Follow by Email

dimecres, 20 de juliol de 2016

DIGUIN EL QUE DIGUIN, VAL MÉS SER AMO D’UN OU QUE MOSSO D’UN BOU?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 19 de juliol de 2016)

● DIGUIN EL QUE DIGUIN, VAL MÉS SER AMO D’UN OU QUE MOSSO D’UN BOU?.- Segons una enquesta d’Adecco, sembla que no: set de cada deu autònoms preferirien treballar com assalariats. En temps reculats, els joves que aprenien un ofici tenien com objectiu a la vida “plantar-se”. Establir-se pel seu compte era una fita important en la vida d'una persona treballadora, i els que ho aconseguien eren considerats uns triomfadors, uns homes de profit. Però no era fàcil aconseguir plantar-se, perquè no només calia vocació d’empresari – un concepte que avui dia també la crisi ha devaluat, en la mesura que ha escapçat les possibilitats de guanyar-se la vida amb allò que a hom agrada -, sinó també mitjans, ja que si bé per plantar-se no s’hi posaven tantes traves com ara, calia invertir-hi tots els estalvis i quan no n’hi havia prou anar de manlleu, malgrat no estava gaire ben vist manllevar diners. Ara bé, el que aconseguia sortir-se’n de l’empenyo solia tirar endavant, això sí fent més hores que un rellotge els primers anys, però immensament satisfet de ser el propi amo, de no tenir ningú que el manés. Avui que la fi del treball estable, del "pa per tota la vida" com a paradigma econòmic, són un fet indiscutible, els treballs fixos trinxats per les reestructuracions més o menys salvatges substituïts per feines eventuals, mal pagades i a temps parcial, des dels mateixos governs, amb l’aplaudiment dels gurus econòmics, s’ha venut aquell ideal de ser “amo d’un ou” per un succedani disfressat o transformat en autònom o freelance. La diferencia és que el perfil de qui es sacrificava ahir per arribar a ser “amo d’un ou”, no es correspon amb el de qui avui, arrossegat per la desesperant crisi, s’arrapa a un ferro roent com alternativa per sobreviure.


A la meva manera de veure, doncs, el problema principal del fracàs dels autònoms rau en que els seus teòrics plans de negoci s’estavellen sovint contra el mur de la realitat pràctica quotidiana: entrebancs administratius a dojo, maldecaps i paranys financers forassenyats – obligar a pagar impostos i taxes abans de cobrar la primera factura, per exemple -, flagel•lar-se la seguretat condemnant-se a una pensió de jubilació o d’invalidesa de pa sucat amb oli per no poder permetre’s cotitzar per sobre de la mínima... ¿Us sorprèn que aquella dita de que “val més ser cap d’arengada que cua de lluç” o “petit pagès que gran masover”, tal com tenien coll avall els nostres avis, hagi passat de moda i que tothom busqui un plat calent al funcionariat si pot, i si no encara que sigui un contracte de mala mort en una empresa privada? Francament, a mi no em ve de nou que les coses hagin anat de mal borràs, i em pregunto si no pagarem molt car aquest canvi de paradigma econòmic, perquè si algú pot crear llocs de treball són els empresaris que comencen com a petits emprenedors o professionals freelance. Que puguin desenvolupar la seva creativitat i el seu potencial depèn de que l’administració es convenci que ha de cuidar aquestes iniciatives autònomes des de les beceroles, perquè els projectes d’empresa o de negoci no quedin escanyats abans d’haver madurat. Mentre hi hagi un 70% d’autònoms que maleeixen el dia que se’n van fer, no anem pas per bon camí, no us sembla?

2 comentaris:

  1. Quanta reo te s Bertran.Quan era jove recordo que el que pretenia ser un funcionare era titllat de gandul.Es veu que la nostre societat d'avui l'hem fet engandolida. I aixi va.Per tant podem carregar els neulers als politics que per aixo ho son,capacos ells de vendre l'anima per consdrvar el lloc.

    ResponElimina
  2. Quanta reo te s Bertran.Quan era jove recordo que el que pretenia ser un funcionare era titllat de gandul.Es veu que la nostre societat d'avui l'hem fet engandolida. I aixi va.Per tant podem carregar els neulers als politics que per aixo ho son,capacos ells de vendre l'anima per consdrvar el lloc.

    ResponElimina