Follow by Email

divendres, 22 de juliol de 2016

A QUI L’IMPORTA, DE VERITAT, PROTEGIR EL NOSTRE HÀBITAT NATURAL?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 21 de juliol de 2016)

● A QUI L’IMPORTA, DE VERITAT, PROTEGIR EL NOSTRE HÀBITAT NATURAL?- Penso que potser ens convindria a tots plegats fer un recés, i posar-nos a cavil•lar tranquil•lament si el principal problema de la humanitat és que l’economia vagi ranca o que el medi ambient necessiti – perdoneu la metàfora agafada pels pèls – respiració assistida. L’Espanya oficial indocumentada que no es vol matxucar el magí amb temes ecològics, l'any passat va dilapidar per la claveguera el seu pressupost ecològic anual, de manera que si tots els ciutadans del món s'ho tiressin a l'esquena com un espanyol es necessitarien els recursos de tres planetes com el nostre per sobreviure. Traslladats els càlculs a nivell global, en mig any els ciutadans d’aquest planeta han esgotat tots els recursos que la terra és capaç de generar, i hem produït tot el carboni que podem absorbir de manera sostenible. Per què, doncs, ens treu la son l’endeutament i la prima de risc, que el màxim que pot fer és empobrir-nos virtualment, i passem de llarg davant les assenyades advertències dels científics pronosticant que si no hi posem remei al pam i pipa a mimar el medi ambient pinten bastos, titllant-les de catastrofistes i exagerades?


Potser, per aconseguir que reaccionin els reis de les finances i els defensors incondicionals del consumisme desenfrenat com única palanca per fer moure el creixement econòmic, caldria que s’adonessin que el dèficit ecològic comporta costos superiors als necessaris per al seu control. Per exemple, reduir les emissions de carboni a l’atmosfera suposa una inversió d’entre l’1% i el 2% del PIB a escala global, mentre que el cost de les seqüeles de no fer res o de fer vistes, oscil•la entre el 5% i el 10%, que ja és suficient perquè ens ho prenguéssim en serio. Per acabar-ho d’adobar, només el 20% de la població del planeta es cruspeix quasi el 75% dels recursos naturals i, segons la FAO, amb els 1.300 milions de tones d’aliments que malgastem en un any n’hi hauria prou per alimentar als mil milions de persones que es moren de gana. Potser, després de reflexionar-hi una mica en aquest panorama, deixarem d’estar pendents del melic dels polítics i comprendrem que per molt llustrosa que tinguem l’economia, si la natura maltractada qualsevol dia passés factura com han fet els mercats respecte de les bombolles especulatives, ja haurem begut oli perquè en medi ambient no s’hi valen els pedaços, ni cosir les costures estripades. http://tabrilde.blogspot.com/ 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada