Follow by Email

dijous, 27 d’octubre de 2016

UN DELINQÜENT ALCOHOLIC O DROGADICTE ÉS MENYS CULPABLE?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 27 d’octubre 2016)

● UN DELINQÜENT ALCOHOLIC O DROGADICTE ÉS MENYS CULPABLE? – Vet-aquí una altra proposta de modificació de les lleis que caldria considerar, ja que no deixa de ser el joc dels disbarats que si mates algú estan drogat o carregat d’alcohol fins a les celles, els tribunals li facin descompte com si estiguéssim en època de rebaixes. Potser m'ho miro malament, però no puc acabar d’entomar que, per exemple, a un assassí confés, que s’hagi carregat qui sigui a sang freda, se li faci un preu especial en la pena, per anar fart de vi o cec de droga, com si fos aquest vici l’inductor del delicte, el qual potser sense aquest estímuls no hagués comès. Vatua Déu! Si l’avi Valentí aixequés el cap no se’n sabria pas avenir que anar torrat o col•locat servís d’atenuant de la responsabilitat, perquè a la seva època emborratxar-se era un vici que es purgava almenys amb una nit a la cangrí i una multa per escarment, com a mínim. Tanmateix, si hi havia danys materials la broma li podia sortir cara a l’individu i en cas de ferits o morts, el culpable ho tenia magre perquè a sobre se’l compadís, amb l’excusa de que no sabia què es feia. En canvi avui sembla que el què s’hagi begut o la droga que s’hagi trascolat, sigui un factor que si es fa servir d’excusa rebaixa la pena. I per tant si hom pot demostrar que l’assassí, violador o atracador violent actuava sota els efectes d’un brot sicòtic o ofuscat pel síndrome d’abstinència, oli en un llum. No obstant això, el que més em repugna és que aquesta eximent de responsabilitat penal a més a més no sempre es basi en la realitat, sinó que des dels propis delinqüents que se la saben llarga perquè sovint són reincidents, fins als advocats sense massa escrúpols que per beneficiar el client hi posen més pa que formatge per si cola, resulta molt difícil determinar si l’estat del delinqüent va influir o no en la voluntat de cometre el delicte. Però, què passa amb les víctimes?

A la meva manera de veure, la mare dels ous d’aquesta problemàtica que avui us proposo reflexionar és què passa amb les víctimes. Evidentment, a les víctimes tan se’ls en foten tots els tripijocs que s’amaneixin al vestíbul dels tribunals, perquè sobretot les que són mortes poc hi tenen a dir, per desgràcia; però encara que només sigui a títol retòric és pertinent preguntar-nos si hi ha víctimes de primera i víctimes de segona categoria en funció del perfil psicològic i patològic del seu assassí, violador, assetjador o simple atracador amb mala folla. Ja sé que sona a tòpic i té un regust populista, però és el sentiment què és tant per a les víctimes que ho poden explicar com per als familiars de les víctimes que ja estan al clot. Tot aquesta excusa de l’alcoholisme o la drogoaddicció en pla “perdoneu-los que no sabien el què es feien” pot estar molt en sintonia amb l’evangeli, però des del punt de vista del seny i el sentit comú de la gent del carrer que no es mou per la venjança sinó per la justícia no va gaire a missa, mai més ben dit. Un jubilat conegut meu, que passa un calvari degut a uns veïns alcohòlics perduts, que cada nit munten un pollastre que no el deixa descansar sense sobresalts, quan ho va denunciar a la policia i a l’ajuntament reivindicant l’ordenança de civisme que consagra el dret de la gent gran a dormir les hores que necessita, el protocol “bonista” que envernissa de progressisme mal entès molts equips de govern d’avui dia, va respondre’l que s’ho prengués amb paciència, que aquella pobre gent que s’engatava cada dia no eren delinqüents sinó malalts. Però si són malalts crònics que no es volen curar, i mentrestant destrossen la vida dels seus veïns, a quin mestre armer han de reclamar les víctimes? D'aquí plora la criatura: qui protegeix les víctimes? No m’agrada retreure-ho, però a una d’aquestes Teresa de Calcuta de pacotilla que ara s’han posat de moda, vaig escoltar-li dir: “les víctimes ja es saben defensar soles i moltes vegades amb més mitjans, mentre que aquests pobres desgraciats si no ens tenen a nosaltres per a fer-los costat ho passaran putes”. Jo crec que no anem bé, però com que no vull tenir la raó per força, el darrer que tanqui la porta. I perdoneu les molèsties. Ara bé, el que no hi estigui d’acord amb el meu raonament té tot el dret de discrepar-ne, però permeteu-me que no faci com els germans Marx i alguns polítics que coneixem i us digui: “si no us agraden els meus arguments, en tinc un sac de recanvi”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada