CONFIANÇA A MITGES QUE FA PUDOR DE SOCARRIM.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 29 setembre de 2016)

● CONFIANÇA A MITGES QUE FA PUDOR DE SOCARRIM.- Al president ja li ha fet confiança el Parlament, però no sé si aquesta nit brindarà amb cava per una victòria que a mi - què voleu que us digui? - em sona a pírrica. Potser és que sóc de mal ferrar, però no em negareu que de confiança, vertaderament la justa. O sigui, que els companys de viatge per portar el procés a bon port, li han deixat una crossa per seguir aguantant-se dret, però no li han garantit que pugui governar el vaixell sense angúnies. Com us deia abans d’ahir, la mare dels ous d’un programa de govern són els pressupostos, ja que sense tenir els números fets i aprovats poques cireres es poden remenar i, pràcticament, cap política més enllà de la gestió administrativa es pot tirar endavant. Vet-aquí, doncs, que els companys de fatigues del grup JxS, els deu diputats de la CUP que guarden a la faixa, com el pagès murri ho feia amb una pedra per si de cas, la clau de volta per decantar la balança, no estan per atorgar confiances a cegues ni per deixar-se estimar i menys domesticar a canvi d’un plat de llenties. Elles (seguint-li la beta a la Gabriel, que sempre parla en to matriarcal), van a la seva i no s’amaguen de dir-ho. El problema és que la carona que posa l’Anna Gabriel per caure bé quan es fa l’estreta, encaterina encara a molta gent que no diré que vagin amb el lliri a la mà però que, francament, ho sembla.

 A la meva manera de veure-ho, doncs, l’apèndix rebec de la majoria absoluta sobiranista, ha posat avui damunt la taula les mateixes cartes amb que es va plantar en la partida per humiliar el president Mas i llençar-lo a la paperera de la història. Llavors van prometre, amb papers signats pel mig, en temps de descompte del termini per a no haver de repetir eleccions, que si el president es feia es prenia la cicuta voluntàriament ells donarien suport al seu successor, sense posar-li pals a les rodes. Però un cop aconseguit el seu propòsit prioritari - que el president Mas renuncies a la investidura i anés a pastar fang -, varen sorprendre tothom amb el ciri trencat que els acords que la direcció política del partit signa “muten” en passar pel sedàs de l’assemblea, que deu ser un eufemisme dels anticapitalistes i progressistes d’esquerres per a no reconèixer que el que signa el comitè polític és paper mullat fins que no sigui referendat per una assemblea tan peculiar que fins i tot pot fer quadrar els vots en un empat vergonyós i miraculós. Em fa gràcia l’advertència dirigida per la Gabriel al president a qui poc després faria confiança a mitges: “els nostres vots no són un xec en blanc, sinó que li estarem a sobre i no li’n deixarem passar ni una. I pel que fa als pressupostos, sàpiga que no li aprovarem els primers que ens presenti. No li tanquem cap porta i negociarem fins a la extenuació, però no signarem qualsevols pressupostos que ens presenti”. Més clar, l’aigua! Però per si a algú encara li cau la baba amb el posat de bona nena que no ha trencat mai cap plat, de la portaveu de la CUP, que no es faci il·lusions i es vagi fent a la idea que el debat dels pressupostos farà tronar, ploure i enfilar-se per les parets a més d'un ingenu. Perquè és la mateixa estratègia que la CUP va jugar quan va forçar el relleu del president Mas. Millor que m’equivoqui, que de sainets ja n’anem servits amb tot aquest guirigall dels socialistes, però el que em fa malfiar de la CUP és que ara faci veure que ve de l’hort respecte dels pressupostos si - sicut dixit Oriol Junqueras i membres destacats de la direcció cupaire, per activa i per passiva -, feia mesos que es trobaven en llargues sessions de treball. Si ara diuen que ja ho decidiran quan els hi presentin els números, m’agradaria saber a què caraina jugaven quan deien que se'ls estaven mirant punt per punt. Si creieu que exagero, repasseu la hemeroteca i comprovareu com es vantaven, des dels dos grups, dels avenços en aquesta qüestió. No gosaria a dir que li han aixecat la camisa al president i a tots els catalans que somnien de bona fe amb la independència, però poc se’n falta. I perdoneu la franquesa.