Follow by Email

dimarts, 6 de setembre de 2016

TOT DEPÈN DE PESCAR UN SAPASTRE AMB BONA SORT (Conte)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 7 setembre de 2016)

● TOT DEPÈN DE PESCAR UN SAPASTRE AMB BONA SORT (Conte) – Quan en Jaume va arribar a aquesta conclusió, ho va veure tot d’una altra manera, i la tensió que li encarcarava l’esquena i li oprimia el pit va desaparèixer, com si li haguessin fet un encanteri. Feia setmanes que l’obsessió d’en Jaume per fer-se ric de la nit al dia, gràcies a un bon cop de sort, li tenia garratibats tots els seus sentits i, pràcticament, la seva ocupació principal girava al voltant dels resultats de la diverses loteries en les que apostava. No s’hi gastava cap fortuna, la veritat sigui dita, per la senzilla raó d’estar convençut que l’atzar no hi tenia res a veure amb la sort, a la qual s’hi estava fatalment predestinat o no. I ell creia, vés a saber per quina misteriosa revelació, que era dels que havien nascut amb la flor al cul, i que tard o d’hora li cauria del cel una bona picossada de diners que li trauria el ventre de penes, no per una temporada sinó per sempre més, perquè s’ho mereixia. Tant n’estava convençut, que per agafar de pressa el son les nits d’insomni feia volar coloms imaginant-se com repartiria els milions que li tocarien. Però després d’uns quants mesos de desenganys i d’estar de pega, va entrar-li la sospita depressiva que potser era un trist malastruc. No li agradava gens la idea, però al final no va tenir més remei que donar-se per la pell, i llavors se li va encendre la bombeta: igual que les parelles que no podien engendrar un fill llogaven el ventre d’una dona generosa per ser pares, ell llogaria un tipus amb bona sort acreditada perquè jugués d’estranquis per ell i el fes ric.

Tal dit, tal fet. Va iniciar la selecció de la merla ideal aprofitant tots els moments lliures, que se’ls passava a les administracions de loteria parant atenció dels jugadors que amb més assiduïtat anaven a cobrar premis. Tanta paciència i tossuderia acabà reeixint en un paio que cada dijous passava comptes de les seves apostes, i sempre llepava alguna cosa, sigui pedregada o un premi amb cara i ulls que alguna vegada, inclús, no li podia liquidar l’administració i tenia de dipositar la butlleta al primer banc que trobava. Quan va tenir clar que aquell era el sapastre carregat de sort que li convenia, va endegar la part més difícil de l’estratègia que se li havia acudit per fer-se ric: pactar el preu d’aquell individu per donar-li un cop de mà en un joc tan grotesc com ridícul, segons com es miri. El cas és que se’n va sortir, no em pregunteu com perquè us hauria de confessar que en Jaume va fer tots els papers de l’auca, fins i tot endossant-li el conte de la llàgrima de genolls per terra. Ara bé, no se li varen acabar aquí els maldecaps.


Varen refer el pla dotzenes de vegades amb la intenció cada cop més descarada d’enganyar la múrria fortuna. De primer, anaven a comprar plegats la loteria, però se’ls veia massa el llautó. Més endavant, hi anava la merla sola amb els diners que en Jaume li donava, però sembla que la fortuna es va ensumar també la conxorxa i, finalment, no tenien cap tracte previ a la compra de les butlletes. Però tampoc va donar resultat la trampeta. La merla va insinuar que potser per despistar del tot, seria millor que les butlletes no les toques en Jaume fins després del sorteig. Mentrestant, a la merla li seguia tocant la sort quasi cada sorteig, però només pel que feia a les butlletes comprades amb els seus diners; de manera que per evitar suspicàcies li va ocultar al seu soci de conveniència aquesta circumstància. Fins que un bon dia, mentre s’afaitava per anar a treballar, en Jaume va escoltar a la radio la notícia: a l’administració on solien comprar la loteria, en el sorteig de la primitiva d’anit havia tocat una grossa de trenta milions d’euros. De seguida va trucar l’home merla, però no responia ni al fix ni al mòbil. Fa set dies que el busca com boig i és com si se l'hagués empassat la terra, igual com al propietari de la butlleta premiada. A en Jaume no li serveix de consol pensar que la seva astut pla era encertat, però que es va equivocar de merla. El que no farà mai es reconèixer que de la sort val més que no te’n refiïs per sortir de pobre. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada