Follow by Email

diumenge, 9 d’octubre de 2016

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL QUE JO RESPECTARIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 9 d’octubre de 2016)

● EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL QUE JO RESPECTARIA.- Ben dinat a Saldes i després d’una migdiada ràpida, mentre les dones de la colla enceten una sobretaula i els homes passen figues, he agafat el meu cigaló i m’he assegut a contemplar un any més l’impressionant Pedraforca, avui sota un cel provocativament blau. M’ha envaït un d’aquells moments màgics en que pel cap es passegen assossegadament les idees, sense empentes ni impaciències de cap mena, com si tingués tot el temps del món per recrear-m’hi en pensar. No sé com, però una veueta des de dintre del caparró m’ha enfilat l’agulla de la reflexió que us proposo aquesta tarda: quin seria el Tribunal Constitucional que jo respectaria? Parteixo de la base que alguna fórmula d’arbitratge ha d'existir per decidir en última instància sobre les diferències de criteri en el desenvolupament i gestió de la convivència democràtica i, per tant, com a principal requisit exigible a aquest organisme arbitral, evidentment col•lectiu, és que els seus dictàmens siguin respectats i acatats per a tothom. Per aconseguir-ho, que jo sàpiga només hi ha un mètode infal•lible: que sobre la independència, neutralitat i prestigi professional dels membres de l'organisme no hi hagi ni una sola ombra de sospita. Evidentment, tractant-se d’una obra humana la perfecció desitjable no sempre és possible, però si no es fa tot el que calgui per aproximar-s’hi al màxim a aquest objectiu, enlloc d’acostar-nos a la perfecció, si voleu utòpica, cada dia n’estarem més lluny.

Que, a la meva manera de veure, és del que plora la criatura pel que fa a Espanya. Ja que és evident que si els membres del Tribunal Constitucional són designats a dit pels partits polítics, la presumpció de fer una feina tan delicada amb total llibertat i sense que el jec tibi per alguna costura, no suporta una anàlisi imparcial. Poden ser aquests àrbitres uns professionals impecables, inclús els més savis en la matèria, fins i tot podria admetre la seva absoluta bona fe a l’hora de dictar sentències, però el fet d’haver estat escollits a dit per part dels polítics, en funció de les quotes proporcionals a la seva representació electoral, entela la confiança en la imparcialitat. I aquesta qüestió és transcendental i no pas poca cosa, ja que precisament com a conseqüència del “factor humà”, ni que l’accés d’aquests àrbitres al Tribunal fos democràticament impecable, les seves sentències en la majoria dels casos no agradarien a tothom, malgrat s’acatessin i es respectessin formalment. ¿Què passa, però, quan la imparcialitat dels àrbitres està tacada i en entredit per causa del pecat original de la seva designació? Doncs que per ben fonamentades jurídicament que estiguin les seves decisions, sempre els que no hi estiguin d’acord s’empararan en aquest vici, en aquesta discapacitat congènita, per planta’ls-hi cara i cridar a la desobediència. I d’aquesta manera cap país democràtic pot tirar endavant. L’àrbitre ha de ser respectat, i per aquesta raó el poder executiu i la política en general han de renunciar, quan més aviat millor, al dret de cuixa sobre el poder judicial. El Tribunal Constitucional sorgit amb aquests principis, seria el que jo respectaria sense cap reserva. I quan més aviat es rectifiqui en aquest sentit, millor serà perquè la democràcia no faci figa... M’ha sortit rodona aquesta meditació inspirada pel Pedraforca i si voleu que ho digui clar, he quedat ben descansat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada