Follow by Email

dilluns, 8 d’agost de 2016

ELS PETITS DICTADORS QUE ENS AMARGUEN LA VIDA SENSE VOLER

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 8 d’agost de 2016)


ELS PETITS DICTADORS QUE ENS AMARGUEN LA VIDA SENSE VOLER - A tothom li agrada manar, no ens fem trampes al solitari negant-ho; el problema és que no tothom en sap, de manar. I qui vol manar sense saber-ne, acaba fent plorar gent que l’envolta i amb qui es relaciona cada dia, inclosa aquella que diu s’estima. Francament, a les persones que hom s’estima ni se les mana ni se les tracta a baqueta. Però algunes persones se’ls hi ha de reconèixer que això de manar - no distingim entre homes i dones -, ho porten a la massa de la sang i que se’n surten prou bé: és com si tinguessin un do per fer creure als altres quasi sense imposar-se, a vegades simplement amb una mirada o amb el to de veu. Tanmateix, per desgràcia, n’hi ha d’altres que a més a més de agrada’ls-hi manar es consideren dipositaris de l’autoritat natural i en possessió de la veritat absoluta, i s’enceguen quan no aconsegueixen fer-se obeir a la primera. La majoria de les vegades que els desobeeixen no és perquè manin a la babalà, sense ser assenyat allò que manen, sinó perquè no se saben explicar o perquè no saben fer allò que manen que facin els altres. Si ens topem amb algun d’aquests paios o paies, ja cal que no badem i que no els perdem de vista, ja que en qualsevol moment, pot escapar-se’ls-hi el dèspota que els converteix en males persones.

Per altra banda, hi ha també uns altres individus més aturats, poc ambiciosos, que aparentment no aspiren a “picar molt alt” a la vida, però que també els hi agrada manar una mica, “tocar” un xic de poder tenint algú que depengui d’ells en un moment donat. Aquests són els pitjors, ja que no capgiraran el món però fastiguejaran tothom que tinguin a la vora, fins i tot inconscientment, només per fluir la satisfacció de sentir-se temuts. No pretenen esclafar ningú: simplement es conformen xafant la guitarra abusant de la seva posició de domini. Mireu, us posaré mitja dotzena d’exemples reals i calents, entre infinitat d’altres que podríem trobar, dels quals vosaltres qui sap si en el debat us en fareu ressò: el veí incívic que no sap comportar-se en societat i fa la vida impossible a tota una comunitat. O el funcionari que no facilita la gestió del ciutadà que s’acosta al seu negociat, perquè s’ha llevat amb el peu esquerre i algú té de pagar els plats trencats. O el metge/metgessa que no treu els ulls del monitor mentre atent un pacient que té la sensació d’estar parlant amb la paret. O el fill massa mimat que s’aprofita d’haver sigut malcriat per imposar els seus capricis. O el cuidador/a de residències de vells que va a la seva i ferint cada dia la sensibilitat dels residents que no fan la farina blana. O el jove que porta un rei al cos i trepitja i escarneix el company de classe més dèbil d’esperit. Són petits abusos de poder que no fan trontollar el món, però sí infelices unes quantes persones que s’haguessin estalviat la pena i la vergonya de sentir-se com una merda, si no s’haguessin topat amb aquests “petits dictadors”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada