M’AGRADARIA SABER A QUI HE DE DONAR LES GRÀCIES PER LA MEVA BONA SORT.-

● M’AGRADARIA SABER A QUI HE DE DONAR LES GRÀCIES PER LA MEVA BONA SORT.- Potser us estranyarà aquest titular, però us ben asseguro que no es tracta de cap recurs per cridar l’atenció sobre el blog, sinó d’una reflexió que em surt del cor, i sobre la qual penso que molts us hi podeu sentir identificats. Vet-aquí que un dia que em sentia enfonsat, perquè semblava que hagués aixafat merda, vaig començar a fer memòria de tots els detalls de la meva vida, suposo que per justificar el meu emprenyament contra tot i tots, i em vaig adonar que enlloc de queixar-me tant, potser el que tenia de fer era donar gràcies per la sort que he tingut, ja que per molt que reculi en la recerca de records, sempre em topo amb la mateixa evidència: les coses em podien haver anat molt pitjor, i tot i haver-me vingut del canto d’un duro que no acabés fet un nyap, sempre me n’he anat sortint de totes les desgràcies abans de fer-me’n la pell. És com si algú – digueu-li com vulgueu: Déu, providència, àngel de la guarda, fada madrina, follet..., qualsevol cosa menys casualitat -, m’hagi estat protegint. Ni una sola vegada he pogut constatar que el que em va passar no podia haver anat més malament, en alguns casos molt pitjor. I quan t’enfrontes amb aquesta certesa amb la qual francament no hi comptaves, perquè mirant-t’ho superficialment mai se t’hagués acudit que dintre de la desgràcia vas estar molt de xamba, el xoc emocional us asseguro que fa forat. Significa capgirar una impressió pessimista i quasi fatídica del desenvolupament de la teva vida, per un nou raig d’esperança i d’optimisme.

A la meva manera de veure, doncs, la sort no es mesura per paràmetres materials sinó espirituals. Si fos al revés, jo hauria estat un paio malastruc a l’enèsima potència, ja que no m’ha tocat mai cap rifa, ni he cobrat una sola herència i, per tant, el que tinc m’ho he suat dia a dia. Però la sort no es mesura en diners, sinó en felicitat. Per aquesta raó, quan m’he sentit infeliç perquè em semblava que sempre estava de pega, resulta que mirant-m’ho més detingudament he descobert que estava equivocat, que totes les desgràcies que m’han fregat s’han quedat a mig camí de baldar-me del tot, i llavors un sentiment indescriptible de felicitat m’ha reconciliat amb el món. Però arribat a la conclusió que dec a algú que a darrera hora hagi parat el cop, em trobo amb el gran dilema de no saber a qui l’hi he d’agrair la protecció. Malgrat el meu agnosticisme de bona fe, he d’admetre que a algú li he d’agrair els favors que m’ha anat fent. Un dels poetes que més em va impactar en la meva joventut fou Tagore, que va escriure un poema que durant molt de temps em sabia de memòria i que començava més o menys així: “només tinc aquestes dues mans per copsar els teus infinits dons, sempre hi aboques, mai te’n canses, i encara queda espai per omplir”... Ser agnòstic intel•lectual, quan sentimentalment t’adones que algú t’ha privat de que les desgràcies t’arrosseguessin i et trinxessin sense remei, és molt fotut. Per tant, per coherència no puc fer altra cosa que reconèixer que no ha estat per casualitat que la vida no se m’hagi torçat del tot i que algú n’és el responsable. Mentre acabo d’esbrinar a qui li he de donar les gràcies per la meva bona sort, que aquest reconeixement del meu dubte serveixi de penyora del meu desgravi futur.