DÉU ME’N GUARD DE TENIR UN BANC A LA COMUNITAT DE PROPIETARIS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 28 de juliol de 2016)

● DÉU ME’N GUARD DE TENIR UN BANC A LA COMUNITAT DE PROPIETARIS.- No sé si heu notat que els governants en general, d’un temps ençà molt més que abans, van un pas enrere dels maldecaps dels ciutadans. Aquesta incapacitat de pensar més enllà del nas, sigui per indolència o per passar dels problemes reals de les persones, fa que sovint no es prenguin decisions fins que les circumstàncies els hi obliguen, i que enlloc de preveure com seria la seva obligació només serveixin per apedaçar els descosits. ¿Sabeu quantes comunitats de propietaris estan amb l’aigua al coll perquè una part dels comuners - els pisos propietat de bancs -, no paguen la quota de l’escala i s’han de fer mans i mànigues per mantenir les despeses generals per consums gratant-se la butxaca la resta de propietaris? Mentre la banca foragitava de casa seva milers i milers de persones amb la hipoteca penjada del coll - atrapades en una crisi que no havien provocat -, la classe política mirava indiferent i panxacontenta cap una altra banda, deixant fer a una banca sense els “favors” de la qual molts de partits no haguessin pagat seus, comprat els mobles i pagat campanyes electorals. Fou necessari que uns quants ciutadans es tiressin per la finestra perquè els dos grans partits s’arremanguessin per impedir que diverses plataformes d’afectats els passessin per la pedra. Doncs ara aquesta banca que ha revertit a favor seu "manu militari" la propietat de pisos dels quals es desnonaren els clients morosos, no es fa càrrec de les seves obligacions, i té acollonides infinitat de comunitats que no saben com fer-s'ho per cobrir els impagats de la banca i evitar quedar-se sense subministres i serveis comuns.

A més a més, la classe política, almenys la que hem de rossegar cada dia, té una habilitat sorprenent per “complicar” enlloc de “simplificar” els problemes administratius. Infinitat de vegades els ciutadans intenten fer-los veure les solucions que tenen arran del nas, però aquests governants són tan orgullosos que prefereixen enredar la troca i marejar la perdiu, perquè no sigui dit que decideixen res sota la pressió del carrer. Per aquesta raó, en la qüestió de que us parlo no mouen un dit per resoldre una injustícia que està fent anar de corcoll les economies de persones treballadores o del que queda de la classe mitja, que a més a més de finançar amb retallades de benestar el rescat de la banca, ara també han de pagar la seva pocavergonya de no assumir les seves obligacions. El més penós del cas és que si un propietari qualsevol va just d’armilla, la comunitat pot fer-li la vida impossible, mentre que la banca es riu del mort i de qui el vetlla, tot i no estar a la quinta pregunta. Si les lleis i els obligacions contractuals són per respectar-los, com deien els bancs als pobres hipotecats que fotien fora de casa sense escrúpols. ningú pot tenir butlla per fer el que li roti, oi que no? Doncs, per si de cas, Déu me’n guard de tenir un banc de soci a la meva comunitat.