A LA CAÇA DE POKÉMONS PER OBLIDAR-NOS DELS “MONSTRES” DE VERITAT?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 7 d’agost de 2016)

● A LA CAÇA DE POKÉMONS PER OBLIDAR-NOS DELS “MONSTRES” DE VERITAT?.- Poc s’imaginava ningú, encara que sempre hi ha “savis” que diran que ells ja ho varen pronosticar, en aquell llunyà febrer del 1996, quan des del Japó la factoria Nintendo va parir la bessonada Pokémon Vermell i Pokémon Verd, que quan aquestes criatures es transformessin en Pokémom GO en arribar a la majoria d'edat fa quatre dies, la dèria d’atrapar animalons pel carrer llançant-los unes boles màgiques acabaria enganxant tanta gent, i que els milions entrarien a punta pala a les arques dels propietaris d’en Pikachu i de la seca colla. Encara menys era previsible que fins i tot aquesta bogeria persecutòria de “monstres de butxaca”, basada en el bluf de la “realitat augmentada”, obligués a posar a la venda una assegurança contra els riscos que implica l’addicció al Pokémon GO, després d’una cadena d’accidents que aquest videojoc ha provocat arreu, simplement pel fet d'anar pel carrer badant, o que els serveis de seguretat d’Israel prohibissin la caça de pokémons prop de les bases militars per por que amb l’excusa de fotografiar els petits monstres a exterminar, es revelessin detalls sobre instal•lacions secretes. Els defensors de la moda o del fenomen argumenten que tots els jocs Pokémon tenen un important component social, atès que és impossible anar de cacera una persona sola, sinó que es necessita almenys la complicitat d’una altra i, si és possible, de tot un equip de gent - es coneguin o no entre ells -, però preferentment de l’anomenada “generació Z”, que segons sembla identifica entre els encaterinats per la xarxa social els joves nascuts entre mitjan dels anys noranta i el 2000.

Diuen que el fenomen ha agafat tothom despre ingut, començant pels analistes que ja donaven per amortitzada la febre Pokémon, els mateixos jugadors que consideraven que el joc havia tocat sostre i la mateixa Nintendo, que ha vist els seus servidors desbordats per tantes descàrregues, que el Pokémon ja supera en minuts diaris d’ús al WhatsApp, Instagram o Snapchat. No és cap disbarat assegurar que avui són milions les persones caminant pels indrets més diversos del planeta a la cerca dels pokémons amb resultats i experiències que van des del sublim al grotesc. Veus tan sensates i en principi alienes al món dels videojocs, com la de l’advocat Roca Junyent, denuncien vertaderament preocupaees que: “milers i milers de persones, instal•lades en un món virtual, es dediquen a un joc que els obsessiona, els allunya de la feina, sacrifica la família i fa de l’oci gairebé una addicció”. ¿Serà veritat, doncs, que el joc ha esdevingut, premeditadament o per pura casualitat, en un refugi per fugir de la realitat i que, en certa manera, un pokèmon virtual eliminat, significa un problema real menys? Si fos així, vaja futur que li espera a la generació Z, aprofitant un joc grotesc per inhibir-se de les males notícies, de les incerteses i, sobretot, del deure de trencar-nos el cap entre tots a la recerca de solucions per a un món convuls!