NO TENIR PÈLS A LA LLENGUA, AMB SENY, AJUDA L’EQUILIBRI EMOCIONAL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 24 de juliol de 2016)

● NO TENIR PÈLS A LA LLENGUA, AMB SENY, AJUDA L’EQUILIBRI EMOCIONAL.- Guardar-se les opinions, els retrets, les “cosetes” en general, acaba fent “mala sang” o posant pedres al fetge; per tant no és aconsellable ni per a la salut ni per a l’equilibri emocional reprimir-les. Aquelles persones que tot allò que se senten dir els dol o els hi suposa un greuge però s’ho guarden al pap, a la llarga acumulen un racó de ressentiments que acaba agrejant-los el caràcter. Hi ha gent, tots en coneixem alguna mostra, que es vanta de mossegar-se la llengua abans de qüestionar una opinió, un gest o un capteniment que no els hi agrada o que els ofèn, i que estan convençudes d’actuar com cal resignant-se a no aclarir mai allò que els empipa en qualsevol àmbit de la vida quotidiana, tant a la feina com a les estones de lleure amb els amics o en la intimitat conjugal. Però aquests tarannàs discrets no sempre obeeixen a urbanitat, timidesa o submissió, que al cap i a la fi es podria dispensar, sinó que les persones que d’aguantar-se el que pensen ho consideren una virtut encara que es morin de ganes de buidar el pap, en comptes de sentir-se millor acumulen un racó que els consumeix per dintre. I que quan el vomiten, perquè aquesta mena de racons acaba sortint d’una manera o d’altra per dalt o per baix, esquitxen tothom que es troba a la vora, hi tingui o no res a veure.

Per aquesta raó, jo sóc dels que defensa que cal aprendre i practicar l’exercici de buidar el pap sempre que convingui, tampoc sense fer-ne un gra massa. Manifestar la disconformitat amb allò que es diu o es fa i que ens molesta, és un mètode d’higiene mental i una aposta segura per a la bona convivència, sempre que les discrepàncies no s’expressin a tall d’arrancar naps, a cops de destral o a batzegades. He observat que molta de la gent que no parla quan toca, no poden dissimular un posat d’amargats; per molt que vulguin emmascarar-lo o dignificar-lo venent que es tracta d’una tècnica d’autocontrol o, simplement, d’exercir la santa i eixorca mortificació cristiana de parar l'altra galta. Estic convençut que emmordassant-se voluntàriament per sistema, per allò de no discutir, de no “donar la nota”, de no semblar repatanis, en realitat aquestes persones palesen una personalitat que oscil•la entre la inseguretat i la immaduresa, malgrat que en el fons es retreguin a si mateixes la por que els seus arguments, a favor o en contra, “cantin” o no siguin prou brillants i es posin en ridícul. Ara bé, si estiguéssim convençudes de veritat que parlant la gent s’entén, si se’ns estimulés no reprimir la sinceritat que de petits es manifesta espontàniament en tota la seva innocència, buidaríem el pap més sovint però amb tota naturalitat, no com ara que cada vegada que ens atrevim a dir allò que pensem sembla que hi hagi d'haver un terratrèmol.