Follow by Email

diumenge, 21 d’agost de 2016

DEL BULLYING AL CUTTING, PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (i 2ª part)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 21 d’agost de 2016)

● DEL BULLYING AL CUTTING, PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (i 2ª part).- Espanya som la tercera “potència” europea en quan a suïcidis juvenils, només ens passen la mà per la cara, és un dir, en aquesta lamentable classificació, Rússia i França. L’INE ja fa uns quants mesos va avisant, potser una mica massa amb la boca petita, com al ralentí, que la primera causa de mort entre el jovent espanyol és el suïcidi i no pas els accidents de circulació, com semblaria més probable. Diguin el que diguin els que vetllen per la moderació i per la prudència en la informació, o per emprar les mitges tintes del “políticament correcte”, el tant per cent d’espanyols – inclosos els catalanets - que s’han llevat la vida voluntàriament, agradi o no acceptar-ho, en la darrera dècada ha crescut un 31%, que aviat està dit. I com que el suïcidi entre adolescents segueix aquesta mateixa tònica, què deu estar passant perquè hi hagi qui es talli el futur en sec en la flor de la vida? Els psicòlegs el diagnòstic de les causes el tenen ben estudiat - els diagnòstics els claven, més que no pas els remeis -: fracàs escolar, conflictes amb els pares, desenganys en la vida sentimental... Però la causa fonamental dels desenllaços fatals de tantes històries tendres, per emprenyador que sigui entomar-ho, és quasi en la mateixa proporció la manca de fe en ideals creïbles i sostenibles i el buit espantós de referents de pedra picada, on poder emmirallar-se o arrapar-se quan el seu món trontolla. I en aquest aspecte, per vergonya de tota la societat, les culpes van repartides. Més ben dit, el que tingui alguna relació amb l’adolescència, directa o indirectament, i es consideri innocent, que tiri la primera pedra.


A la meva manera de veure, doncs, massa vides joves s’escapcen prematurament perquè l’ambient corrosiu que els envolta els porta al límit en la recerca d’uns objectius irreals i ningú a prop seu fa quan toca prou per dissuadir-los, la majoria de les vegades per ignorància o per no saber com posar-s'hi. Una mestra, després de llegir la primera part d’aquesta reflexió em comentava: “A l’Institut hem tingut casos de bullying i t’haig de dir que cada cop que l’hem detectat el cap d’estudis hi ha intervingut. Potser no és així sempre, però almenys en el nostre centre intentem combatre’l, tot i que de vegades no és fàcil que ens n’assabentem, sobretot quan l’assetjament es produeix fora del centre... Vull dir amb això que el que planteges a la reflexió és correcte i que em sembla molt bé que toquis aquests temes delicats, però també cal matisar que no tots els professors “passem” del tema, almenys voluntàriament”. Em consta que és així i quan ahir em referia a l’ambigüitat de l’establishment docent, no assenyalava el professorat sinó a qui des d’altres nivells de responsabilitat, inclosa la política, prefereixen anar amb peus de plom. Per exemple, no és igual la resposta que es pot donar des d’un centre públic que des d’un de privat, i menys encara si aquests és confessional. En un centre de pago és innegable que hi ha més interessos a tenir en compte abans d’aixecar segons quines llebres que puguin donar mala imatge a l’establiment. D’altra banda, no sempre els pares, sobretot si la família està desestructurada, són receptius a admetre que els seus fills puguin tenir res a veure, sigui en el rol de botxí o en el de víctima, en casos d’aquesta mena. En el primer cas, perquè sempre “el meu fill és un sant” i, en el segon, perquè “vés a saber què coi s’han pensat de que nosaltres no ens cuidem del fill”. És veritat que són fenòmens complicats, però no es resoldran pas amagant el cap sota l’ala i no parlant-ne, per allò de que ulls que no veuen, cor que no sent. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada