UNA NIT DEL LLORO SORPRENENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 28 setembre de 2016)

● UNA NIT DEL LLORO SORPRENENT.- Feia anys que no anava a veure la família de l’Armentera, i aquests dos darrers dies me’ls he passat en un poble encantador - en la meva memòria vaga de criatura -, per recuperar en quaranta-vuit hores escasses paisatges i olors imprecisos i un xic idealitzats. El cas és que anant de casa en casa de veïns que suposadament havia de recordar de quan érem canalla, recorrent indrets més o més vinculats a aquells vells temps feliços de la infantesa, vaig acabar el dia amb els peus protestant a crits per la pallissa i amb ganes d'estirar-me al llit quan més aviat millor; però com que jugava el Madrid vàrem acordar esperar, per allò del morbo de veure si el Dortmund ens donava l’alegria de passar per la pedra l'etern adversari del barcelonisme militant. Ens posarem doncs d’acord que si els blancs marcaven dos gols de diferència, bona nit i tapat! Al final de l’obra, resulta que vàrem empassar-nos tot el partit fins celebrar el tercer empat consecutiu dels merengues en dues setmanes. En resum, quan vaig posar-me al llit, a les onze tocades, estava convençut que passaria la nit del lloro abans d’amollar-me a una jeia diferent de l'habitual i en descobrir que des del campanar de l’església, a un cop de pedra del balcó de la meva habitació temporal, m’engargamellarien quarts, hores i repicó als dos minuts. I caram quina nit del lloro a l’inrevés! Ja que no ha sigut una nit desvetllat, en el sentit tradicional de l’expressió. No us sabria descriure amb una frase tan rodona com la del lloro el què m’ha passat, però ha estat una nit vertaderament especial, que gairebé hagués preferit fos la del lloro tracicional. Vosaltres mateixos jutjareu!

És veritat que fins a mitjanit no vaig aclucar l’ull, però a partir del repicó de les dotze em va vèncer el cansament del cos, però el cap devia estar tan revolucionat per les emocions viscudes que em va posar en marxa el vídeo dels malsons, els quals eren tan reals que em vaig tenir de pessigar un parell de vegades per assegurar-me que allò no estava passant pas, que tot era pura fantasia producte de la imaginació. El primer malson el vaig tenir entre dotze i una: em vaig trobar embolicat en el bell mig d’una manifestació de protesta que omplia de gom a gom la plaça de sant Jaume. Pels crits i les pancartes de la gent, semblava que es tractava de mestres que es solidaritzaven amb els milers de mestres turcs depurats per la presumpta responsabilitat amb el cop de l’estat de l’estiu passat, en contra el dictador Erdogan. El segon malson, que va apoderar-se de la meva ànima adormida entre la una i quarts de quatre de la matinada, també tenia per escenari la plaça de sant Jaume; però en aquesta ocasió la gentada concentrada esbroncava els dirigents russos per la salvatjada que, en opinió dels crispats i indignats manifestants, s’està cometent a Aleppo, a Síria, on es massacra diàriament la població civil i es colguen morts a punta pala. I el tercer malson, el que em va commocionar les darreres hores d’aquesta peculiar nit del lloro, fou potser el que més em va afectar, perquè segons la meva dona jo espernegava de tal manera que, espantada de veritat, em va sacsejar fins a desvetllar-me del tot. Ostres quin malson, aquest darrer! Acabava de saber que el tribunal del cas de les targetes blak havia dictat sentència absolent els 61 pocavergonyes i corruptes directius de Caja Madrid, per considerar nul el procediment per manca de proves. No em vaig  recuperar de la impressió per aquesta notícia, fins després d’una dutxa doble, primer amb aigua calenta i després amb un generós raig de freda. I és que el que havia somniat era tan real, en tots tres casos, que en principi em semblava versemblant i tot, puix ja fa dies que penso que ja seria hora que els mestres d’alguna part del món - però els d’aquí en particular, sempre tan actius per protestar -, fessin costat els seus col•legues objecte de represàlies a Turquia, o que els ciutadans de totes les ideologies cantessin la canya, des de les places públiques d’arreu, al règim de Putin pels crims de guerra perpetrats a Síria. Després de la dutxa ja he entès que els dos primers malsons consistien en haver-me fet confondre el subconscient els desitjos del amb la maleïda realitat de la indiferència col·lectiva. I pel que fa a l’assumpte de les targetes opaques, a veure si no haurà sigut una premonició? Aleshores sí que aquesta nit del lloro hauria preferit que ho fos de veritat.