Follow by Email

divendres, 28 d’octubre de 2016

PER MANDRA D’APROFUNDIR EN “LA QÜESTIÓ CATALANA” NO ES POT REDUIR EL DEBAT A TÒPICS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 28 d’octubre 2016)

● PER MANDRA D’APROFUNDIR EN “LA QÜESTIÓ CATALANA” NO ES POT REDUIR EL DEBAT A TÒPICS.- A les Espanyes, cada vegada que es munta una tertúlia dedicada a escatir el mal de ventre que a la gent de Madrid fa segles li agafa, cada vegada que revifa l’anomenada “qüestió catalana”, el debat no es pot farcir de tòpics i condicionar per prejudicis que pocs dels que se n’omplen la boca, s’han pres la molèstia de documentar-se ni que sigui per sobre tots els rebrecs de les topades històriques entre Espanya i Catalunya, i encara menys d’escoltar com a mínim les dues versions del conflicte, per fer-se’n càrrec amb objectivitat de cada greuge. La raó per la qual això de la “qüestió catalana” s’eternitza s’ha d’atribuir al desconeixement volgut i a vegades còmode de la realitat catalana – cultural, política, econòmica i fins i tot social -, per part de la majoria dels espanyols residents més enllà de l’Ebre a l'empara del refotut tòpic. Tanmateix, si els tertulians i creadors d’opinió fossin imparcials en l’anàlisi i agosarats o innovadors en les propostes de solucions, es podria tenir alguna esperança de resoldre les diferències i malentesos amb fer-play, seny i enraonant, enlloc de perdre el temps amb cantarelles més arnades que l’anar a peu, com aquest empatx de tòpics que una eminència con Vargas Llosa ha deixat anar pel broc gros fa quatre dies. I aquest no es pot pas dir que parli des de la ignorància justificada, ja que va viure anys a Barcelona i la seva carrera literària mundial la va llançar una catalana. Em sap greu de reconèixer que a vegades tampoc des d’aquí s’ajuda massa a deixar de banda el tòpic, fent tot el que es podria, per a crear el clímax indispensable per a l’entesa en comptes d’insistir en donar voltes a la cançó enfadosa de quina de les dos nacions, la catalana o l'espanyola, són més antigues. ¿No seria més raonable i gratificant que en comptes d’embolicar-nos en debats basats en tòpics identitaris recurrents, amb els quals ens escalfem el cap entaforant-nos en el passat,, ens poséssim a discutir sobre el futur a partir de la situació real de la societat en que vivim.


A la meva manera de veure, no té cap ni centener encetar una conversa des d’un costat o de l’altre, pretesament constructiva, asseguts sobre un polvorí d’estereotips i prejudicis creats. I he escrit “conversa” i no pas “diàleg” deliberadament, ja que per dialogar primer s’ha de tenir pràctica en enraonar, que encara que ho sembli no és el mateix. Si partíssim de la base, en qualsevol debat, que ningú dels participants té el monopoli de la raó sinó que aquesta està repartida, a vegades a bocins petits que s'han de rejuntar, haurem d’admetre que l’única manera d’arribar a enteses és posant sobre la taula, sense amagar-se cap pedra a la faixa, el pensament de cadascú, enraonant tranquil•lament, deixant acabar els raonaments de l’altre sense tenir pressa en trepitjar-los per fer-li perdre el fil de l'argument. Si practiquéssim tots plegats la vella costum d’enraonar sense crispació i de voler entendre de veritat el bocí de raó de l’altre de l’única manera possible, que és posar-se en la seva pell, potser trobaríem més punts de coincidència que no pas diferències, i a partir d’aquests mínims consensos trobar la manera d’arribar a compromisos que ajudessin a avançar. En Rajoy va referir-se en algun moment del seu discurs d’investidura a la figura retòrica de “posar-se en el lloc de l’altre”, però em fa l’efecte que li havien escrit i que no li sortia pas del cor. ¿Tant difícil seria intentar matar les discrepàncies posant el comptador a zero i fent èmfasi en allò que es comparteix, posant sordina a allò en que s'està en desacord? Potser si ens esforcéssim tots plegats en clavar la vista en la realitat que ens envolta, estalviar-nos de fer volar coloms i de refregar-nos mútuament el llast de retrets arnats, que són els que impedeixen donar-se per la pell quan convingui, per culpa d’un altre tòpic perniciós: que les posicions ideològiques s’han de defensar amb intransigència, si no es vol perdre la partida. Precisament la diferència entre dialogar i enraonar podria ser que, en el primer cas, no es busca l’entesa sinó no sortir-ne malparat en un negoci, per exemple, i en canvi els que simplement s’asseuen pacíficament a enraonar donen per bona la xerrameca si en aixecar-se poden dir que s’ho han passat bé, i que si no s’han entès del tot, amb una encaixada es comprometen a tornar-ho a intentar l'endemà, potser després de consultar amb el coixí els arguments dels altres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada