Follow by Email

diumenge, 17 de juliol de 2016

TEMPTANT LA SORT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 17 de juliol de 2016)

● TEMPTANT LA SORT.-L’altre dia, al entrar en una administració de loteria vaig trobar-hi una dona gran que conec i que viu pràcticament de la caritat - o de la solidaritat, que queda mes correcte -, amorrada sobre el taulell, posant el cinc sentits en omplir una butlleta de la primitiva. Me li vaig acostar i, en veure’m, va deixar el llapis d’una revolada, i com si s’avergonyís de que l’hagués enxampat fent alguna cosa dolenta, dissimulant va escorres portes enfora de l’establiment sense donar-me cap explicació, abandonant amb les preses la butlleta que l’havia de treure-la de la misèria a mig omplir, damunt del taulell. En sortir, un cartell a l’aparador m’ho va aclarir tot: a la rifa que volia jugar la pobra dona, apostant dos euros podia guanyar-ne més de 50 milions. Quina temptació i quina oportunitat, per qui estava més pelada que les rates. Si et posen la mel als llavis es fa difícil passar de llarg, però no t'agrada que et vegin. No sé si la dona només hi havia anat aquella setmana a tustar la porta de la sort dels desesperats o ja ho tenia per costum, però vés per on em va venir a la memòria una reflexió sobre l’atzar, que li havia llegit aquell mateix matí a en Gaziel – pseudònim del periodista empordanès Agustí Calvet -, mentre fullejava les seves memòries per confirmar que ell va ser el primer, i no pas el polític de moda avui, en Pablo Iglesias, qui va escriure l’adjectiu “casta” per referir-se a una determinada classe política, exactament a principis del segle passat, quan el xicot de Podemos encara no havia nascut. No vaig ensopegar amb la cita exacta, que estic segur que hi és perquè la tinc a la punta de la llengua, però mentre fullejava el llibre a la babalà em vaig trobar una divagació sobre la sort que em va encantar, i que li manllevaré per a la meva reflexió d’avui; així mandrejaré una mica aprofitant que és diumenge.


De fet, jo no sabria pas explicar-vos millor que en Gaziel, que arreu hi ha homes i dones que “tenen sort”, “n’han tinguda” o “esperen tenir-ne”, i d’altres que “no en tenen ni en tindran mai”. Tots n’estem cansats de sentir parlar d’algú a qui “totes li ponen” o d’un altre que “no l’encerta mai ni per remei”. Però en Gaziel fa una observació que m’ha deixat parat: afirma que no són els pelacanyes o els que les passen magres, com la dona de qui us parlava, els qui més tempten la sort i se’n refien de tenir una bona rauxa, sinó els carregats de diners. A qui poc té per guardar i molt per ensumar, li és gairebé indiferent que la sort bufi d’un cantó o d’un altre, mentre no li prenguin el mos de pa diari i una salut passable. Els que van forts d’armilla, en canvi, diu que estan obsessionats per la sort, quasi supersticiosament, perquè com que juguen més fort que ningú, sempre han d'estar pendents del dring de la boleta. Qui sap si hagués estat Gaziel qui s’hagués trobat la dona, enlloc de venir-li de nou com a mi, hauria comprés la seva flaquesa davant de les mil i una oportunitats de temptar la sort, a l’abast de gent que mai sortirà del pou, però dubto de si hagués estat capaç de trencar-li el plat bonic recordant-li una màxima, en la qual també hi estaria d'acord en Pla, un altre sorneguer empordanès com ell: “el diner crida el diner”. La rifa, llevat escadusseres excepcions que confirmen la regla, sempre toca a qui menys necessita tenir sort a la loteria: uns perquè ja en tenen tants de diners que els hi surten per les orelles, i d’altres perquè estan tan poc acostumats a remenar-ne, que de ben segur es farien mal administrant-los.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada