Follow by Email

dimarts, 2 d’agost de 2016

ARBITRARIAMENT CARBASSEJATS I SUSPESOS DE CARA A LA PARET FINS A SETEMBRE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 2 d’agost de 2016)

● ARBITRARIAMENT CARBASSEJATS I SUSPESOS DE CARA A LA PARET FINS A SETEMBRE.- Com quan anaven a escola, un grapat de parlamentaris catalans han estat carbassejats, posats de genolls de cara a la paret, i s’hauran d’esperar fins a setembre per saber si passen curs o els suspenen definitivament l'autonomia. L’arbitrarietat de la mesura rau en el fet que cap Parlament democràtic pot ser tractat com un col.legi de pàrvuls, ni les qüestions ideològiques que s’hi debaten poden ser objecte d’examen constant per mestres tites. En cap lloc del món que respecti les regles de joc democràtiques seria ben vist que les idees sobre les que deliberen els parlamentaris, un cop aprovades per la majoria i convertides en declaració de principis, fossin carbassejades tan barroerament com en els reculats temps de la Inquisició es devien perseguir les idees. Per aquesta raó, i no només per les darreres carbasses facturades al Parlament de Catalunya, hi ha molts catalans que se senten escarnits com a ciutadans lliures que voten els seus representants, decebuts democràticament i cada cop més emprenyats amb raó, pel fet que al seu Parlament li tinguin ficat el dit a l’ull el govern central i totes aquelles institucions de l’Estat que toleren massa sovint intents de manipulació de l'executiu, intolerables en una societat democràtica que s’ho cregui que ho és.

A la meva manera de veure, doncs, confondre un Parlament amb un Col•legi de pàrvuls és quelcom molt greu i res de bo en pot sortir per a ningú, sobretot mentre un govern central borni atiï la confrontació enlloc del diàleg, i es faci el sord sistemàticament a les demandes de les persones que donen suport a aquest Parlament - considerat injustament díscol i enemic -,  i que està farta de manifestar-les des de les institucions i des del carrer. Els parlamentaris no tenen vida pròpia independent de la voluntat del poble que els ha votat i precisament quan traeixen aquesta confiança - cosa que passa més vegades de les que voldríem -, el poble els pentina ben pentinats enviant-los al quarto de les rates quan toca ratificar o no el seu mandat. Perquè el joc democràtic es basa en una cosa tan simple i a la vegada tan sublim com l’urna. Agradi o no, aquell principi d’un home un vot continua sent l’expressió màxima de la democràcia. I encara que el problema de la democràcia és que no sempre aquest vot es fa servir com somniaven els que el varen delegar, la grandesa de la democràcia és palesa quan passen aquestes misèries i es tenen en compte en tornar a votar. Tan senzill com això!


Per tant, les decisions d’un Parlament a qui han de satisfer i agradar és al poble que l’ha votat, perquè un Parlament és una institució política i cap govern democràtic està legitimat a resoldre les discrepàncies polítiques amb parlamentaris recorrent d’entrada a la Justícia, renegant implícitament de la separació de poders, però sobretot per tenir la pocavergonya de reclamar als Jutges “repressió” enlloc de “comprensió”. Aquest és el principal pecat del govern central: no recórrer a la Justícia per “aclarir” sinó per “perseguir”. Tinguem en compte, per puntualitzar el comentari sense embuts, que la maquinària Judicial en assumptes polítics no es posa en marxa d’ofici, sinó que sempre els Jutges espera a que algú els obligui si us plau per força a prendre partit. I no sempre s’hi senten còmodes suplint la calidesa de la política per la fredor glaçada de la Llei. La llàstima és que reflexions com aquesta, que les comparteixo amb molta altra gent més important que no pas jo però igual d’assenyada, no puguin ser enteses per gent obtusa voluntàriament, com el viatjant de gra cuit i la seva camarilla d’estómacs i butxaques agraïdes que okupa “en funcions” la Montcloa. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada