Follow by Email

dijous, 4 d’agost de 2016

ELS CASOS DE L’ASSISTENT DE PABLO ECHENIQUE I EL DE LA PENSIÓ DE L'EXMINISTRE SORIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 4 d’agost de 2016)

● ELS CASOS DE L’ASSISTENT DE PABLO ECHENIQUE I EL DE LA PENSIÓ DEL MINISTRE SORIA.- Jo me les crec les explicacions que ha donat el polític de Podem, Pablo Echenique, sobre l’afer del seu assistent personal que no cotitzava a la Seguretat Social. I me’l crec perquè això que explica és el pa que es dóna cada dia darrera les bambolines d’aquest drama social que se’n diu “dependència”. El que passa és que com que hi ha un polític pel mig, tothom s’hi apunta a fer safareig i a tirar la primera pedra. Però si fiquéssim el nas sense manies en la quotidianitat de la dependència, comprovaríem que tothom s’ha de buscar la vida com pot per suportar el millor possible la discapacitat sobrevinguda, i hi trobaríem un munt d’economia submergida - que no s’ha de confondre amb corrupció -, bastida sobre situacions personals dignes de fer plorar: discapacitats que no es poden pagar les ajudes o els serveis d’una assistència personal, i assistents i assistentes que accepten les condicions que sigui per treure’s un jornal i sobreviure. Perquè al cap i a la fi, tant uns com altres no pretenen res més que sobreviure. Per tant, a la meva manera de veure, el cas del senyor Echenique ni és un frau ni si m’apureu molt una falta d’ètica, francament, sinó quelcom molt habitual en aquest món que gira entorn de les necessitats i servituds de la dependència; amb la diferència que en el cas del senyor Echenique ell i l’assistent – que diguem-ho tot, cobrava el doble del sou legal, perquè l’usuari que no és cap pelacanyes s’ho pot permetre de sobres -, no es van entendre sobre qui havia de fer els ingressos de les quotes a la seguretat social. El que no es pot consentir és que un escàndol de pa sucat amb oli per fastiguejar un polític que no cau bé, distregui la societat d'adonar-se de la realitat de la discapacitat desatesa per una colla de governants, que es van carregar la Llei de Dependència, en destinar els recursos que necessitava a salvar bancs enlloc de les persones que les passen putes perquè no podent valer-se soles. No convertim, doncs, l’anècdota en categoria.


El cas de la indemnització que cobrarà l’exministre Soria pels anys d’escalfar poltrona al govern - uns 4 mil i escaig d’euros mensuals, durant dos anys -, em sembla una aberració i una injustícia flagrant, quan hi tants d'ex-treballadors que han de passar amb un subsidi de merda. El senyor exministre d’Industria, com tothom sap, va dimitir voluntàriament perquè l’havien enxampat fent jocs de mans en paradisos fiscals. No va ser cessat, sinó que va dimitir per mala consciència o perquè preferia fer mutis abans que la taca d’oli s’escampés. El cas és que va plegar, i si quan un treballador deixa la feina voluntàriament no té dret a indemnització; per què un ministre sí?. Greuge comparatiu al canto! Tanmateix, aquesta indemnització que s’embutxacarà l’exministre presumptament deshonest, és compatible amb qualsevol altre ingrés per l’exercici d'activitats remunerades. Mentrestant, pobre del jubilat que pretengui compensar la seva pensió de fireta amb un extra de tant en tant, que ja ha begut oli. Nosaltres mateixos, els escriptors o els músics, que estan jubilats cobrin drets d’autor o guanyin un premi literari, segons com hauran de sacrificar part de la seva paga miserable i congelada, però guanyada honradament durant quaranta o més anys pencant, per fer content el senyor Montoro. Però el senyor exministre, no ha de patir encara que els ingressos li surtin per les orelles. I té dret a una indemnització pels serveis prestats, tant se val que no hagi estat despatxat del càrrec, sinó que hagi plegat abans no el fotessin fora a puntades de peu. A la meva manera de veure, francament, no hi ha dret. Sobretot perquè el cas de l'exministre Soria no és l’excepció que confirma la regla, sinó la regla mateixa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada