Follow by Email

dimecres, 12 d’octubre de 2016

UNA GASIVERIA CALCULADA PERÒ INEXPLICABLE, EN EL PREMI NOBEL DE LA PAU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 12 d’octubre de 2016)

● UNA GASIVERIA CALCULADA PERÒ INEXPLICABLE, EN EL PREMI NOBEL DE LA PAU.- M’agradaria saber quina és la gràcia que ha fet el president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, per merèixer en solitari el Premi Nobel de la Pau d’enguany, més que no pas el comandant de les FARC. Segons el Comitè noruec que atorga aquesta distinció, el president se’l mereix “pels seus esforços decidits per finalitzar més de 50 anys de guerra civil”. I els de l’altre costat, que no s’hi varen esforçar igual o més en fer les paus? Perquè igual com és veritat que dos no es barallen si un dels dos no vol, també per fer la pau cal que les dues parts enfrontades hi estiguin d’acord en l’encaixada definitiva. Llavors, per què la medalla només s’ha penjat al representant d’una part? Com a mínim, es fa sospitosa la decisió del Parlament noruec. I encara canta més aquesta gasiveria, a la meva manera de veure calculada, quan la part que ha estat menystinguda ha encaixat el lleig amb elegància, fent com aquell que no se n’ha adonat, qui sap si per a no escantonar una pau massa tendra. Per tant, em temo que la decisió no ha sigut imparcial, innocent ni encertada, sinó que han pesat a favor del president colombià conveniències polítiques que tufegen.


No voldria pensar que els marmessors suecs del senyor Nobel, hagin tingut la barra de simplificar el conflicte colombià posant en una plata de la balança els bons i a l’altra els dolents. Perquè si aquest prejudici arnat hagués influït d’alguna manera en la seva decisió, caldria dir-los que en una guerra civil no hi ha àngels i dimonis sinó guanyadors i perdedors, i que tan pocavergonyes són els uns com els altres per haver arrossegat els seus seguidors a estomacar-se sense compassió. Si la guerrilla colombiana ha abaixat les armes, després de mig segle d’haver-les aixecat per conquerir el poder a sang i fetge en nom de la llibertat i la igualtat, és perquè ja en tenia prou de rebre garrotades sense que la victòria promesa ni s’entrelluqués. I si el president del govern s’ha avingut a asseure’s en pla d’igualtat amb la guerrilla, deixant-se tallar bocins sencers i humiliants de la seva capa, ha sigut perquè la resistència de les FARC no estava tan afeblida que s’anessin a arronsar d’un dia per altre i, per tant, per acabar d’una vegada només quedava pactar sobre la base que no hi hauria guanyadors ni vençuts. Quan es signa la pau en aquestes condicions, tinc la convicció que més que parlar de generositat s’escau atribuir-ho a pragmatisme. I si damunt el tauler de Colòmbia no hi ha hagut cap escat i mat, sinó que s’han fet taules, ¿per què només s’ha premiat amb el Nobel de la Pau a un dels dos jugadors? No em digueu que perquè els guerrillers havien vessat més sang i sembrat més dolor, ja que el govern i les oligarquies havien fet també més mal que la pesta al poble que feia costat als ideals de les FARC. Enmig de l’horror d’una guerra civil tothom fa el que pot per passar comptes amb el veí, l’amic i fins i tot amb el germà, i cada bàndol té carretades de fets vergonyants per amagar. Després d’una guerra civil és veritat que queden moltes fosses comunes per obrir i trobar els morts en va, però potser encara n’hi ha més de fosses on s’hi han enterrat tones de draps bruts i aquestes costen més de desenterrar. Per tant, a mi em sembla que hagués estat més encertat repartir el Nobel, per reblar la Pau de veritat. Aleshores sí que la cosa hagués acabat sense vençuts. Qui sap si els noruecs no s’ho han de fer mirar quan designen el guanyador del premi més polititzat de tots els que es donen, en memòria de l’inventor de la pólvora. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada