VUITANTA ANYS, TAN LLUNY I TAN A PROP.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 18 de juliol de 2016)

● VUITANTA ANYS, TAN LLUNY I TAN A PROP.- Malgrat la política diuen que es va inventar per evitar que els homes arribessin a les mans per solucionar els problemes, la veritat sigui dita el fet és que la política dels anys trenta no va ser prou bona per evitar que mitja Espanya acabés tibant-se dels cabells amb l’altra meitat. Però vuitanta anys després no ens podem quedar només amb el diagnòstic esbiaixat del perquè d’aquella guerra, que varen escriure els guanyadors. Ara ja han tingut prou temps els perdedors per donar l’altra versió dels fets, i els que no varen viure’ls de primera mà han tingut a l’abast testimonis i documentació amb escreix per separar el blat de la palla. A còpia d’haver llegit molt i, també, d’haver escoltat les vivències de tants perdedors emmordassats i porucs, que els vencedors varen amagar i emmascarar, la veritat ha anat assolant i la perspectiva “d’allò que va passar” el trenta-sis s’ha equilibrat. Els polítics de l’època, com els d’ara - que en aquesta qüestió les coses no són tan diferents -, es guiaven més pel cec desig de remenar les cireres que per posar-se d'acord per governar a partir de la raó de cadascú. I en conseqüència varen cometre’s barrabassades colossals, sobretot permetent que a l’empara de crits de llibertat, república i democràcia es matés gent per les cantonades, i que les injustícies socials no es solucionessin per la via d’una justícia ràpida, dotada de mitjans suficients, enlloc de a bufetades. Qui sap si ja no és hora de reconèixer, també, que allò del “Glorioso Alzamiento Nacional” no era més que un fastigós cop d’Estat, perpetrat per un exercit sollevat contra els legítims governants. Perquè, a la meva manera de veure-ho, potser admeten aquesta realitat, la història i el drama de la nostra guerra incivil recuperaria la seva autèntica dimensió; però vuitanta anys després encara no s’ha reconegut de manera fefaent, per part de l’Estat, l'Exercit i l’Església que posava tàlem als feixistes, que les coses foren com foren i no com ens les varen fer aprendre.

És veritat que de vuitanta anys ençà la truita ha donat moltes voltes, i que aquella Espanya deprimida que no havia paït la desfeta colonial, i que durant la primera gran guerra mundial va jugar a la puta i la ramoneta de la neutralitat per pescar millor en les aigües que baixaven tèrboles, ja s’assembla poc a l’actual, embolicada de peus i mans amb una Aliança Atlàntica, que li ha fet jugar papers galdosos per guanyar-se la confiança, i amb una Europa en teoria unida, però que en l’aspecte econòmic trontolla perquè es va equivocar imposant una moneda única sense comptar amb Estat ni Tresoreria, i que en l’aspecte polític ja s’ha vist, la darrera vegada amb el desastre dels refugiats, que els membres de l’Eurozona actuen més com taifes que com europeus. Però en formem part i això fa que tinguem les mans una mica més lligades que llavors per segons què. És a dir, en vuitanta anys hem canviat la carcassa però no els engranatges. Tenim nous pobres, segurament menys analfabets ignorants que fa vuitanta anys, però que s’agafen a la xenofòbia o a la revolució perquè els partits que van votar il•lusionats, en tocar poder no han mogut ni un dit per treure’ls-hi les castanyes del foc. I la nova dreta i la nova esquerra - ambdues maldant per “centrar-se” -, no van endevinar en la globalització neoliberal el germen de l’actual crisi del deute, de l’atur i de la desigualtat. Per això, vuitanta anys després, la política s’identifica en la ment de molts ciutadans amb la corrupció al servei de les elits i les oligarquies. Després de vuitanta anys, recuperant velles polèmiques i rancúnies estem on estàvem? Quina pena si fos així!