; que els gestors de la cosa no facin tentines tan sovint; que els socis de l’empresa no es collin els uns als altres, desconfiats i desunits; que no quedi marge de dubte sobre les seguretats jurídiques i, sobretot, que en matèria de complicitats internacionals, el més calent no estigui a l’aigüera. Si toquem de peus a terra, hem d’admetre que totes aquestes condicions òptimes no només no s’han assolit passablement fins ara, sinó que queden lluny i en alguns aspectes s’ha donat un pas enrere – no cal ara furgar en la ferida de qui en té la culpa de què -, però la conclusió és que perilla la solidesa del bloc sobre quins fonaments s’ha d’edificar qualsevol pretensió secessionista: disposar d’una majoria social independentista, mínimament estable i irreversible per a ser reconeguda. Caminant encara amb un esclop i una espardenya en molts aspectes, doncs, entestar-se en fixar una data en ferm per sotmetre el procés a la prova del cotó-fluix - un referèndum pactat o a la brava – significa, francament, hipotecar l’empresa i, potser, fins i tot portar-la a mal borràs.

Si analitzem objectivament tot el que s’ha dit i escrit sobre el procés - des del nostre propi bàndol o des de fora de les nostres fronteres, per part de gent que ni té res a veure ni està a sou del govern espanyol -, haurem de convenir que aquesta qüestió de treballar contrarellotge per a construir una maquinària tan delicada, una majoria molt qualificada la consideren una hipoteca que pot costar cara. I, des de fora no ho diuen precisament intel•lectuals o politòlegs parlant hipotèticament, en un pla purament teòric: sinó que molta gent que sap el pa que s’hi dóna – quebequesos o escocesos, sense anar més lluny -, desaconsellen posar-se una corda al coll. Tanmateix, no és cap secret que si les tensions internes a que està sotmesa la pròpia majoria parlamentària per marcar més paquet que l’altre cadascuna de les forces que la composen, les discrepàncies sobre el ritme i la velocitat del full de ruta que s’han de negar oficialment - només faltaria! - no es poden dissimular en converses “of the record” i menys encotillades. A la meva manera de vista, i d’aquesta opinió en són més d’un que els agradaria sense reserves el reconeixement de la sobirania plena per a Catalunya, crec que la prioritat no és quin dia i hora votarem, sinó que quan anem a votar els vots independentistes superin de carrer els vots contraris; en el ben entès que no es pot esperar de les urnes cap victòria aclaparadora - tant de bo! -, però si guanyar per una mica més d’un quart de punt, ja que un resultat esquifit a favor de la independència, sí que inevitablement ens portaria a un xoc de trens de veritat, i no pas entre Catalunya i Madrid, sinó entre els propis catalans, entesos aquests com a ciutadans que viuen i treballen a Catalunya. Sé de sobres que dient les coses com se senten es poden perdre amistats, ja que encara que ens consti d’admetre-ho preval l'absurd principi que amb qui no pensa com jo no podem ser amics. En canvi, jo més aviat crec que podem ser amics inclús pensant diferent, sempre que exposem les discrepàncies sense menystenir-nos, respectant-nos malgrat no pensem igual, podem parlar de tot sense crispar-nos ni deixar-nos de saludar. Fidel a aquesta filosofia de vida, goso repetir que l’ultimàtum de la CUP al govern per aprovar els pressupostos – això sí, en precari i tapant-se el nas -, amenaçant de partir palles si pel setembre no s’ha convocat el referèndum, em sembla que és inacceptable per un govern responsable, ja que és tracta d’una hipoteca quines càrregues, comissions i interessos, si la jugada surt malament, resultat probable amb tantes presses, ens costarà una mica més que un parell d’ous trencats i, a sobre de la truita no se n'aprofitarà ningú, de tan rebregada com quedarà.


dissabte, 28 de gener de 2017

SANTI VIDAL VERSUS JORGE FERNÁNDEZ DIAZ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 28 gener 2017)

● SANTI VIDAL VERSUS JORGE FERNÁNDEZ DIAZ.-

1)- EN QUAN A SANTI VIDAL.- El pilar del procés no necessita anxanetes estrella, acaparant la glòria de coronar els primers el castell, sinó gent anònima, sacrificada i prou desinteressada com per a fer pinya, sense esperar cap recompensa individual més enllà del triomf col•lectiu. De fet, jo sempre he pensat i n’he deixat constància públicament més de quatre vegades, que el procés només tiraria endavant si mentre durés la llarga marxa cap a l’objectiu final, el protagonisme se l’emportessin els soldats rasos en comptes de generals amb un rei al cos i al cap, cadascun d’ells, portant un barret diferent. Queda molt bonic, i potser fins i tot més d’un papa-nates ho consideri èpic vantar-se’n, com si fos un mèrit, que per arribar a un mateix destí - la independència -, cadascú sigui lliure de triar els camins i les dreceres que més li convinguin. La dispersió d’esforços no fa avançar cap projecte, sinó que els entorpeix i sovint els debilita. Per aquesta raó, els promotors de la plataforma unitària ANC van presentar-se com una societat civil, independent d’ideologies partidistes i sense més capitans que un equip coordinador, amb una sola veu. L’èxit indiscutible de la primera convocatòria de manifestació va despertar la cobdícia dels capitans, generals i una llarga llista de professionals del dirigisme polític que, en principi s’havien quedat a veure-les venir, i també d’uns quants “outsiders” il•lustres, en busca de padrins. El jutge Santi Vidal n’era un, i penso que de bona fe però fent servir d’esquer un currículum de magistrat esquerp i singular, es va posar a disposició de “la causa” per ocupar una plaça d’anxaneta. No hi ha una manera més fàcil de fer-se estimar per un col•lectiu, sigui el que sigui, que amplificar el discurs que el col•lectiu vol escoltar, i si pot ser acompanyat de musica cridanera i engrescadora perquè es noti.

Quan el jutge Vidal va fer públic que, fora d’hores, redactava la Constitució de la futura República Catalana, jo vaig escriure al blog – ho podeu consultar –, que em semblava una ximpleria pròpia d’una criatura consentida, perquè el procés no es reforçava ensenyant les cartes sinó que la feina s’havia de fer discretament, sense que en transcendís res dels preparatius fins que fos el moment oportú de necessitar-ho, per exemple el text net i polit d'una Constitució. Però en Santi Vidal no podia tenir la boca tancada i va esbombar-ho a deshora; i com que des de Madrid el van convertir en màrtir, els papa-nates d’aquí – acció-reacció -el van transformar en l’anxaneta que ell sempre havia somniat; i enfilat allà dalt del castell, com un oracle o un profeta del procés, va acostumar-se a viure en una mena d'orgasme continuat de tant com els de la seva parròquia se l’estimaven; fins que d’èxtasis en èxtasis va acabar desbarrant, i delirant durant les seves gires per tot Catalunya, davant de centenars de testimonis, presumptes detalls molt delicats sobre el que s’estava coent a la cuina del procés. Tant si tot el que va dir era mentida punyetera, com si era veritat, aquest fins ahir referent del sobiranisme català més radical, ha fet tant de mal al catalanisme que només seria comparable a confessió sense solta ni volta d’un president Pujol a qui tothom, fos de la seva corda o no, respectaven per honorable. Si la xerrameca d’en Santi Vidal era pura mentida, com assegura solemnement el govern de Catalunya i com reconeix, amb la boca petita el partit ERC que el va portar al Senat, vaja putada i falta de respecte als que se l’escoltaven, inclosos els pensionistes als que l’endemà de la proclamació de la independència assegurava una pensió mínima de 100 euros! I si fos veritat – permeteu-me que dubti que fos capaç d’inventar-se detalls tan concrets fil per randa -, la traïció que ha fet a “la causa” rebel·lant l’estratègia als contraris, tindrà unes repercussions imprevisibles entre els darrers conversos a l’independentisme i poc ajudarà a guanyar adeptes entre els indecisos que fan falta afegir per guanyar el referèndum sense discussió. Admeto que per alguns parroquians de la ceba, tant li fa dir com no dir i per tant aquesta reflexió els hi entrarà per una orella i els hi sortirà per l’altra; però la història que com la mort tot ho anivella, ja explicarà als nostres néts que els principals sabotatges a la independència de Catalunya no varen bastir-se a Madrid, sinó dins de casa mateix, des de l’escàndol Jordi Pujol fins a la bomba activada ara, com si fos una joguina, per un insensat Santi Vidal, passant pels canvis d’humor de les “senyoretes” de la CUP.


2)- EN QUAN A FERNÀNDEZ DIAZ.- Dit això, dec manifestar que si pel pecat de ser un bocamoll, la Fiscalia General de l’Estat li buscarà les pessigolles a l’ex-jutge i senador Santi Vidal, no entenc com per ser-ho tant o més, de bocamoll i insensat, de l’ex-ministre de l’Interior la Fiscalia ni se’n va preocupar, i les denuncies de prevaricació la justícia les va arxivar-se amb una celeritat sorprenent, sense donar-hi cap importància. En el seu moment cronològic, també vaig retreure-li a bastament a un ministre de tan pes al govern utilitzés el seu despatx oficial per a conspirar – no hi ha al diccionari cap definició que descrigui millor el comportament deslleial i innoble -, contra un organisme de l’Estat, com la Generalitat. En què quedem? La Fiscalia és independent de l’executiu o el seu braç armat? Quin país i quin Estat, entre uns i altres! 

QUIN CRAK EN RAJOY, ESPERANT QUE PLOGUI!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 27 gener 2017)

* Aquesta reflexió va generar 956 entrades, verificades i controlades directament des del blog o des del mur a Facebook *

● QUIN CRAK EN  RAJOY, ESPERANT QUE PLOGUI!- Renoi!, aquesta tropa de polítics que no et deixen fer una becaina, perquè cada vegada que obren la boca és per deixar-nos parats o, com diria un castís, per “cagar-la”. M’havia agafat un parell de dies de festa al blog per “assumptes personals” i resulta que en Rajoy, entre d’altres excel•lentíssims bocamolls d’aquest país, m’ha aixafat la guitarra i ja em teniu tornant a la feina abans d’hora, perquè el viatjant de gra cuit ha fet palès allò que jo, modestament i a la meva manera de veure, m’he cansat de repetir des de fa temps: que la disfressa de cap de govern li va gran al senyor Rajoy, des de la seva galdosa relliscada gallega, amb allò del “xapapote”. Però ahir l'home es va superar i s’ha guanyat a pols, i ningú li podrà prendre ja, el dret a passar a la història com el paradigma suprem de governant eixorc, per a no dir impotent, gràcies a la doctrina que ha acabat patentant com a filosofia troncal de la seva vida política: resoldre els problemes “esperant que plogui”. S'ha de ser un gran viatjant de gra cuit per saber que sempre acaba plovent, i que un bon xàfec ho arregla tot: des de la sequera a l’encariment de l’electricitat, passant per qüestions “menors” com l’atur, la fallida de les pensions, l’amenaça de secessió catalana o un dèficit públic desbocat I, naturalment, per emportar-se’n tota la porqueria que emmerda el seu partit, no hi ha cap remei millor com un bon cop de mànega d'aigua a pressió per a no deixar-ne ni rastre de la corrupció i de la merda acumulada. La coneguda copla: “Que llueva, que llueva, la Virgen de la Cueva, los pajaritos cantan i las nubes se levantan… “ és possible que, en vistes de l’èxit mediàtic de la “doctrina Rajoy” exposada ahir urbi et orbi, aquesta lluminària gallega, la proposi, en el proper congrés del partit, com l’himne oficial del PP.

S’ha acabat, doncs, trencar-se les banyes planificant a llarg termini les polítiques més convenients, intentant fer quadrar els números del pressupost posant pedaços a tort i a dret per dissimular els forats d'una mala administració, barallar-se amb les rebeques autonomies... “Espereu que plogui, i veureu que tot s’arreglarà” -, serà el nou mantra de la Montcloa. El problema esdevindrà si enlloc de caure aigua mansa, plou a bots i a barrals, enmig d’un temporal de llamps i trons, i es desborden rius i es trinxen ponts... Ja t’he previst què farà, si la pluja espatlla el país més del que ja n’està? Si aquest home no estigués tan distret cuinant gra, sabria que mai plou a gust de tothom, i que ni amb tota la ajuda del clero fent rogatives, ni invocant les seves bruixes gallegues perquè facin encanteris, aconseguirà que la pluja li resolgui els problemes d’Estat. Per aconseguir governar bé, no fan falta bruixots fent encanteris, ni capellans implorant la pluja, ni molt menys viatjants de gra cuit, sinó autèntics estadistes. I, per desgracia, gent d’aquesta mena no n'hi ha gaire i no creix plantant una rega a l’hort d’aprenents de polítics, esperant que plogui perquè es facin robustos com un roure.

dimecres, 25 de gener de 2017

EL BRAM DE TRUMP: “PRIMER ELS DE CASA”; ES CARREGARÀ LA GLOBALITZACIÓ?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 24 gener 2017)

* Aquesta reflexió va generar 814 entrades, verificades i controlades directament des del blog o des del mur a Facebook *

● EL BRAM DE TRUMP: “PRIMER ELS DE CASA”; ES CARREGARÀ LA GLOBALITZACIÓ?.- No ho sé, però si diria que el somni d’un món solidari, just, sostenible, amable amb els més fràgils de la societat, entre d’altres principis cívics, humanistes i morals, haurà donat qui sap quantes passes enrere, si és que ja no s’estarà començant a estimbar pel camí del pedregar, si prospera la doctrina Trump. Quan a casa nostra, un tal Anglada va irrompre a l’escena política com un elefant en una cristalleria, amb un programa que es resumia en una sola frase de quatre paraules –“Primer els de casa” -, els que no s’havien begut l’enteniment se’l vàrem espolsar de sobre sense contemplacions, declarant que a Catalunya no hi tenien res a fer els feixistes, encara que parlessin en català per ensarronar millor el poble, abusant de la seva confiança. Com no podia ser d’altre manera, d’aquells escalfabraguetes ja se’ls ha perdut de vista  i, tant de bo, també se n’hagi perdut la llavor; però compte!, perquè per obra i gràcia dels vots de bona fe de ciutadans americans i demòcrates, des de divendres passat la nació més poderosa i influent del món té al capdavant un president entortolligat amb una bandera xenòfoba i excloent d’una part del poble, bandera més vella que l’anar a peu, però que em pensava que l’havíem colgat junt amb les cendres de Hitler: “Primer els de casa!”

I aquest president septuagenari, de qui tinc els meus dubtes sobre si s’aguanta els pets, no diu una barbaritat tan grossa per ganes de fer-se el fatxenda o fastiguejar. Aquest paio s’ho creu de veritat el que predica a totes hores, toqui o no toqui, com si fos un robot amb un disc ratllat. Però el pitjor no és que aquest mascle alfa, segons pròpia confessió, de cabell panotxa que li dóna certa semblança amb un pallasso, n’estigui convençut del seu credo, sinó que una part important dels ciutadans americans li fessin confiança perquè necessitaven arrapar-se a l’esperança que, tancant les portes de casa a pany i forrellat, fotent escales avall els forasters i deixant a l’estacada els de fora quan tinguin problemes - perquè en el nou ordre mundial que pretén imposar en Trump cadascú se les haurà d’apanyar com pugui -, s’acabarà la misèria i els “de casa” lligaran els gossos amb llonganisses.

A la meva manera de veure, em costa de creure que aquest paio que s’ha fet multimilionari gracies a la globalització i al capitalisme agressiu, esclafant vés a saber a quants caps de desgraciats competidors que li feien nosa - desenganyem-nos, els milions a punta pala no es fan passant el rosari, ni a les ONG -, ara renegui del seu passat d’explotador il•lustrat i s’hagi disfressat de redemptor dels oprimits que, els de la seva confraria, no deixant res per verd a l’hora de guanyar diners, varen desmotivar, arraconar o arruïnar. A la meva manera de veure, doncs, tots els que encara creiem que aquest món tindria remei si la prioritat dels governants fos el benestar les persones enlloc de llepar el capital i el poder, oposem al bram d’en Trump i dels que pensen com ell, allò que cantava en Sisa fa anys: “Passeu, passeu, benvinguts a casa meva, que és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú...”.

dimarts, 24 de gener de 2017

NO M’AGRADEN ELS VENTS DE COMPLOT QUE REMOUEN L’AIRE DEL PROCÉS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 23 gener 2017)

* Aquesta reflexió va generar 996 entrades, verificades i controlades directament des del blog o des del mur a Facebook *

● NO M’AGRADEN ELS VENTS DE COMPLOT QUE REMOUEN L’AIRE DEL PROCÉS.- Els comentaris que he pogut llegir a bastament a la xarxa, o escoltat en boca de varis politòlegs, alguns amb pedigrí, titllant amb la boca petita o pel broc gros, d’acorralada al president la seva actuació ahir al teatre Conservatori de Manresa, m’han dolgut. I no perquè les trobi més o menys objectives, les opinions o les crítiques, sinó perquè la majoria amaguen insinuacions velades però malintencionades, sobre un suposat ball de cancalletes que reparteixen a tort i a dret entre bambolines, els mateixos actors que han acceptat encantats representar un paper en l’obra que es porta assajant i bastint des de fa mesos, al teatre nacional: “Procés cap a la Independència”. I aquest tuf de confabulació entre teòrics amics i companys de viatge, que s’escampa com una brama fastigosa, no m’agrada gens perquè afebleix considerablement les possibilitats d’èxit, el dia que l’obra s’estreni. Ja que una cosa és opinar que els seleccionadors de ciutadans per preguntar al president no van escollir persones “del carrer”, per dir-ho en una expressió col•loquial i planera, sinó que qui més qui menys dels preguntadors tenia els seus interessos creats; i una altra cosa molt més delicada i punyetera es especular amb la possibilitat que "algú", premeditadament i amb picardia, volgués acorralar el president i fer-lo quedar en fals. I això s’ha insinuat! Com també s’està fent córrer que aquest “algú” seria feliç si la CUP finalment donés carbassa als seus socis i els hi fotés pel cap els pressupostos. El problema és que les males llengües que en parlen, més pels racons que a cara descoberta, no surten totes del cantó de l’oposició, sinó també de les pròpies files dels que, en teoria, remen a favor del sobiranisme. I que totes les insinuacions respecte a qui és aquest “algú” miren en una mateixa direcció: la fal•lera d’ERC per fer saltar la banca electoral i convertir-se en l’àrbitre i senyor dels tempos per assolir la República, sense dependre de tebis o de tiquis-miquis a l’hora de tirar pel dret. I ningú d'ERC, amb credibilitat i sense que es noti que ho diu per quedar bé, ho ha desmentit.

A la meva manera de veure, aquest vent de complot que algú bé deu tenir interès en que no pari de bufar, fa molt de mal i qui sap si no en té la culpa de que el procés estigui encallat, i de que no s’ampliï la base popular de recolzament, malgrat els esforços de molts de voluntaris, que sense lligams ni interessos de partit pel mig, intenten guanyar-se els indecisos. Però mentre la classe política sobiranista no deixi de mirar-se el llombrígol de les seves conveniències i llenci els “tactismes” muntanya avall, tota la magnífica feina que infinitat de voluntaris han fet i fan per lligar el demà, l’endemà i el dia després, se n’aniran en orris mentre els que tenen de dirigir el vaixell a bon port es vigilin entre ells de cua d’ull, atents a que ningú marqui més paquet que l’altre. Jo sóc, i no és la primera vegada que ho he escrit en aquest blog i ho he confessat de paraula quan em conviden a una tertúlia, dels que es vàrem desinflar veient com es va gestionar de malament l’eufòria de l’endemà del 9-N i tot el que va esdevenir després, amb la formació d’una coalició de govern impossible de reeixir com s'ha vist, perquè els nans no paraven d’entrebancar i d’enfilar-se a les barbes dels més grans, que s’han deixat dominar. Penso que jo i molts altres tornaríem a somriure esperançats si veiéssim que tenim un govern unit, on totes les forces sobiranistes li donin suport i abandonin els seus interessos de partit fins l’endemà d’haver aconseguit que ens reconeguin, des de fora, la República. Aleshores serà el moment de que cada formació política lluiti per la seva ideologia, però mentrestant tota la força s’hauria d'emprar per aconseguir l’objectiu de país, i gestionar el millor que es pugui els dies que quedin d’autonomia.

Però em temo que no anem per bon camí mentre, després de tants de dies de marejar la perdiu amb la cançó enfadosa dels pressupostos, tot depengui de com es llevin del llit el proper 28 les senyores anticapitalistes de la CUP. ¿Creieu que això és seriós i dóna confiança als indecisos, que un cop siguem independents les picabaralles i els pals a la roda s’hauran acabat? Demà el tres homes forts del govern aniran a Brussel•les a presentar les seves credencials, la qual cosa em sembla molt bé, però em dol que quan tots els seus missatges d’avui a la ciutadania haurien de limitar-se a parlar de la solidesa del seu plantejament, fan el ploramiques i les víctimes perquè el president del Parlament Europeu, que és un adversari polític, els ha boicotejat l'acte convocant a la mateixa hora a tots els ambaixadors acreditats, i que tots els parlamentaris populars europeus faran campana a la conferència dels catalans. I doncs que és pensaven? Que els hi posarien una catifa vermella i, fent realitat aquell somni d’en Francesc Pujols, els convidarien a sopar de franc? Si el dia que es faci el referèndum, una majoria significativa de catalans - homologable internacionalment i sense perill que sigui tombada l’endemà perquè pengi d’un fil -, es decanta per tenir un estat propi, ja veurem con Europa ens prendrà en serio d’una vegada. Mentrestant atiïn els mals vents i no vagin tots a una, amb seny i sense concessions a l’èpica ni a la demagògia, tenim procés per estona. Per desgràcia!, ara que com mai després del 9-N ho havíem tingut tan a prop i ben encarrilat. 

diumenge, 22 de gener de 2017

JO NO HAGUÉS POGUT ASSASSINAR ELS DOS AGENTS FORESTALS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 22 gener 2017)

● JO NO HAGUÉS POGUT ASSASSINAR ELS DOS AGENTS FORESTALS.- I no pas perquè sigui incapaç de matar ningú a sang freda, o perquè sigui un paio de principis, sinó per una raó molt més senzilla: perquè mai em posaria una arma de foc a les mans. Encara que sembli una ximpleria a primera lectura, si ho reflexioneu una mica us adonareu que sense l’escopeta no hi hagués hagut crim. Tant li fa si el paio que va disparar estava sonat o no: per molt que no girés rodó, el problema continua sent l’escopeta, ja que sense l'arma a les mans la sang no hagués arribat al riu. És a dir: el problema, francament us ho dic, és que a un paio que no girava rodó del tot se li permetés tenir llicència d’armes. No hi doneu mes voltes i, sobretot, no en traguéssim ara conclusions equivocades esquitxant tot el col•lectiu de caçadors, perquè els caçadors són bona gent llevat que se’ls hi pugui girar el cervell en un moment donat, possibilitat que precisament s’ha de prevenir sotmetent-los a un bon examen psicotècnic professional i periòdic, i no només per cobrir l’expedient administratiu del permís, mirant a més a més que surti “baratet”, per a no perjudicar el cost del tràmit. El conseller de l’Interior ha recordat a la Guàrdia Civil, que en té la competència dels permisos d’armes, que convé revisar els protocols perquè no sigui cas que estiguin rovellats o tinguin teranyines o, simplement, s’hi hagin fet forats, perquè de que ens puguem refiar que es fa bé i no falla per cap cantó, en pot dependre la vida d’una persona.


A la meva manera de veure, doncs, pel que he escoltat i pel que he deduït parant l'orella, aquesta qüestió dels permisos d’armes – i no em refereixo ja només a les de caça – no sembla que estigui prou endreçada i si no es mira prim, ara que hi som a temps, algun dia es poden repetit tragèdies com les d’ahir. Per altra banda, em temo que la defensa del paio que s’ha declarat culpable d’haver rebentat el cervell als dos agents rurals, sense pensar-s'ho dues vegades, recorrerà a tots aquells arguments de llibre - impuls incontrolable, acalorament, confessió espontània o qualsevol altra excusa de mal pagador que se li acudeixi - per intentar rebaixar la pena de l’assassí. Hi té tot el dret, segons la Constitució. Inclús no m’estranyaria que, per poc hàbil que sigui en l’exercici de l’advocacia, busqui una atenuant del crim derivant part de la responsabilitat envers els psicòlegs que li varen fer l’examen, ja que si haguessin estat més per la feina, qui sap si se li hagués detectat al paio que no estava en condicions de posseir una arma, i si no l’hagués tingut a les mans els dos agents rurals encara estarien vius. Perquè vist i debatut tot plegat, bona part de la solució al problema de les llicències d’armes, rau en que no s’atorguin a ningú sense haver passat un psicotècnic amb cara i ulls. Els que no pensin com jo que ho diguin, perquè els seus amics i coneguts procurin no acostar-se'ls-hi si porten armes.

dissabte, 21 de gener de 2017

EL MEU AMIC, EL BANC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 20 gener 2017)

* Aquesta reflexió va generar 715 entrades, verificades i controlades directament des del blog o des del mur a Facebook *

● EL MEU AMIC, EL BANC.- Els bancs no tenen amics, ja se sap, només clients; però fins fa uns quants anys, molts d’aquests clients consideraven el seu banc un amic. ¿Què ha passat perquè això hagi canviat i qualsevol paper que arriba del banc la gent se’l miri tres vegades, i encara no se n’acabi de refiar? Doncs que els clients que tenien el banc com un amic, al qual li anaven a consultar gairebé tot el que tingués relació amb els estalvis, o li demanaven consell i suport abans d’engegar qualsevol negoci o projecte, de sobte es varen sentir enganyats. O el que és pitjor, varen adonar-se que el seu banc amic els hi havia aixecat la camisa, abusant de la seva confiança. En conseqüència, quan va escampar-se el rumor que la banca amiga que remenava els calers de la gent feia tripijocs o jocs de mans, i que alguns dels que li tenien tanta confiança s’hi havien enganxat els dits, molts van obrir uns ulls com taronges i no es torbaren ni un minut per anar-li a demanar explicacions a aquell empleat o empleada que els atenia tan amablement, als quals potser fins i tot coneixien des de qui sap quan – perquè els empleats de banca d’abans no passava com ara, que els canvien cada dos per tres de sucursal -, però resulta que fent per primera vegada un posat de sòmines se'ls van treure de sobre, quasi acusant-los de no haver-ho entès tot sobre aquella inversió tan segura que els hi havien recomanat. I de cop i volta, els amics convertits en clients varen assabentar-se que aquella “lletra menuda” que quan varen fer tractes l’amic banc no va donar cap importància, a l’hora de la veritat resulta que foren les traïdores clàusules que van donar pel sac, per exemple, a un munt de “preferentistes” o d’hipotecats, que es creien que el banc els tenia per amics de veritat, i van descobrir, enmig d’un gran desengany, que simplement eren uns tristos clients dels quals el banc en treia tot el que podia, sense cap escrúpol.

A la meva manera de veure, la història d’amor entre aquell client de tota la vida, que no feia un pas sense anar-se a confessar amb el seu amic del banc de tota la vida, s’ha estroncat per sempre i, sovint, amb llàgrimes pel mig. Quan la crisi va ensenyar els ullals i la banca va adonar-se que les flors i violes s’havien acabat, va treure’s la disfressa de xai i va transformar-se en el llop que portava dintre, deixant penjades les pòlisses que finançaven milers d’amics empresaris que es varen arruïnar en tallar-los el crèdit, d’avui per demà, arrossegant centenars de milers de treballadors que, indirectament també eren amics del banc amic, però que en no poder pagar les hipoteques es varen convertir en pollosos pelacanyes, que s'havien de fotre fora com gossos de la casa hipotecada, quines quotes pagaren religiosament mentre tingueren feina, no avenint-se a trobar una solució de compromís, com haurien fet vells amics de veritat, que no els deixés al carrer amb les seves famílies a l'esquena i poguessin refer la seva vida amb serenitat, no per altra cosa que per seguir donant vida al banc amic quan la crisi afluixés. Però aleshores es va fer palès que el banc d’amics no en tenia, i tots aquells que s’ho pensaven es varen quedar retratats amb un pam de nas, sense casa i amb una llufa pendent penjada. Ja ho podríem deixar aquí, perquè aquesta reflexió em comença a fer mal al cor, puix no hi ha res pitjor que un amic et giri la cara. Rectifico, sí que hi ha coses pitjors i més fastigoses encara, una d'elles seria la manera com va actuar el govern d’Espanya en el transcurs d’aquesta crisi d’amistat: desempallegant-se dels amics repudiats pels bancs i, en canvi, movent cel i terra perquè amb els impostos de les víctimes, dels seus fills i dels seus néts, es rescabalés la banca de tots els seus passius perquè  pogués aixecar el cap per anar fent nous amics. El problema és que li serà més difícil trobar encantats que es deixin seduir pels seus cants de sirena, que no es mirin amb lupa des de les lletres menudes fins a les ofertes enganyoses o les comissions injustes, perquè almenys per a tota una generació ben bona de gent, els bancs ja no tornaran a fer amics com abans. 


divendres, 20 de gener de 2017

PER CULPA DE QUATRE “LLESTOS” QUE VAN SABOTEJAR LES RENOVABLES, PAGUEM MÉS CARA L’ELECTRICITAT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 19 gener 2017)

* Aquesta reflexió va generar 933 entrades, verificades i controlades directament des del blog o des del meu mur a Facebook *

● PER CULPA DE QUATRE “LLESTOS” QUE VAN SABOTEJAR LES RENOVABLES, PAGUEM MÉS CARA L’ELECTRICITAT- Com tots sabem, les energies alternatives també s’anomenen renovables. I se’n diuen alternatives perquè tenen per objectiu produir electricitat sense recórrer a les centrals nuclears o a les que consumeixen combustibles fòssils, perquè totes emeten, amb menor o major quantitat, gasos contaminants. Les renovables més conegudes són la solar que és aquella que obtenim del sol, a través de plaques solars que absorbeixen la radiació solar i la transformen en electricitat que pot ser emmagatzemada o bolcada a la xarxa elèctrica. Després, tenim l’energia solar termoelèctrica, que és aquella que utilitza la radiació solar per a escalfar un fluid, fins que generi vapor i accioni una turbina que generi electricitat. Tanmateix, tenim els molins de vent que hem vist centenars de vegades quan viatgem, agrupats en parcs eòlics que estan connectats a generadors que transformen l’energia produïda en electricitat, quan el vent fa girar les seves aspes. No ens oblidem de la hidroelèctrica, que utilitza la força de l’aigua per produir energia elèctrica des de les preses i salts d’aigua. I, darrerament, tenim la biomassa, que és una dels sistemes més econòmiques i ecològiques de generar energia elèctrica. Consisteix en la combustió de residus orgànics d’origen animal i vegetal, barrejats i compactats amb productes biodegradables, com ara serradures, escorces i tot allò que llencem al “contenidor marró”.

Ara bé, vet aquí com s’ha gestionat això de les renovables a Espanya, un país amb importants recursos de sol, d’aigua, de vent i de biomassa. L’any 2007, el govern socialista va empescar-se un sistema de subvencions que garantia ajudes, durant tota la vida útil d'una planta vinculada a la producció, i per cada megawatt l’import era diferent segons el tipus de tecnologia (eòlica, termosolar, fotovoltaica...) o en funció de la dimensió de la planta, discriminant positivament les més petites. Temptats per les ajudes i per la possibilitat d’invertir en l’economia real i de contribuir a la protecció del medi ambient, milers de ciutadans varen destinar-hi els seus estalvis i s’entramparen inclús demanant crèdits, amb la il•lusió de fomentar i aprofitar-se de les energies alternatives. Només en energia fotovoltaica, la més barata, cinquanta mil ciutadans hi varen apostar fort i aviat els resultats superaren amb escreix les previsions. Tanmateix, pel que fa a tecnologia termosolar i eòlica, Espanya anava en camí de convertir-se en un líder mundial i, fins i tot, algunes empreses van exportar electricitat. Però ai las!, a partir de 2010 les “llestes” eminències grises del govern del PP, van aprovar brutals retallades en la política d’incentius a les renovables, arruïnant a molts dels ingenus inversors amb una caiguda d’ingressos de l’ordre del 28%, fent un capmàs. I per si no en tenien prou, l’any 2012 es van treure de la màniga un impost especial d’un 7% a pagar pels inversors d’electricitat renovable i, per acabar-ho d'adobar, el 2013 retallaren les minses ajudes que quedaven per mostra, en un 3% més. A part de totes aquestes destralades fiscals, des del 2012 les elèctriques varen decidir no comprar electricitat a cap nou productor alternatiu. Conseqüència d’aquesta nefasta política energètica, Espanya tindrà molt difícil el compliment de l’objectiu de disposar d’un 20% com a mínim d’energia renovable, com li exigeix l’UE, per a l’any 2020. Doncs donem-ne les gràcies a aquells llestos assessors del PP, de que ara l’electricitat estigui pels núvols i les elèctriques - convertides en cementiri d’elefants de polítics de totes les ideologies, que es graten la panxa i s'omplen la butxaca asseguts als Consells d'Administració - es freguen les mans en haver aconseguit ensorrar la competència. M’agradaria saber els noms d’aquests “llestos”, per a proposar-los a la medalla de la estupidesa i coronar-los de merda d'oca.

dijous, 19 de gener de 2017

PER ESMORZAR M’HE CRUSPIT UNA TRUITA D’ALLS, I HE TRENCAT TRES OUS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 18 gener 2017) * Aquesta reflexió ha generat 915 entrades, verificades i controlades directament des del blog o des del meu mur a Facebook..

● PER ESMORZAR M’HE CRUSPIT UNA TRUITA D’ALLS, I HE TRENCAT TRES OUS.- A la dona li he dit: “avui em faré la truita jo mateix, perquè vull experimentar què se sent quan trenques ous per fer-te-la”. M’ha mirat com si estigués sonat, qui sap si volent dir: “no et refot! Que no te les faig bé les truites, o és que te’ns alguna queixa de com et remeno els ous?” M’ha calgut explicar-li que bona part de la gent guapa de Madrid que no s’ha fet mai una truita, pateix una diarrea mental trencant-se el cap sobre quanta força bruta o violència es necessita, per trencar un parell d’ous a la cuina, abans de fer una truita de patates o a la francesa, perquè la dona acabés comprenent la meva preocupació. I per tal que la “passa” madrilenya no se m’encomanés, ha consentit en que, sense que serveixi de precedent, avui em fes jo l’esmorzar i fes neteja de tantes cabòries. De fet, qui va enrederar la troca a Madrid va ser un fiscal que, tot i parlar un català quasi perfecte en la intimitat com ho va palesar en alguns moments de l’interrogatori al regidor Coma, de Vic, resulta que anava de bòlit i com un disc ratllat preguntava a tort i a dret què significava això de “que per fer una bona truita s’han de trencar primer els ous”. Ep! No se us acudeixi de titllar d’ignorant a qui no sap una cosa tan elemental com que abans de posar els ous a la paella s’ha de cascar la closca, perquè encara que us sembli mentida, hi ha gent que mai de la vida ha fet una truita i, per tant, no en té ni idea que no podrà remenar la clara i el rovell si no trenca l’ou. Llevat que en comptes de truita vulgueu esmorzar ous ferrats, que llavors amb una delicada pressió en el punt indicat de la closca, podeu deixar caure el farciment directament a la paella, o encara millor si us decanteu per ous passats per aigua.

I no se us acudís mirar-vos-el amb menyspreu ni endinyar-li algun moc a qui us sembli que fa veure que ve de l’hort, quan insisteix tant en buscar tres peus al gat d’una expressió tan col•loquial, que fins i tot la canalla de pagès sap que l’àvia no farà una bona truita sense trencar uns quants ous. Tanmateix, ni goseu posar en dubte el pedigrí democràtic de qui no sap com es fan les truites, perquè trobaríem molta gent que d’ous potser no n’ha remenat mai, però que és un expert en llençar-los en manifestacions de protesta. Hi ha molta gent experta en esclafar ous fora del plat, i aquesta operació potser sí que requereix un determinat grau de destresa, punteria i mala llet. Però per trencar ous per fer una truita no cal cap esforç de flaquesa, ni tenir mala llet, ni ser una persona violenta, ni tan sols tenir punteria, perquè només es tracta de buidar la closca al plat i amb una forquilla remenar per fer una bona barreja. Vaja, us ho asseguro, ara sí per experiència: m’he fet la truita d’alls i m’hi he llepat els dits, sense que ni els ous trencats fessin un ai! o un sospir de dolor. De manera que si coneixeu gent de Madrid desvetllada preguntant-se com serà això de trencar ous, angoixats perquè no es tracti d’una consigna dels rebecs i mals espanyols de l’estelada, digueu-los-hi que dormin tranquils que no es prepara cap revolució. Ho he provat aquest matí això de trencar ous, i m'ha sortit una truita que hi cantaven els àngels. L’estómac sí que s’ha accelerat gaudint d’un esmorzar tan exquisit. Potser l’únic detall revolucionari en tota aquesta història, eren els alls tendres, que picaven com uns malparits. 

dimarts, 17 de gener de 2017

EL PRESIDENT AVUI HA ESTAT ON HAVIA D’ESTAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 17 gener 2017)

● EL PRESIDENT AVUI HA ESTAT ON HAVIA D’ESTAR.- No considero encertades algunes de les estratègies que es proposen en quant al procés – en podem parlar quan vulgueu -, però ara em sembla de calaix que avui el president no hagi comparegut al Senat, per representar un paper de comparsa en el sainet autonòmic. Hagués estat un greu error anar-hi, a la meva manera de veure, per dues raons de pissarrí: la primera, que s’hagués hagut de sentir més d’una ximpleria i entomar algun moc, i potser a canvi de fer veure que no ho sentia se n’hagués endut algun peix escarransit o moribund al cove; i la segona, perquè Catalunya s’ha de fer valdre el dret a tractar els assumptes amb Madrid, de tu a tu. Tota aquesta història de repartir-se el cafè com a bons germans en la taula autonòmica, va ser una idea beneïda per l’honorable Tarradelles, quan estava a partir un pinyó amb Suárez i no gosava trencar-li la girada des que s’havia atrevit a deixar-lo tornar com a president de la Generalitat restaurada. Suposo que no s’imaginava pas com aquest cafè se’ns aigualiria, en mans de cambrers tan poc professionals, democràticament parlant, com els del PP, picapedrers especialitzats en demolicions, o els socialistes, mestres en fer anar el ribot a tort i a dret.

Si els polítics de la transició no s'haguessin entestat en apedaçar un vestit que anava estret per totes les costures enlloc de fer un vestit a mida, les tres nacions històriques – Catalunya, Euskadi i (si hagués volgut) Galicia -, tenien dret a menjar a part i no ser considerades simples “regions” espanyoles, de bracet amb autonomies com Madrid o Murcia que acabaven de sortir de l’ou. ¿Sabeu quants de diners no ens haguéssim estalviat de llençar a la bassa, si perquè de cafè n’hi hagués per a tothom, no s’hagués permès a les comunitats autònomes creades artificialment per fastiguejar les històriques, dotar-se d’estructures com parlaments, governs i tota la parafernàlia de menjadores públiques duplicades o triplicades? Per tant, d’aquelles relliscades polítiques ara se’n paguen les conseqüències, les quals, per cert, més de quatre persones sensates ja llavors les havien pronosticat però, com sempre passa quan parla gent de seny que no aixeca la veu, ningú els en va fer cas. I ara la solució té moltes dificultats i complicacions afegides, des de dintre i des de fora. I també des d’aquí, només cal fer una bona reflexió per adonar-nos que tampoc no hi ajudem massa a avançar guanyar adeptes volen córrer més del compte, ja que, per segons què, la pressa és mala consellera.


El problema català fa tres segles i escaig que dura i mai no hi ha hagut voluntat política per encarrilar-lo, moltes vegades per culpa de nosaltres mateixos, però la majoria, perquè no han faltat mai els que des de Madrid i d’altres indrets d’Espanya han sembrat zitzània per fomentar la discòrdia enlloc de la cordialitat, per enemistar-nos i no pas per comprendre’ns. I per desgràcia molts d’aquests manipuladors anaven a sou. Per tant s’havia de dir prou a tanta dispersió d’energies, i un bon començament per endreçar el panorama és exigir tenir un tracte directe amb l’Estat, per discutir assumptes que interessen a Catalunya. I, a partir d’aquest principi, no rebutjar cap oportunitat d’enraonar amb l’Estat, sempre que sigui bilateralment. Per tant, si ho penseu una mica, potser arribareu a la mateixa conclusió que jo: que el president avui no podia anar a Madrid per fer número. I ens n'hem de sentir orgullosos d'aquest gest de dignitat, sense estirabots afegits. 

dilluns, 16 de gener de 2017

QUAN FA EL TEMPS QUE TOCA, FA BON TEMPS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 16 gener 2017)

● QUAN FA EL TEMPS QUE TOCA, FA BON TEMPS.- I a l’hivern toca fer un fred que peli. I no cal esquinçar-nos els vestits i gemegar, com si l’apocalipsi estigués a la cantonada, cada vegada que gela una mica més del compte o fa una calorada que et deixa baldat. La qüestió és que ho faci quan toca, i no fora de temps. Em fan riure alguns meteoròlegs televisius, que de la predicció en fan un drama cada vegada que les isòbares i els fronts s’esveren, i s’inventen paraules enrevessades que, si ets aprensiu, et deixen ben amoïnat; però encara m’ho passo millor l'endemà, quan s’ha vist que no n’hi havia per tant, escoltant les explicacions que s’empesquen per justificar que no varen fer dòmino, com si també no encertar-la fos la fi del món. Si voleu que us parli amb franquesa, per res del món voldria donar la cara a la tele per a una predicció meteorològica, sabent que l’endemà em tibaran la màniga de la jaqueta uns quants d'empipats. Perquè m’hi repensés, hauria de canviar molt el tarannà dels espectadors, jo el primer, que ens mirem l’home o la dona del temps com si fossin l’oracle, i ens agafem un simple pronòstic com si fos paraula de Déu. Per a no emportar-te cap disgust, cal relativitzar la predicció del meteoròleg de torn i prendre-te-la com una simple referència, però sense refiar-te’n del tot per si de cas. I no obsessionar-se amb el canvi climatològic, que això sí que és irreversible encara que en Trump se’n rigui com fan tots els ignorants; és irreversible, però no afecta encara el dia dia meteorològic, i les fredorades d’ara o les calrades de l’estiu continuaran sent cícliques i estacionals. Finalment, no em puc estar de retreure als homes i dones del temps que semblin dirigir-se més a l’audiència urbanita que no pas a la rural, serà perquè aquests ja consideren normals temperatures sota zero, mentre que a Barcelona el dia que gela o neva, és una tragèdia..


A la meva manera de veure, però, a vegades convindria treure el nas al nostre refranyer popular i comprovar que a pagès més que mirar que diuen els de tele, es queden una estona encantats mirant el cel, on hi tenen un veritable tractat de meteorologia simplista, digne però d’ésser estudiada. Us en deixo unes quantes mostres: Lluna amb cèrcol porta vent / Rotllo gros a la lluna, pluja tot d’una / Si vols cebes grosses, planta-les en quart creixent / Civada sembrada en lluna nova surt blanca. En lluna vella surt negra / Quart minvant, porta infant; lluna plena, porta nena / Sutge per la xemeneia, pluja a terra / Mai plou de tan bona gana com quan plou de tramuntana / Pluja de llevant, no deixa res davant / Quant canta molt el gall, aigua s’apropa / Arc de sant Martí al matí, la pluja ja és aquí. A la tarda, la pluja ja es passada / Aigua per sant Joan, celler buit i molta fam / Cel de panxa de burra, pluja segura / Vent de llevant, porta aigua al davant. Vent de llebeig, d’aigua no en veig / Vent berguedà, ni plou ni s’està / Quaresma ventosa, collita grossa. Però si massa en fa, ni palla ni gra / Quan el vent baixa del Port, no falta mai neu a Sort / Quan el Montseny fa capell, no et fiïs d’ell / Quan els núvols fan bassetes, a la terra hi ha pastetes / Si Montserrat els núvols han tapat, aigua del Llobregat / En temps de fred, val més una gorra que un barret / Boirina pixotera, torna-te’n enrere... I així podríem passar-nos-hi tota la nit.

diumenge, 15 de gener de 2017

ELS LOBBYS CONDICIONEN LA DEMOCRÀCIA, L’ECONOMIA I LES TENDÈNCIES SOCIALS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 15 gener 2017)

● ELS LOBBYS CONDICIONEN LA DEMOCRÀCIA, L’ECONOMIA I LES TENDÈNCIES SOCIALS.- Encara que no els veiem, a Catalunya també es mouen activament col•lectius més o menys organitzats que, amb estratègies i disfresses diverses, intenten influir en les administracions públiques, el govern i el Parlament, perquè les decisions que prenguin afavoreixin els interessos d'aquells que els hi paguen la minuta. Els lobbys no formen part de cap partit polític ja que, en el fons no hi creuen, i els hi surt més a compte guanyar-se directament la complicitat de polítics que acceptin i defensin els objectius del grup de pressió, a canvi d’un preu a mida de cada ambició. Els lobbys no tenen bona premsa en general, però alguns que els defensen diuen creure que la seva tasca principal consisteix en canalitzar la participació de la societat civil en democràcia. Però de la democràcia només els interessa el tall del qual puguin aprofitar-se’n. De fet, els lobbys venen a tort i a dret els darrers tres mesos, per exemple, que el procés sobiranista està desactivat, que el president Puigdemont no controla la situació, i que de l’Oriol Junqueras val més no refiar-se'n perquè el consideren massa proper a la CUP. El Fòrum Pont Aeri, la patronal Foment del Treball, l’elitista Círculo Eqüestre, el Cercle d’Economia o la Internacional Comissió Trilateral són alguns dels lobbys que descaradament rebutgen la independència i que, amb més o menys paciència, posen cada dos per tres pals a la roda fent córrer brames per intoxicar seriosament l’opinió: la darrera mostra de la seva feina d'esgarriacries les declaracions del Banc de Sabadell, avisant que segons com pinti això del referèndum traslladaran la seu social, sense ni consultar els accionistes.


Els lobbys no paren de manipular-nos sibil•linament per tal que acabem empassant-nos totes les garses que interessen a aquells que paguen els seus alts honoraris, perquè dirigint les tendències consumistes fins a les ideològiques cada dia ens assemblem més a la ciutadania domesticada que ells somnien per fer-se més poderosos i més rics. A banda la política, fiquen el nas a tot arreu, com per exemple en el tema dels transgènics o dels camps electromagnètics. Des de 2001 fins a l’actualitat, els informes sobre l’afecció dels camps electromagnètics a les persones han augmentat de manera exponencial, fet que evidencia una creixent preocupació científica i social per aquest tema. Però els lobbys en nòmina de les companyies elèctriques i de telecomunicacions procuren que resulti complicat demostrar l’efecte directe de les ones electromagnètiques sobre malalties com el càncer o la leucèmia infantil, malgrat la majoria d’estudis científics arriben a la conclusió que les radiacions produïdes per aquestes línies a menys de 400 metres de distància de casa, suposen un risc alt per a les persones i augmenten les possibilitats de sofrir alguna d’aquestes patologies. Tres quartos del mateix passa amb els cultius transgènics, que per molt que la Unió de Pagesos s’hi posi de cul, està a punt de perdre la batalla. Penseu, doncs, si en són de perillosos els lobbys, que ara s’ha sabut que per una propina equivalent a 43.500 euros, tres investigadors de la Universitat de Harvard van publicar l’any 1967 un estudi científic, avalat pel seu prestigi personal, en que acusaven els greixos saturats exclusivament de les malalties cardiovasculars i n’exculpaven el sucre, amb tots els pronunciaments favorables. Evidentment, l’encàrrec el va pagar la industria sucrera, segons han denunciat ara tres investigadors de la Universitat de Califòrnia. Els lobbys a sou de la industria sucrera, doncs, van decantar la balança en el debat que, fa cinquanta anys, enfrontava la comunitat mèdica en dues teories sobre la relació de la dieta i els infarts. Ja ho veieu, no hi ha un pam de net i, aneu a saber si les reflexions del meu blog també tenen munyidor... Val més que no feu confiança a cegues a ningú i que us refieu una mica més del vostre bon criteri i sentit comú, perquè no us serveixin gat per llebre. 

dissabte, 14 de gener de 2017

LA LLEI DE L’EMBUT: ELS OKUPES PODEN CANVIAR UN PANY I EL PROPIETARI LLEGITIM NO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 14 gener 2017)

● LA LLEI DE L’EMBUT: ELS OKUPES PODEN CANVIAR UN PANY I EL PROPIETARI LLEGITIM NO.- Avui el periòdic Regió-7 alerta que a Manresa s’ha detectat una banda de delinqüents, similar a les que operen en altres indrets, que es dedica a ullar pisos desocupats temporalment, als quals canvien els panys de la porta i després busquen persones sense recursos que enreden fent-los creure que els fan llàstima oferint-los les claus per entrar en un pis que fan passar de la seva propietat o que asseguren és d’un banc – que com que els bancs són els dolents de la pel•lícula, robar-los no és pecat -, per el mòdic “preu” de 600 euros trinco-trinco. Suposo que si els que aprofiten la ganga són una mica ensopits, els “llestos” i caritatius entabanadors procuren afaitar-los petites quantitats mensuals. El cas és que un cop la porta del pis té pany nou la gent que hi ha entrat usurpant-lo és inviolable, mentre el propietari de veritat no pugui demostrar fefaentment que n’és l’amo. I els tràmits legals perquè el jutjat reconegui la propietat a qui correspon poden trigar mesos i fins i tot anys, perquè si d’alguna cosa peca, indiscutiblement per a tothom, l’administració de justícia d’aquest país és d’exasperant lentitud. Ara bé, si al propietari legítim del pis se li acudeix posar en pràctica el mateix sistema – canviar el pany pel seu compte –, que ha servit als delinqüents per afanar-lo, en poques hores li caurà a sobre tot el pes de la justícia immediata i els mossos se l’emportaran emmanillat a la cangrí, i tindrà sort si uns quants demòcrates anticapitalistes no l’escridassen titllant-lo de burgès o coses pitjors. A quin país occidental la justícia es passa pel forro la defensa de la propietat individual. De veritat és tan difícil i complicat d’esbrinar a qui pertany un pis, per tardar mesos a reconèixer-ho? No ens havien dit que en una democràcia el principi de propietat és inviolable? Com es menja que els inviolables siguin els usurpadors?


A la meva manera de veure, però, la culpa de que aquesta llei de l’embut perduri no la tenen els jutges – ells potser podrien accelerar una mica els tràmits però poca cosa més –, sinó dels legisladors: d’aquests polítics panxacontents que tenen la barra de passar-se mesos i mesos asseguts als seus escons, discutint sobre el sexe dels àngels o dels dimonis, mentre qüestions que afecten tan directament a la convivència ciutadana – com la que comentem i moltes altres de tan lamentables –, ni tan sols figuren a l’ordre del dia de les seves prioritats. Els jutges moltes vegades, i no només en aquesta qüestió, tenen les mans lligades pels legisladors que no legislen d’acord amb el més elemental sentit comú o quan ho fan, per allò d’arribar a consensos i fer equilibris que acontentin tothom, promulguen lleis tan plenes d’ambigüitats, forats i dreceres que donen vida a tots els picaplets del món i més que en vinguessin. Les coses són blanques o negres, no de color de gos quan fuig, i tot aquelles lleis que només serveixen per enterbolir amb tonalitats grises la realitat, al meu poble en diuen “lleis de l’embut”. I per més inri, resulta que aquesta banda de la qual parla el diari, segons sembla està capitanejada per una dona que té un currículum de delinqüència que tomba d’espatlles, però que sobreviu gràcies a les lleis de l’embut que la protegeixen i, sobretot, a la barra d’aprofitar-se de gent desesperada que s’agafa a un ferro roent per ficar-se a un lloc on viure. I en aquest punt, també tenen una part considerable de culpa els polítics locals i els serveis socials municipals per no detectar els casos de necessitat i no mullar-se per trobar solucions que eradiquin el problema de l’habitatge social d’una punyetera vegada. 

BANC DE PROVES PERFECTE PER DETECTAR L’EFICACIA DE LA VACUNA DE LA GRIP..

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 13 de gener de 2017)

● BANC DE PROVES PERFECTE PER DETECTAR L’EFICACIA DE LA VACUNA DE LA GRIP.- Penso que seria molt didàctic per a la població de risc a la qual cada any s’aconsella vacunar-se contra la grip, ara que disposem del millor banc de proves en ple pic de l’epidèmia, analitzar estadísticament si s’havien vacunat o no tots els casos diagnosticats. No deu ser tan difícil determinar si la gent que ha col•lapsat les urgències hospitalàries s’havia vacunat i, a canvi d’aquesta valuosa informació, deduir si la vacuna serveix d’alguna cosa o és un patafi. En qüestions com les que afecten a la salut, em sembla que tothom ha de tenir a l’abast uns criteris mèdics clars per tal de prendre, amb coneixement de causa i sense dubtes, les decisions que creguin convenients. És cert que tot és opinable i que no hi ha veritats absolutes, per aquesta raó sempre resulta més definitiu atendre més a la pràctica que a la teoria. Tots tenim amics, inclús amics vinculats amb alguna branca de la sanitat, que són reticents a vacunar-se i que exposen amb arguments bastant ben construïts la seva tebiesa. També, a la inversa, conec molta gent partidària, en base a raonaments igualment sòlids, d'inocular-se unes determinades soques gripals perquè el cos actuí generant les corresponents defenses. Com s’ha de desempatar?


Doncs, a la meva manera de veure, de la manera més lògica: en plena apoteosi del virus i enmig del tràfec a urgències, fer un simple triatge: quants dels malalts diagnosticats de grip s’havien vacunat i quants no? La meva mare, que era de pagès, sempre em deia que els números no enganyen, per tant segons el resultat d’aquesta simple verificació podrem concloure si la vacuna serveix d’alguna cosa, de res o de ben poc. Si el resultat, en un sentit o altre, fos eloqüent potser s’haurien acabat les teories i les discussions, i cadascú a la tardor faria el que li rotés. Però aquesta dada no es facilita a la població en general, potser si que en disposen els professionals, i no penso que sigui una bona ajuda per a les polítiques de prevenció sanitària, desconèixer el tant per cent d’eficàcia del que sigui, en aquest cas, de la vacuna de la grip. De totes maneres, sospito que la desconfiança respecte de la vacunació no desapareixerà mentre circulin rumors o brames en el sentit que les soques inoculades no encerten al cent per cent el tipus de virus que, finalment, ens ataca. Desenganyem-nos, vacunar-se per a la grip és, en el fons, un acte de fe, ja que existeixen moltes mutacions del microbi no sempre previsibles. Avui, entre nosaltres, sembla que la que es porta és una variable light de la grip A, però no sabem si ben bé és la soca que l’OMS va preveure per a la vacuna d’enguany. Per aquesta raó seria bo disposar de totes aquestes dades, perquè encara que no ens ho reconeguin sempre, ja som prou grans per decidir pel nostre compte les coses que ens afecten, després d’escoltar tots els arguments dels experts i de l’experiència. I és que per decidir, en qualsevol aspecte de la vida, s’han de tenir a l’abast totes les opcions possibles, pros i contres inclosos. En cas contrari, sempre dubtarem sobre si ens posem o no qualsevol vacuna o si tirem cap a un costat o cap a un altre en altres cruïlles de la vida. 

dijous, 12 de gener de 2017

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT: ENLLOC D’ESTADISTES HAUREM DE CONFORMAR-NOS AMB PALLASSOS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 12 de gener de 2017)

● ELS TEMPS ESTAN CANVIANT: ENLLOC D’ESTADISTES HAUREM DE CONFORMAR-NOS AMB PALLASSOS.- Una de les perverses conseqüències de la globalització i dels avenços tecnològics desbocats, és que només les persones més ben preparades – al marge del seu sexe o del seu color de pell -, són les que estan en millors condicions d’aprofitar les oportunitats de triomfar en la vida, mentre que els que tenen menys estudis o només la força dels seus braços per obrir-se camí se senten cada vegada més marginats i desesperats; tant que es converteixen en carn de canó de totes les varietats de populisme, que des de l'extrema dreta fins a l'extrema esquerra els festeja. Fenomen que, evidentment, es manifesta “democràticament” a través de les urnes. És una dada contrastada, per exemple, que en el passat referèndum britànic, un 75% dels llicenciats universitaris eren partidaris de quedar-se a Europa i només el 25% recolzava el Brexit: exactament al contrari dels votants sense estudis universitaris, que en un 73% estaven a favor de tocar el dos. I de l’anàlisi sociològic dels resultats electorals nord-americans se’n desprèn que els votants d’en Trump són majoritàriament blancs i sense cap títol superior. Què vol dir això? Simplement, que aquella gran gentada que la globalització ha arraconat, han votat com han votat no perquè siguin uns ignorants o uns poca-roba, sinó, perquè tenien clar que el discurs populista era l’únic que creien de bona fe defensava els seus interessos. El problema és que, per desgràcia, liderant els moviments populistes no ni ha estadistes honestos sinó, sovint, il•luminats, somiatruites i, en alguns casos, simples pallassos. Però el pitjor és que el denominador comú del seu éxit es que saben furgar els sentiments, les ferides i els greuges d’un electorat trepitjat, marginat i fart de les promeses dels polítics tradicionals i dels cabassos de corrupció que han generat.


En Trump ahir va comportar-se com un pallasso (en el sentit que un polític no pot fer pallassades), i no com un estadista i líder mundial. La qüestió és que les seves desbarrades no fan riure com les dels bons pallassos, encara que els seus votants, de moment, l’aplaudeixin perquè diu el que volen escoltar i en el seu llenguatge planer, i fa seus tots els estirabots que ells estaven farts de cridar al carrer sense que ningú els en fes cas. El mateix passa amb en Grillo, a Itàlia, o Le Pen, a França, i amb tot el reguitzell de migs bruixots migs pallassos que, com l’holandès Wilders, pretenen abanderar els milions de ciutadans farts de la correcció política i les elits. “Els farem fora a tots!” – prometen, però el que no diuen és que substituiran un establishment caduc per un altre, el seu, i que, com sempre passa després de les rebolcades polítiques, els únics que es s’hauran mogut en la foto seran els que volien manar, que s’hauran enfilat al poder, i els que manaven, que s’hauran enfonsat a l'oposició; però el poble continuarà estan al bell mig de la postal, menjant-se les seves frustracions i covant, sinó les mateixes misèries, unes de semblants. Els partits d’extrema dreta i d’extrema esquerra i els ultranacionalistes-proteccionistes guanyaran probablement escons i influiran en els resultats electorals de tota Europa, en gairebé tots els casos alimentant-se del rebuig als fluxos migratoris. El no a la immigració lidera les enquestes en nacions tan progressistes com Suècia, Dinamarca i Finlàndia, i ahir mateix el líder dels laboristes britànics també es va mostrar partidari de tancar la porta de casa als forasters. Per què? Doncs, senzillament, perquè tots paren l’orella envers al poble. És això, “populisme” o no? Vosaltres mateixos! En qualsevol cas, el problema, repeteixo, no és el populisme sinó que les queixes del poble les canalitzin personatges carismàtics però sense gota de seny ni de sentit comú, actuant com vulgars escalfabraguetes quan no fent el pallasso, enlloc de comportar-se com autèntics estadistes. 

dimecres, 11 de gener de 2017

JA QUE LA MINISTRA VOL REVISAR EL COPAGAMENT DELS MEDICAMENTS, PARLEM-NE!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 11 de gener de 2017)

● JA QUE LA MINISTRA VOL REVISAR EL COPAGAMENT DELS MEDICAMENTS, PARLEM-NE!- En un país on fins fa pocs mesos, segons resums de l’agencia EFE, varen aflorar fraus tan vergonyosos com que 800.000 titulars de targetes de beneficiaris de la Sanitat Pública en realitat no estaven donats d’alta a la Seguretat Social, o que es varen identificar 150.000 morts que figurava que estaven vius, perquè uns quants se n'aprofitaven per treure receptes i medicaments de franc, o que un 10% de la medicació que s’adquireix a la farmàcia no s’utilitza (uns 1.100 milions d’euros a la bassa, segons càlculs de la pròpia SS), em sembla molt pintoresc, per a no qualificar-lo amb paraules més gruixudes, que la ministra de Sanitat d’aquest país perdi el temps especulant recuperar una part del dèficit farmacèutic escanyant una mica més els pensionistes congelats, retocant a l’alça llurs aportacions al copagament que, des del juliol del 2012, en Rajoy va imposar si us plau per força, contradient els seus compromisos electorals. Abans de jugar a nines amb la Sanitat Pública, angoixant la gent gran, per què no es planteja qüestions relatives a les prestacions farmacèutiques que sí que grinyolen de veritat? Perquè no pugui dir que la meva reflexió no és constructiva, li ofereixo les següents idees perquè vagi rumiant si no creu que s’han de revisar moltes altres coses abans d’amargar la jubilació a tanta bona gent:
1)- ¿Si l’aportació dels treballadors en actiu al copagament es del 40% (amb ingressos inferiors a 18.000 euros), del 50% (amb ingressos entre 18.000 i 100.000 euros) i del 60% (amb ingressos de més de 100.000 euros), per què els Mutualistes i classes passives de MUFACE, ISFAS i MUGEJU (és a dir, funcionaris en general) l’aportació la tenen congelada en un 30%) ?
2)- ¿Si els perceptors de prestacions derivades d’accident de treball o malaltia professional estan exempts de copagament, per què no reben el mateix tracte, per exemple, els invàlids com a conseqüència de malaltia, per exemple una esclerosis múltiple o un ictus?
3)- ¿Per què a l’hora de calcular l’aportació farmacèutica només es tenen en compte els ingressos de l’assegurat quan presenta declaració de renda individua, sense tenir en compte els de la resta de la família?
4)- Estaria d’acord amb la ministra que qui més guanyi que més pagui i en que els trams de renda entre els jubilats que ingressen entre 18.000 i 100.000 euros és poc progressiu, però li plantejaria que provi de passar el mes amb uns ingressos de 18.000 euros bruts/any o inclús de 30.000 euros (un luxe, segons ells), i veurà el pa que s’hi dona per arribar a fi de mes, ¿per què, doncs, tan frívolament una ministra responsable planteja en una tertúlia radiofònica revisar a l’alça el copagament de les medicines?

Finalment, crec que la ministra hauria de tocar de peus a terra per entendre l’emprenyada dels jubilats que, després de pagar religiosament durant trenta, quaranta o més anys, entre ells i l’empresa unes quotes obligatòries a la Seguretat Social amb el compromís de rebre una pensió de l’Estat, revaluada anualment per garantir el seu poder adquisitiu, amb l’excusa de la crisi s’han acabat les revaluacions i, a sobre, han de suportar retallades en prestacions socials que repercuteixen directament a la baixa en aquesta pensió. En aquestes condicions, quan la ministra va temptejar la possibilitat de revisar el copagament, ¿com és pensava que serien rebudes les seves paraules? També en el capítol de compromisos incomplerts hi ha el de la gratuïtat de les prestacions farmacèutiques a partir de la jubilació. És cert que la despesa farmacèutica era insostenible, però la solució no era carregar-se el compromís amb els jubilats, sinó controlar millor perquè amb la cartilla dels avis no s’hi camuflessin receptes de medecines que no se les prenien pas ells, o als laboratoris que es feien la barba d’or subministrant a la Sanitat Pública i permetent-se pagar comissions als metges que més receptaven determinades marques suggerides pels visitadors... Totes aquestes negligències de gestió està segura la ministra que s’han eradicat del tot? ¿Per què després de parlar-ne tantes vegades, els laboratoris no fabriquen dosis més petites de medicaments per evitar malgastar-ne? Si es dedica a descabdellar el que li he exposat, qui sap si podria rebaixar la despesa sense recórrer a les víctimes propiciatòries de sempre: els jubilats. No cal que em doni les gràcies per aquestes reflexions, senyora ministra; ja fa temps he assumit que dient les veritats perds les amistats. Però es dorm de conya, li asseguro. 

dimarts, 10 de gener de 2017

LA MINISTRA “CATALANA” S’HA ESTRENAT FOTENT UNA BONA RELLISCADA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 10 de gener de 2017)

● LA MINISTRA “CATALANA” S’HA ESTRENAT FOTENT UNA BONA RELLISCADA.- La Dolors Montserrat devia enyorar els vells temps de tertuliana, quan abans d’ahir la va trair la seva espontaneïtat natural i va començar a divagar sobre un assumpte que no devia portar ben estudiat: el copagament farmacèutic. Els que de tant en tant anem de convidats a alguna tertúlia, sabem que en directe no pots embrancar-te en llibres de cavalleria quan la memòria et deixa penjat enmig d’una argumentació, perquè si comences a improvisar sobre la marxa per no quedar com un sòmines, pots fotre el ridícul més vergonyós per voler-te fer el viu. És clar que si no ets més que un tertulià ras, la cosa té una importància relativa i el màxim que pot passar és que acabis amb l’ego matxucat; ara bé, si ets una ministra, has d’anar més en compte amb allò que dius perquè no te’n deixaran passar ni una i als pocs minuts la teva relliscada s’haurà escampat per tot el món mundial. Sobretot si t’has fotut de peus a la galleda, tractant un assumpte tan delicat com retocar a l’alça el copagament farmacèutic als jubilats. O pitjor encara: que se t’entengui que "això" que vares dir, no era "allò" que volies dir. Per aquesta raó, la inefable senyora Montserrat bis - la renyarà sa mare, tan tocada i posada a l’hora de garlar més del compte quan era diputada? -, va anar a corre-cuita a desmentir allò que tothom va entendre que havia dit, però com sol passar quan s’ha anat de trompis, les paraules se li varen entortolligar a la boca i va ser més penosa la rectificació que no pas la primera cagada. Finalment, aquest matí, després de passar-se segurament la nit consultant amb el coixí, ha ofert una nova versió del “què volia dir” una mica més coherent que el “que va dir”; fins i tot se li podia comprar l’argument. La llàstima és que quan l’has vessada sent ministra, per molt que vulguis arreglar la relliscada, els titulars dels noticiaris van a sac i aquest migdia totes les televisions com demà ho destacaran tots el diaris, recalcaven que la ministra se l’havia hagut d’empassar amb patates.


Tenint en compte, però, que els que coneixem la ministra “catalana” ens consta que no és una taral•lirot, i que li reconec prou seny per mesurar les seves intervencions públiques, siguin des del faristol oficial o asseguda en una tertúlia radiofònica, em pregunto si tot plegat no va ser una relliscada sinó l’enlairament premeditat d’un globus sonda, vella tàctica política practicada pels governants murris, per sondejar com respon el poble a una determinada insinuació. És una manera de trampejar la ciutadania o, per dir-ho més clar per fotre-se’n del mort i de qui el vetlla: si les protestes són airades, marxa enrere i demà serà un altre dia; però si la gent ho entoma amb resignació, catacrac al proper Consell de Ministres. Ja us ho dic, no sé si aquesta és l’explicació, perquè considero la ministra una mica més “moderna”, políticament parlant, i penso que no recorreria a aquest parany arnat d’una altra època. Ara bé, si no va tractar-se d’un globus sonda, hem de tornar a la relliscada, però jo que em tinc per un gat vell, com a simple observador sense pretensions de l’actualitat, em pregunto si la boca de la senyora ministra, tot i que es fes un garbuix explicant-ho, no parlava en el fons d’allò que portava amagat al cor (“ex abundantia cordis os loquitur” – deia, entre d’altres, aquell gran polític que fou Ciceró). I si fos veritat que hi ha una colla d’experts estudiant la manera de cargolar una mica més el poder adquisitiu dels jubilats, apujant la seva contribució en la compra de medicaments? La senyora ministra posava èmfasi en els trams de pensions superiors a 18.000 fins a 100.000 euros, i d’aquest discurs al meu poble en diuen una fal•làcia, ja que si la pensió bruta màxima de la seguretat social és de 35 mil i escaig d’euros, què hi pinten els 100.000 euros? Sincerament, aquesta reflexió no es pot deixar aquí, perquè el cap em bull i demà seguiré burxant. Potser no servirà de res, com sempre, però cal que la gent gran diguem que ja n’hi ha prou de pensar només amb els jubilats, que s’han guanyat la seva pensió contributiva després de quaranta anys de pencar, quan es tracta de retallar el dèficit. No com els polítics que "legislen" què hem de cobrar de pensió, i que ja tenen la feina feta amb dos legislatures de diputat. Però demà reprendrem la reflexió per posar els punts sobre les is.