Follow by Email

dimecres, 14 de setembre de 2016

VIOLADORS QUE ENTREN PER UNA PORTA I SURTEN PER L’ALTRA, EN 24 HORES.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 13 setembre de 2016)

● VIOLADORS QUE ENTREN PER UNA PORTA I SURTEN PER L’ALTRA, EN 24 HORES.- No m’estic referint, està clar, als violadors per antonomàsia de persones, en que segurament heu pensat després de llegir un titular tan cridaner, el qual de ben segur us ha fet exclamar: què coi s’empatolla amb aquesta reflexió d’avui? No, em refereixo a les dotzenes i dotzenes de violadors professionals de llars, que aprofitant-se de l’absència temporal dels seus residents, furguen en intimitats tant o més sagrades que les d’una dona sota les seves bragues, sigui dit amb tot respecte. Per sort no n’he estat mai víctima d’una violació de casa meva – toquem fusta! -, però n’he sigut testimoni en vàries ocasions en cases d’altres, i la majoria de les vegades m’he sentit commocionat per la cara d’impotència que no podien dissimular les víctimes. Inclús en aquells casos que el pas dels lladregots no ha deixat més empremta traumàtica que el buit de la joia pispada o del diner que ha volat, la desagradable sensació que algú ha grapejat les teves pertinences més personals i íntimes deixa un regust difícil de pair. Afigureu-vos, doncs, quan els delinqüents no han estat tan considerats en la recerca del botí i han deixat el pis fet un desastre, en el paroxisme i les presses de l’escorcoll salvatge. I encara més, quan els violadors s’han venjat del seu fracàs defecant en qualsevol racó de la casa. El fet que massa violadors d’aquesta mena no siguin enxampats mai, o que quan ho són no siguin castigats per manca de proves fefaents, o que després de la detenció surtin en llibertat amb càrrecs pendents d’un judici que sol trigar tant, que sovint bo i estar en capella hom no pot impedir la reincidència, afegeix amarga frustració a la impotència inicial de la víctima.


A la meva manera de veure, francament, no cal arribar a extrems com tallar la mà del lladre perquè li serveixi d’escarment, però si que s’hauria d’acabar amb la fastigosa parsimònia de la justícia i, sobretot, amb que el purgatori del delicte no sigui gratant-se la panxa en una presó a costa dels contribuents, sinó fent treballs comunitaris que els hi treguin les ganes als lladres de tornar-hi, per exemple rentant culs en hospitals a malalts crònics o en residències de malalts terminals. Qualsevol alternativa a unes vacances pagades a la cangrí seria millor per prevenir la reincidència d’aquests violadors de propietats alienes, que per molt ben assegurades que les tinguessin les víctimes aquestes sempre hi deixen pèl, agreujant el sentiment d’impotència de les persones que a sobre d’haver estat violades en la seva intimitat no troben el recolzament que s’esperaven de les seves pròpies asseguradores que sempre troben lletra menuda per regatejar la indemnització del perjudici. A part dels danys morals, els quals poques vegades són estimats pels jutges a l’hora d’establir la penitència dels culpables. Jo conec víctimes de violacions de la seva llar, que després d’anys encara no han superat aquella experiència i tremolen només de pensar-hi. O s’indignen quan llegeixen que algun pillastre empaitat quasi in fraganti feia qui sap quantes vegades que havia entrat per una porta i sortit per l’altra, perquè la justícia no dóna l’abast i, sobretot, perquè el delinqüent té a la pràctica més garanties que la víctima.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada