QUI VOL DONAR LLIÇONS HA D’ESTAR PREPARAT PER ENTOMAR MOCS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 24 de novembre de 2016)

● QUI VOL DONAR LLIÇONS HA D’ESTAR PREPARAT PER ENTOMAR MOCS.- Des de Catalunya es té una mica més que la sospita, de que els nacionalistes bascos es miren els sobiranistes catalans amb una certa condescendència crítica, entre sorneguera i múrria, dels que estan sempre a punt de donar-los lliçons sobre com s'hauríen de trampejar les relacions amb l’Estat i les seves institucions, sense arribar a les mans ni tenir bronca cada dos per tres, posant-se ells com exemple. No obstant que aquest malestar cada vegada es nota més, des de l’establishment sobiranista català ningú admetrà mai pensar que els renys més o menys en serio que se’ls hi escapen als bascos, ni alguna de més fresca que es permeten de tant en tant, siguin producte de la mala fe, ni encara menys, de ganes de tocar el botet. Però el cert és que no fan gràcia alguns estirabots clavats barres avall per patums del PNV, i gent d’aquí que té la pell més prima o els que són llenguts de mena, fa temps que s’aguanten les ganes de cantar-los unes quantes veritats als bascos, sobretot quan es posen en pla paternalista i refreguen pel nas d’una Generalitat que no pot veure ni amb pintura el Tribunal Constitucional, la fotografia del lendakari sortint d’Ajuria-Enea agafadet de la mà amb el president d'aquell Tribunal. I tampoc s’ha entomat bé que després de signar el pacte de govern entre nacionalistes i socialistes, tant els uns com els altres s’hagin vantat, mirant de reüll cap a Catalunya, que ells sí que fan les coses amb seny i no com altres que tot ho volen resoldre “unilateralment”, argument que no ve de nou.

A la meva manera de veure, aquests missatges que cada dos per tres deixen anar els pragmàtics bascos perquè els pleguin els esvalotats catalans tenen una part que es pot comprar, jo mateix en altres reflexions ho he admès, i una altra que és infumable, per exemple posar tan d’èmfasi i esperances en la nova redacció de l'Estatut perquè, en aquesta qüestió, Catalunya enlloc de rebre lliçons els en pot donar a tremuja, amb el valor a afegit de fer-ho com escarmentats i baquetejats. La bona sintonia estrenada amb els socialistes mai podrà superar aquella promesa d’en Zapatero: “Aprovaré l’Estatut que Catalunya redacti!”, ni l’escarni d’un Guerra orgullós d’haver-lo ribotejat fins deixar-la en la pell i l’os i, finalment, passar per la humiliació que el Tribunal Constitucional masegués aquell Estatut discapacitat i esquelètic, després que els mesells catalans l’acceptessin tal com era, amb tots els seus defectes i mancances, i les Corts Generals refredessin la pelleringa en que s’havia convertit. Aquest va ser el desencadenant d’un sentiment independentista que ha crescut des d’un percentatge testimonial fins fregar el cinquanta per cent de la ciutadania. Per tant, penso que els bascos haurien de tenir presents aquestes i d’altres males experiències, abans de dedicar-se a donar lliçons gratuïtes als catalans, perquè de tant passar-se en la didàctica, es poden trobar amb algun moc com a resposta.