Follow by Email

diumenge, 13 de novembre de 2016

A L’HIVERN EM POSO BARRET PER A NO AGAFAR UN COP D'AIRE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Vespre de diumenge 13 de novembre de 2016)

● A L’HIVERN EM POSO BARRET PER A NO AGAFAR UN COP D'AIRE.-Quan era jove, a Figueres es veia molta gent de la meva edat lluint barret tirolès sense cap mania, mentre que la gent més gran preferia una boina tirant a txapela o la gorra de tota la vida. Quan vaig anar a viure a Manresa em varen fer veure que això de portar barret no feia pels joves, ni pels grans tampoc, llevat que fossis una persona important que, en aquella reculada època, volia dir “ric” o “del règim”. Em va deixar parat aquest argument sense suc ni bruc, ja que per exemple al Garrigal de Figueres, com us deia el barri gitano possiblement més integrat de Catalunya aleshores – que ara són figues d’un altre paner -, tots els homes es resguardaven del vent i del fred portant barret. Però, a contracor, per a no desafinar al Bages, el meu tirolès va anar a parar a les golfes, al fons d’un armari. Els primers hiverns, tot i la meva considerable mata de cabell que encara conservo emblanquinat, el vaig enyorar molt perquè, francament, passava fred de cap i rar era l’any que no enganxava dos o tres constipats. A Figueres solia anar a dormir més tard de mitja nit perquè era qui tancava la radio local, una de les primeres emissores de la Cope – que allavonces era una cosa ben diferent de l'actual –, a Catalunya. A part de guanyar-me les garrofes a la fàbrica, feia de redactor, locutor i punxava els discos a l’emissora de vuit a dotze de la nit, de manera que quan sortia, el barret m’anava de conya per a no passar fred, malgrat quan bufava tramuntana sovint me l’havia d’encasquetar ben fort.


I quan els diumenges em petejava els camps de futbol de tercera divisió retransmetent en diferit el partit del Figueres, el tirolès feia un bon servei. De manera que portar barret no era una qüestió d’elegància personal sinó simplement de supervivència, però a més a més m’hi sentia còmode i tothom ho entenia. Va ser, precisament, en una comarca famosa per fer-hi un fred que pelava, on el barret estava mal vist i se’l considerava classista, reservat només als “senyors” però no als pelacanyes fredolics com jo. "El barret fa senyor" - deia la meva mare. Però, esclar, no parlàvem dels mateixos senyors. Total, com que jo no era prou “senyor”, me’n vaig haver d’oblidar. Hi va haver una època que es van posar de moda, per escalfar el cap, unes gorres estil cosac que per allò de tenir retirada russa devien semblar més proletàries per als treballadors que no pas els capitalistes barrets. Va durar bastant aquella moda, però no m’hi vaig adaptar mai: jo era empordanès i no pas rus. Tampoc la boina ni la gorra em feien el pes, simplement perquè m’esclafaven el pentinat. El barret és, en aquest sentit també, més respectuós amb el cabell i, francament, des que em vaig jubilar i em vaig considerar prou gran com per deixar-me de punyetes i de refredats cada dos per tres, vaig recuperar el barret, passant de sàtires i de sornegueries Amb el meu gest, inclús vaig aconseguir fer perdre la vergonya a uns quants que ara, amb el terrat calent, no se’l traurien mai. Si no hi hagués tanta hipocresia i prejudicis, qui sap si no se’n veurien més, de barrets, i a part de recuperar un complement masculí elegant, segur que molta gent tindria les idees menys congelades o engripades... Per cert, us demano disculpes per esplaiar-me tant. Deu ser que el cap encara el tinc emboirat entre paracetamols i xarops.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada