Follow by Email

divendres, 16 de setembre de 2016

BALDOMEROS FETS I DEIXATS ESTAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 15 setembre de 2016)
● BALDOMEROS FETS I DEIXATS ESTAR.- Potser encara sota els efectes de la bona estona que acabava de passar al moll de pescadors de sant Carles de la Ràpita, veient descarregar de les barques un bé de Déu de peix que acollonava i assistint a la seva subhasta sense tants de crits i soroll com en èpoques reculades - avui la monòtona lletania del subhastador d’ahir està substituïda per moderns, impersonals i silenciosos mètodes electrònics -, en presència de gavines sedasseres i resignades a una cerimònia allunyada del caos i la tensió entre pescadors i peixaters, un company circumstancial de vacances, en Baldomero, em va trencar la pau d’esperit d’un moment tan idíl•lic, a l’empara de la serralada del Montsià, amb un ciri trencat que no venia al cas: “la Rita si que els té ben posats! Si en Fraga visqués, ningú s’atreviria a posar-se amb aquesta dona...” I per recalcar la seva contundent afirmació, amb la mà dreta aferrava una “Vanguardia” que pujava i baixava enèrgicament davant el meu nas.
Confesso que en Baldomero se’m va entravessar des que, per fer quadrar la distribució dels de la colla al menjador de l’hotel, el varen endossar amb calçador a la nostra taula, i no era pas perquè de bon principi em semblés un pera-punyetes o fes mala ganya. Més aviat la primera impressió fou més aviat neutra, però es va començar a enterbolir en adonar-me que la seva dona era d’aquelles virtuoses persones, tan tocades, posades i xafarderes que tot el que fan els altres ho han de criticar o posar en quarantena. Per exemple, no va trigar gaire a donar-nos consells gratis: “menges massa de pressa, la vianda s’ha de mastegar vint-i-tres vegades abans d’empassar-te-la, sino el païdor no dóna l’abast”. I quan va veure que jo portava un plat de postres amb un plàtan, un préssec i una poma per compartir amb la mestressa, em va rebentar la gràcia: “el plàtan no s’hauria d’acompanyar amb res. M’ho repeteix sempre el meu dietista, que és una eminència”. Però quan em van decaure del tot els Baldomeros va ser en trobar-me’ls a la llibreria del poble, comprant la premsa del dia. Com solo fer sovint quan estic de vacances i em vaga més llegir, vaig comprar el diari local per palpar el pols del territori, la “Vanguardia” en català perquè m’agraden els professionals que hi treballen, i un diari pastat a Madrid per controlar el nivell de mala baba que es respira a la capital d'un regne assetjat per vents republicans i separatistes. Llavors vaig sentir en Baldomero protestar perquè no quedava cap exemplar “Vanguardia” en castellà, ja que es veu que l’home no podia passar-se’n sense i s’estava posant nerviós. Jo li vaig dir que tant li feia, que per un dia llegís el diari en català ja que deia el mateix. Però l’home se’m va rebotar com un gall de panses: “no m’agrada llegir diaris ni llibres en català, perquè em costa molt d’entendre’ls”. Si en Baldomero no em constés que va néixer fa més de setanta anys a Catalunya, li hagués preguntat, com faig amb qualsevol que vol que li parli en castellà perquè al•lega que no entén ni un borrall de català: “quan de temps fa que viviu aquí?” Perquè n’hi ha que porten quaranta anys “immersos” en la rutina catalana i es fan els distrets per vici, i sóc del parer que no se’ls hi ha de consentir que ens maneguin. Però el problema d’en Baldomero es porta l’oli: era un d’aquests paios fets i deixats, amb els quals no val la pena perdre-hi el temps intentant canviar-los la girada perquè són uns mesells del carai.

Una vegada establerta aquesta conclusió respecte del tarannà de l’home rabassut que m’havia tocat de company de viatge, vaig comprendre que només d’un Baldomero fet i deixat es podia escoltar dir una barrabassada tan colossal sobre la Rita Barberà, com la que us he explicat abans. Ignoro què vota en Climent, ni ho vull saber, encara que no dec anar gaire lluny d’osques; però voti qui voti, em sembla molt greu que a aquestes altures una persona que ha mamat català des de les beceroles, es vanti de no llegir en català ni el prospecte d’un medicament o les instruccions d’un electrodomèstic. “És que no em puc concentrar en el que llegeixo, si no està escrit en castellà. No té res a veure amb la política” – em comenta a tall d’excusa de mal pagador. Atès que per quatre dies no vull tenir morros i males cares a taula, em mossego la llengua i no li’n dic quatre de fresques, sobretot que no em vingui amb l’excusa de l’apoliticisme quan té la barra d’avalar – sense que jo li hagués demanat l'opinió – la conducta de l’ex-alcaldessa de València. Ara, consti que si no m’hagués de mossegar la llengua li buidaria el pap sense contemplacions, dient-li que els polítics d’aquest país han d’aprendre, si convé engargamellant-te’ls-hi coll avall amb un pal com a les oques d’engreix la teca, que cap càrrec de representació pertany a qui el desenvolupa circumstancialment, sinó que l’exercici del mateix li ve donat per delegació del poble. I que si en un moment donat el poble li retira la confiança, el polític es digui Rita o Mariano, no té més remei que fer mutis per un forat. I si com diuen la Rita i els seus escolans, la llei tal com està redactada no contempla que d’una puntada de peu se la pugui enviar a dida, s’haurà de canviar la llei quan més aviat millor. Perquè mantenir una paràsita d’aquesta envergadura no s'ho pot permetre cap país democràtic que, a més a més, viu de manllevar oxigen econòmic i polític als veïns europeus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada