CONFORMAR-SE A VEURE COM LA VIDA DELS ALTRES PASSA PEL DAVANT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 24 setembre de 2016)

● CONFORMAR-SE A VEURE COM LA VIDA DELS ALTRES PASSA PEL DAVANT.- Ha de ser molt trist, per exemple, asseure’s al vestíbul d’un hotel hores i hores per veure-hi passar la gent que transita amunt i avall i, de tant en tant, fer-la petar amb la persona desconeguda que s’asseu al costat. Però hi ha gent que ho considera un vertader esbarjo, ho he comprovat aquest mateix estiu durant les curtes estades en hotels. Dóna per bones les estones que s’hi passa i no enveja gens els que surten a passejar o a prendre el sol. En la majoria de casos, diguem-ho tot, són gent gran que s’estima més el tràfec d’entrades i sortides que no pas la moguda de platja o qualsevol altra activitat social. Només durant a les hores de ball de saló, el vestíbul queda desert perquè la ballaruga sí que és més entretinguda, malgrat tampoc s’hi participi més enllà de mirar-s'ho. Si aquesta actitud mandrosa només fos característica dels vestíbuls dels hotels no valdria la pena dedicar-hi una reflexió, però el cas és que m’he adonat que de gent que perd hores i hores fent el badoc veient com passa, atabalada o parsimoniosa, la vida dels altres davant seu n’hi ha com aquell qui diu a cabassos. I no són només gent gran, ja que també hi veus colles de jovent matant el temps, gandulejant sense treure’n cap profit pràctic més enllà d’alguna xafarderia o de maquinar com xafar la guitarra algú.

Francament, no puc entendre aquest "deixar-se anar" en la simple contemplació de la vida passant per davant del nas, sense jugar-hi cap altre paper que el de “voyeur” impotent i capsigrany. Tant si s’és jove com si els anys ja pesen, no es pot abandonar de cap manera la iniciativa de fer anar la vida cap un vulgui, no resignant-se a veure-la desfilar al ritme que toquin els demes. Quan feia de professor de recursos humans en una escola de negocis, no em vaig descuidar mai, en els tres cursos que hi vaig donar lliçons, de recalcar als meus alumnes que la clau de volta de qualsevol negociació rau en no perdre la iniciativa. Qui es conforma en veure-les venir, sempre anirà a remolc de les iniciatives dels altres. I qui s’asseu a veure com la vida passa potser sí que estarà al dia, però no intervindrà ni en la gestació ni en el desenllaç de cap iniciativa, i això és molt trist. Quasi tant com dimitir de decidir mai més cap on s’ha de tirar, conformant-se en el millor dels casos amb ser testimoni mut del pas de la vida. En capella del dia internacional de la gent gran activa, valdria la pena de cridar l’atenció dels vells contemplatius que la vida està pensada per viure-la de cap a peus sense “deixar-se anar” mai. Tanmateix, no estaria de més que aquesta reflexió també se la fessin una part de jovent, cada dia més nombrosa, que semblen en aquesta qüestió de prendre iniciatives i de desenvolupar-les amb entusiasme, talment uns vells xarucs.