PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte
25 de juny de 2016)
● UNA REFLEXIÓ, EL DIA DE
REFLEXIÓ.- L’austeritat imposada, si us plau per força, per aquella entelèquia
anomenada “mercats”, de la qual Alemanya n’era gendarme i marmessora alhora, ha
esgotat l’electorat europeu en general, i ha estat l’origen de la inestabilitat
política i de l’ascens de nous partits que naveguen entre l’extrema dreta i el
populisme; però sobretot des d’aleshores ara el futur hi ha molta més gent que
el percep com una amenaça, que no pas com una promesa. A la meva manera de
veure, és precisament quan aquesta flaire de por "per al què pot
passar" s’està apoderant de l’ambient, que caldria que la política
esbandís tots els dubtes, ja que, com va dir aquell, no hi ha res més
lamentable de témer que la pròpia por”. El filòsof André-Comte-Sponville, en el
seu diccionari filosòfic diu: que per ofegar la por dels ciutadans és pel que
haurien de servir els partits, els sindicats i les eleccions. Opinió que
remarca quina hauria de ser la finalitat de la política: que hi hagi pau, que
la justícia i la llibertat puguin prosperar. El papa Francesc ha denunciat que
les polítiques cada dia s'estan decantant cap a la cultura dels descartats. I
encara pitjor: creix el número de persones que es consideren descartades dels
descartats.
Tanmateix, al llarg dels
darrers quinze dies de sainet electoral tots els polítics, llevat de comptades
excepcions, que hi han tingut un paper principal o secundari en el repertori,
s’han esllomat perquè no ens adonéssim de qui i com són, i ens enlluernéssim
amb allò que aparenten ser. Mira que n’és de llarga la llista dels que podrien
sentir remordiments per haver prioritzat o consentit – per activa o per passiva
– els interessos de les oligarquies i de l’establishment a les necessitats de
les persones, no obstant això ha quedat ben palès al llarg de la campanya que
aquests polítics-xarlatans que aspiren a remenar-nos les cireres, estan
instal•lats en una realitat virtual que els impedeix adonar-se de la realitat i
de que les promeses que fan no s’aguanten ni amb agulles. Però no se’ls hi pot
engaltar que enganyen cada cop que obren la boca, perquè ells són els primers -
més aviat que de bona fe, per haver repetit tantes vegades mitges veritats o
pures mentides, que han arribat a creure-se-les -, que n’estan convençuts del
què diuen. Però esporgada la demagògia vessada a carretades, poca cosa
aprofitable queda al cul del sac dels discursos dels polítics.
Malgrat això, s’ha d’anar a
votar encara que sigui amb una pinça al nas. La qüestió és a qui se li fa
confiança, i per aquesta raó avui, dia de la santa reflexió, ens hauríem de
passar les hores sospesant la jugada. Francament, no hi rumiem massa perquè amb
del nostre vot en faran el que voldran, com s’ha vist en totes i cadascuna de
les legislatures anteriors. Me’n guardaré be prou, doncs, de donar consells;
però si per cas n’hagués de donar diria que procuréssim votar amb el cor més
que amb el cap i malgrat dubtem a qui fer confiança, finalment tinguem ben clar
a qui no es mereix fer-li’n ni per l'amor de Déu. I si després resulta que no
s’han fet dignes de confiança, pensem que nosaltres no en tindrem cap culpa:
els caragirats, traïdors, maldestres i bords seran ells. Però ni els ciutadans
ni la democràcia, ni inclús el noble concepte de la política, en poden sortir
perjudicats d’uns diputats incapaços de fer demà la seva feina, servint el
poble que els ha elegit i que els mantindrà a la poltrona treballin o facin el
manta, quatre anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada