Follow by Email

divendres, 24 de juny de 2016

NO CAL PATIR-HI, QUE TOT S’ARREGLARÀ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 24 de juny de 2016)

● NO CAL PATIR-HI, QUE TOT S’ARREGLARÀ

Ens hem llevat amb la sorpresa que els britànics han decidit plantar Europa, perquè n’estan tips de que tothom els hi digui que tenen de fer; a ells, precisament, que es pensen que han nascut per manar i no pas per creure. Els noticiaris no paren de servir-nos gripaus cada cop més fastigosos i alarmants, i alguns estirats comentaristes fins i tot sembla que es recreen amb pronòstics apocalíptics. No hi patiu, que per molt que ho sembli el món no s’acaba, i encara que avui tot s’ensorra, demà tot s’arreglarà. De més grosses n’hem vist i tal dia farà un any. Per tant, no us poseu pedres al fetge perquè al final patireu vosaltres, i els que han provocat el terrabastall se n’aniran de xefla a discutir la propera jugada, com si res hagués passat. El mateix primer ministre anglès, principal culpable de l’incendi per haver jugat amb foc, és el primer que dóna exemple de prendre-s’ho amb calma, i enlloc de presentar la dimissió fulminant pensa deixar passar l’estiu, i cap allà a mig octubre ja farà mutis si és que no canvia d’opinió. La llàstima és que la innocent diputada Jo Cox fos assassinada per un desgraciat intoxicat per idees d’ultradreta, sense que ningú d’aquesta ideologia se’n senti responsable. Tot plegat, va morir per res, perquè més d’un insensat encara deu pensar que la seva mort ha sigut tan inútil que no ha servit ni per decantar el resultat del referèndum.


El dubte que tinc és que no sé qui ho arreglarà, i tremolo si és que ens hem de refiar que s’arreglarà sol. La veritat és que no sé veure entre els dirigents europeus i, si molt m’apureu ni entre els mundials, vertaders homes d’estat en el més absolut sentit d’aquesta expressió. Jo, francament, només hi sé veure polítics que posen els interessos del seu país, del seu partit o inclús els de la seva butxaca, per damunt de qualsevol altra prioritat general. I per acabar-ho d'adobar hi ha massa pescadors en aigües tèrboles i remogudes, que com més s’enreda la troca més peix calculen que es fotrà al cove. En totes les crisis de la història, sempre n’hi ha uns que hi guanyen i uns altres que hi perden: el problema és que massa sovint guanyen i perden si fa o no fa els mateixos, injustícia que alimenta tant la indignació ciutadana com els populismes d’ultradreta o d’esquerra, que tenen a l’ull de mira la immigració, Europa i el capitalisme. El sociòleg Desmond Mansfield escrivia fa quatre dies una veritat com un temple, que li compro: “La caiguda de Lehman Brothers el 2008 va ser el terratrèmol, però ara n’estem vivint les rèpliques, i el referèndum del Brexit n’és una. La terra encara es mou. La recuperació econòmica ha estat febre. Els sous, per la majoria de la gent, no han tornat a ser el que eren. La qualitat de vida ha baixat. Els banquers no han anat a la presó. Impera a tot arreu l’austeritat. Les classes mitjanes s’han encongit i les classes treballadores paguen l’aniquilació de l’Estat del benestar. Els joves no troben feina ni poden comprar un pis...” No patiu, que tot s’arreglarà, la qüestió és a quin preu i qui pagarà els plats trencats. I no us sorprengueu que demà passat es forci la repetició d’aquest referèndum d’ahir i els tradicionalment pèrfids habitants de les illes britàniques siguin rebuts a Brussel•les amb tots els honors i llagoteries destinats als fills pròdigs. Tot s’arreglarà, però segur que més de quatre lleparan fort. I ningú mai més se’n recordarà d’aquestes noves víctimes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada