Follow by Email

dijous, 13 d’octubre de 2016

LA CAIGUDA DE LA FULLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 13 d’octubre de 2016)

● LA CAIGUDA DE LA FULLA.- Mentre va plouen al carrer, a l’exterior del vidre de la tribuna s’arrapen mosques borratxes de fred o d'avorriment; algunes ja han caigut al pedrís. Ara si que m’adono que la tardor ja la tenim dintre de casa i que l’ha encertat la dóna baixant la roba d’hivern i endreçant a dalt la d’estiu i temporada. Mira per on, tan llest que em penso, fa poc he après que de la roba que no és ni d’hivern ni d’estiu se li’n diu de temporada. I m’ha semblat molt escaient per referir-se a les peces que ni abriguen del tot ni et refreden. Tant de bo en tinguéssim un, de mot, que servis per classificar les persones de temporada, les que avui pensen blanc i demà negre... Qui sap si això que faig de repapiejar també en té la culpa la tardor, perquè quan llueix el sol enmig d’un cel blau no se m’acudeixen pas aquestes vagueries. Però la mala fama de la tardor no se la relaciona només amb la pluja ni amb el fred, sinó sobretot amb la caiguda de la fulla. I aquesta característica estacional que transforma els verd dels paisatges d’estiu en estampes marcides entre l’ataronjat i els mil tons de groc, fins encatifar de pàmpols secs els camins rurals i els passeigs urbans, té un encant bucòlic, tendre i melangiós insuperable. Quina llàstima que a aquesta estació se li hagi fet agafar por immerescudament, associant-la a la caiguda de la fulla com a metàfora o sinònim de decadència!

A la meva manera de veure, doncs, s’hauria de netejar de la imatge tardorenca la pàtina de tristesa que convida i estimula al desànim i a la deixadesa als mancats de defenses físiques o espirituals. Els més febles se senten amenaçats per aquesta brama perversa de la caiguda de la fulla i la debilitat els acaba anorreant en la soletat. Però la gent es mort tant a la tardor com a la primavera i, inclús durant l’estiu, estació en que tota cuca viu segons diu la fama. A qui li ha arribat l’hora, bona nit cargol que això no depèn de l'estació. També el mes de març té la seva llegenda negra: març marçot mata la vella a la vora del foc i la jove si pot... Bé, si voleu que us digui la veritat, aquesta reflexió d’avui se m'ha inspirat tot llegint una antologia de poesia sobre la tardor. Concretament, una de l’Antoni Català, que diu:

“Plou grisament i lleugera / i una gota, com els ulls, tenyeix de verd / una fulla que és com un cor i que es gronxa. / Cau la gota que fou cor com un plor / i regalima, i la fulla sense pes, / alleujada ja, es redreça. / Ara tu, envidreït, dius cor verd, / mirada verda, verd record, / i saps de la meravella de quan la gota i el cor / foren la mateixa cosa...”


Francament, mentre no pari la pluja i dubti entre si engego la calefacció o no, m’ha semblat que una divagació, per fugir de la mandra que fa embolicar-nos en aquest sac de porqueria política que empastifa els jutjats, ens aniria bé a tots plegats. Però sobretot no us deixeu menjar el coco amb aquest mantra de la caiguda de la fulla... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada