Follow by Email

dissabte, 3 de setembre de 2016

POTSER SÍ QUE NO QUEDA MÉS REMEI QUE DESENGANXAR-NOS D’UN TREN QUE S’ESTIMBA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 3 setembre de 2016)

● POTSER SÍ QUE NO QUEDA MÉS REMEI QUE DESENGANXAR-NOS D’UN TREN QUE S’ESTIMBA.- Jo sóc, no puc pas negar-ho perquè només cal repassar el blog per quedar en evidència el meu pensament, dels que reclamo prudència abans de fer el salt definitiu cap a la independència, no fos cas que si saltéssim en fals ens fotéssim una clatellada que ens deixés baldats durant una llarga temporada. Però he de reconèixer que a vegades no queda més remei que arriscar-se, perquè esperar a veure-les venir encara pot resultar més perillós. Des que el socialista Rodriguez Zapatero féu la gara-gara als catalans per consolidar-se en el poder, però de seguida que es va veure les orelles va trair-los, no movent ni un dit per impedir que el seu penós soci, l’Alfonso Guerra, ribotegés l’Estatut amb sanya; passant pels populars que varen acabar la feina deixant l’autonomia catalana com si fos una pelleringa, els desenganyats autonomistes de bona fe es varen passar al sobiranisme militant reclamant el dret a decidir. Com que ni aquest mínim dret els partits nacionalistes espanyols reconegueren, un degoteig constant de catalans sobiranistes varen embolicar-se amb l’estelada independentista. Tanmateix, hi havia i encara hi és una qüestió que divideix políticament el sobiranisme si el divorci imparable s’ha de fer civilitzadament, sense trencadissa ni escàndols, o no cal perdre el temps amb miraments i tant se val tirar pel dret, peti qui peti. Les darreres eleccions van configurar un jeroglífic parlamentari difícil de quadrar: el sobiranisme havia patinat, i per disposar d’una escarransida majoria absoluta en escons, els sobiranistes prudents, i fins i tot moderats de JxS, necessitaven la crossa dels independentistes radicals, i fins i tot anarquistes de la CUP. No cal que us expliqui que aquesta barreja d’oli i d’aigua era tan diabòlica com intentar la quadratura del cercle, però a empentes i rodolons s’ha anat tirant, és clar que a base de cessions a vegades inconfessables d'una majoria que fa tentines, enfront les rebequeries d’una minoria que va a pinyó fix.


Reitero que m’he decantat sempre perquè se’ns plantegés la independència com una operació consensuada amb el govern central, a l’empara d’una majoria significativa i suficient com per no dividir el país en dues meitats en peu de guerra. També m’estimaria més que el futur Parlament constituent reflectís la transversalitat del poble català i, per tant, que la tasca legislativa no estigués condicionada per les imposicions de cap minoria intransigent. Però ha arribat un moment que la supina ineptitud i poc seny del nacionalisme espanyol per gestionar el greuge continuat d’un territori que, tenint l'emprenedoria més innovadora, un poble estalviador per tradició i poca mandra per invertir en productivitat, virtuts que tiben del carro de l’economia espanyola des de temps reculats, els ciutadans catalans no poden decidir ni les seves infraestructures prioritàries, ni com s’han d’educar els seus fills o com s’ha de fomentar la cultura i la creació artística. Però el més depriment de tot és que després de l’espectacle de desgovern des de farà aviat un any, empobrint cada dia que passa el país, tapant-se els uns als altres les vergonyes de la corrupció, fent funcionar les portes giratòries tan escandalosament com en el cas de l’ex-ministre Sòria proposant-lo, malgrat ser un defraudador fiscal, per dirigir una de les àrees del Banc Mundial, o amenaçant els vells que no cobraran la pensió si en Rajoy no mana, francament ja no sé si ens convé anar a poc a poc o val més esbombar-ho tot d’una vegada. Només em fa patir que per anar massa de pressa prenguéssim mal, per aquesta raó crec imprescindible fer un esforç pedagògic per convèncer el màxim d’indecisos que en determinats moments val més anar sol que mal acompanyat, perquè això si que ho tinc clar: la travessia pel desert no es pot emprendre amb un esclop i una espardenya ni amb una majoria pírrica de vots populars. Permeteu-me aquesta reflexió vuit dies abans de l’Onze de Setembre, a l’inici d’una setmana que els bombardejos propagandístics ens eixordaran, a la meva manera de veure val més que tinguem les idees clares. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada