dimecres, 29 de juny del 2016

RELOG NO MARQUES LAS HORAS...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 29 de juny de 2016)

● RELOG NO MARQUES LAS HORAS...- A vegades, no voldríeu que el temps s’aturés, que el rellotge sense parar de marcar els minuts i els segons mai arribés a tocar les hores? No cal que dissimuleu, tots hem experimentat sensacions semblants quan ens ho estem passant bé, es clar. Però no sempre aquest desig tan humà de perllongar els moments plàcids, respon al benestar i felicitat que experimentem en un moment donat, sinó que massa sovint per no dir sempre, al darrera del bolero hi treu el nas la basarda pel que ens espera després d’una estona relaxada, sense complicacions ni sobresalts. D’alguna manera, aquell principi filosòfic que li atribueixen a Horaci - aprofita cada segon del temps de cada dia, com si sigues el darrer de la teva vida -, que ha fet forrolla embolicat amb paper fi de la marca “carpe diem”, cada cop tempta més gent i, en el fons, ajuda a trascolar els trencacolls habituals i a pair més d’una putada inesperada. Passem-s-ho bé, doncs, mentre duri la festa, que per plorar ja tindrem temps de sobres! És normal que la lletra del cèlebre bolero ens remogui els desitjos somorts d’estabilitat, lluny del patiment físic o d’esperit; però seria malaltís adormim-nos enmig d’aquest núvol transitori de bonança, perquè quan ens despertem del somni la patacada ens constarà d'oblidar-la. I, per desgràcia, sempre el núvol passa i ens abandona, perquè la vida no és res més que la suma de bons i mals moments.


A la meva manera de veure, doncs, en la mesura en que aprenguem a administrar aquests diferents moments serem feliços del tot. No té cap mèrit somriure quan tot són flors i violes, també s’ha de fer bona cara quan tot sembla que s'ha girat. Francament, penso que una persona demostra que és d’una sola peça, quan li van maldades i no s’arronsa ni es dóna per vençut, sinó que se supera amb iniciativa i, si convé, treien forces de flaquesa per tirar endavant. Tots voldríem aturar les brusques del rellotge quan estem a la glòria, i que es tornessin boges quan s’està a l’infern; però el rellotge és inexorable, i tant si estem encantats de la vida com traient foc pels queixals, les hores cauen puntuals i, com la mort, no fan diferències entre rics i pobres en diners, ja que en aquesta qüestió d’entomar la vida com es presenta l’únic capital que compta per triomfar és la serenitat i la fortalesa d’esperit, que no té res a veure amb la resignació cristiana, oferint les penes per a les missions com ens ensenyava la capellanada en temps reculats. Refugiar-se en el bolero és de nostàlgics; assaborir totes les hores petin com petin, perquè de cada circumstància de la vida se li pot treure el suc i el bruc que es vulgui, es cosa de valents. La pena és que poques vegades es considera que sigui una persona d’èxit la que les passa magres i, en canvi, els reconeixements i els premis solen caure del cantó dels que totes els hi ponen. Però, no ho dubteu pas, el mèrit és dels altres, dels que passen de boleros i prefereixen els valsos o fins i tot un bon rock and roll, ja que com deia el meu avi: la vida és un gran envelat on es toquen musiques de tota mena, perquè tothom pugui ballar com li vingui de gust, i els que no sàpiguen o no puguin ballar, sempre poden participar de l'alegria dels altres si convé xiulant, que ja seria el súmmum de la grandesa humana: ser feliç perquè els que t’envolten són feliços. 

BON VENT I BARCA NOVA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 28 de juny de 2016)

● BON VENT I BARCA NOVA.- Mai m’hagués passat pel cap que els dirigents europeus, davant el fet que un dels socis principals de la UE decidís pel canto d’un duro tocar el dos, li obrissin la porta de bat a bat i l’empentessin a recollir els seus patracols avui millor que demà. El bon vent i barca nova amb que els sis socis fundadors d’aquell llunyà Mercat Comú van reaccionar a la decisió dels britànics, sense vessar una sola llàgrima en públic, ressentits per una infidelitat que venia de lluny, és força hipòcrita ja que els anglesos sempre havien tingut la singularitat d’estar a Europa sense acabar-hi d’estar i, per tant, la resta d’estats membres sobreactuen quan volen fer veure que els han fet cornuts. En tot cas, cornuts consentits perquè als britànics se’ls hi va deixar passar, des del primer dia del tractat de Roma, tots els capricis i rebequeries d’una criatura malcriada. No obstant això, em sembla que engegar-los amb un bon vent i barca nova, és una frivolitat que pagarem cara. Em pregunto, perplex, ¿com pot ser que al ultradretà líder del Brexit, que va confessar públicament que havia mentit als electors amb un dels principals reclams econòmics per partir peres, no hagi de passar comptes per l’engany i, en canvi, avui aparegui a totes les televisions fent manetes amb el propi president de la UE? El Parlament europeu, ¿no hauria de començar a fer net desemmascarant tanta demagògia com s’entortolliga a les institucions democràtiques, no pas per reforçar-les sinó tot el contrari?


Avui, amb tanta palla nova en matèria de noticies, pocs diaris i noticiaris se’n recorden del drama dels camps de refugiats, on cada dia s’escriu un nou capítol de mort i desolació. També sembla que els conflictes a Orient Mitjà i la desigualtat mundial creixent han passat a un segon pla informatiu. Però des del juliol del 2014 els avions aliats han realitzat, només a Síria, quasi cent mil missions i s’han llançat gairebé cinquanta mil bombes i míssils (que costen un ronyó i mig amb el qual es podria evitar molta misèria); i els morts civils cauen com mosques sense que, almenys un cop a l’any, les places més simbòliques de les principals capitals occidentals s’omplin de gentades protestant per aquest genocidi amb comptagotes. Mentrestant, l’1% de la humanitat malgasta el que necessita l’altre 99% per viure; vol dir que hi ha uns quants països que disposen de recursos de sobres que no pensen repartir, perquè potser el seus establishments de tota la vida els consideren imprescindibles per guanyar-se la immortalitat. Cada vegada més, la ultradreta o l’esquerra radical capitalitzen el vot de protesta i els reflexos antisistema de la societat que li costa arribar a fi de mes, si no prescindeix de bocins importants del benestar que s’havia guanyat suant la cansalada. El moviment “Nuit Debout” francès o “l’Occupy Wall Street” americà, entre d’altres fenòmens recents, no són més que una versió del 15-M espanyol: fòrums horitzontals que ocupen espais públics per plantejar des de la base noves maneres de funcionar de la societat. El Brexit, en el fons, s’emperpala en una generació conservadora i poruga, carregada de por a que li escantoni el benestar la immigració o les polítiques d’austeritat que imposa Brussel•les. Per aquesta raó, repeteixo, n’hi ha prou amb un bon vent i barca nova per liquidar aquest divorci? 

dimarts, 28 de juny del 2016

REFERÈNDUM, LA PARAULA MALEÏDA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 27 de juny de 2016)

● REFERÈNDUM, LA PARAULA MALEÏDA.- Quan fins i tot els independentistes catalans més de la ceba havien passat pàgina d’un referèndum per exercir el dret a decidir - que és la versió suau del dret d’autodeterminació -, perquè donaven per descomptat que l’Estat mai voldria sentir-ne a parlar d’organitzar-lo de comú acord, apareix un il·luminat Pablo Iglesias i tot el ramat de la pleta Podem, parlant descaradament de pactar-ne, si tinguessin el poder, la celebració d’un a Catalunya i fins i tot potser a Euskadi. Aquesta promesa electoral ambigua o contundent segons la lluna, al meu entendre volia acontentar sobretot la franquícia catalana “En Comú Podem”, que ha fet d’aquesta reclamació l’eix principal del seu programa i carta de presentació. No obstant això, a la meva manera de veure, trobo a faltar que mai hagin concretat ni el pastor ni els seus deixebles com s’hauria de realitzar aquesta consulta, molt menys com hauria de formular-se la pregunta i, sobretot, com s’hi posicionarien ells mateixos alhora de recomanar el sentit del vot a la seva parròquia. Per tant, permeteu-me que no me n’acabi de refiar i que tot plegat tingui més tramoia de la que ens pensem.

Els referèndums són un exemple teòric del que podríem definir com “democràcia directa”, en que el ciutadà no es manifesta a través dels seus representants electes naturals sinó mitjançant un plebiscit. Darrerament, els referèndums s’han posat de moda a Europa, però arran del patafi del Blexit s’han encès totes les alarmes i han plogut els anatemes més inesperats envers tal tipus d'experiments. De fet, no és la primera vegada que dirigents polítics blasmen dels referèndums. El cas més sonat es remunta en plena guerra mundial, quan en Churchill pretenia consultar el poble sobre una qüestió relacionada amb la gestió de la guerra i el líder laborista Clement Attlee li va treure del cap, fen servir arguments semblants als que fa quatre dies s’han sentit a casa nostra: “els referèndums són un dispositiu de dictadors i demagogs”.


El problema dels referèndums, francament, és que massa sovint la gent decideix por motius que tenen poc a veure amb la pregunta que se’ls fa, la qual moltes vegades ni han acabat d’entendre. Els referèndums toquen la part més visceral de les persones, la qual pot ser manipulada fàcilment, però parlen poc de les conseqüències de decantar-se per un cantó o l’altre. Per aquesta raó, el millor referèndum és aquell que té per objecte ratificar un acord polític concret, cuinat per un govern o per un parlament, que per la seva transcendència convé que sigui referendat solemnement per una majoria significativa de ciutadans. En canvi, quan en una societat existeixen dues posicions irreconciliables i d’arrelament tan ampli que s’està a les portes d’un conflicte, un referèndum a tall d’arrancar naps enlloc de resoldre les diferències pot calar foc, si com dic no s'ha precuinat a consciència, amb la participació activa de totes les parts que poden quedar afectades pel resultat de la consulta.

diumenge, 26 de juny del 2016

CRÓNICA D’UNS RESULTATS ELECTORALS MÉS QUE PREVISIBLES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 26 de juny de 2016)

● CRÓNICA D’UNS RESULTATS ELECTORALS MÉS QUE PREVISIBLES.- Em permeto per una vegada ser agosarat i avançar la crònica del què ens explicaran avui, a partir de les vuit del vespre: que la composició del Congrés espanyol que ha d’investir un govern, no ajudarà a dissipar qui ha de prendre el pòndol d’Espanya amb legitimitat i garanties d’arribar a bon port. No podia ser d’altra manera en un país que, per començar, qui respon i gestiona la legalitat i transparència del procés electoral és un ministre de l’interior tan impresentable i corrupte com per conspirar des del seu propi despatx oficial per ensorrar sota una muntanya de merda a adversaris polítics. Que un personatge d’aquesta cara dura tingui la pocavergonya de “cantar” els resultats d'unes eleccions democràtiques, ja palesa que no anem per bon camí agafats de la mà per una patuleia de polítics rancis que encara sembla viuen dos segles enrere. L’edifici d’una democràcia nova, amb cara i ulls, no es pot construir amb materials vells, resclosits i corcats. El canvi generacional de dirigents que necessitem els ciutadans d’aquest país cal construir-lo amb materials nous i noves perspectives, i no serveixen de res els que porten el rellotge aturat mig segle o més, perquè ja pertanyen a un altre temps i un altre espai. Però el més emprenyador és que molts dels que volen agafar el relleu i sembla que surtin de la capsa amb idees més o menys revolucionaries, a l’hora de la veritat resulta que estan tan encarcarats com els seus avis, i les idees amb que s’ho volen menjar tot, resulta que són una reproducció vergonyosa, tant és així que molts discursos són calcats dels que revolucionaris de temps reculats pronunciaven. I el pitjor de tot plegat és que les persones que tenen poc a perdre o que ho han perdut tot, volen escoltar a qui sigui que els proposi una solució senzilla, encara que sigui enganyosa.

A la meva manera de veure, doncs, amb els vímets que s’oferien al mercat avui, no es podia teixir cap altre cistell que l’esguerro que han vomitat les urnes. Però malgrat el cistell no servirà de res perquè l’aigua s’escorrerà per totes les escletxes, de moment aquesta nit tothom estarà encantat de com s’ha repartit la loteria de vots i ningú es donarà per la pell de considerar-se perdedor. Si algú dimiteix no serà ni per vergonya ni per assumir cap fracàs, sinó simplement perquè els seus caïnites socis l’emperpalaran de cara a la paret. El diàleg de sords s’imposarà una vegada més entre els que haurien de maldà per treballar colze a colze perquè els ciutadans d’aquest país no anéssim de mal en pitjor. El frec a frec de les diferents especulacions per quadrar una majoria absoluta, posarà en relleu el narcisisme dels líders i les enveges per esgarrapar un bocí de poder més gros que el de l’eventual company de viatge. De manera que ens trobarem on estàvem per Nadal, incapaços de posar-se d’acord per tirar endavant el dia a dia i, sobretot, per prevenir els disgustos que vindran quan els creditors ens retirin la respiració assistida. Demà o aquesta mateixa nit, més d’un tertulià pontificarà que els electors ens hem equivocat i que del puzle polític en tenim la culpa els pobres ciutadans que, encara que sigui amb una pinça al nas, hem anat a votar. No us ho cregueu pas: la culpa de l'atzucac la tindran com sempre ha passat les persones que amb l’escó creuen que hi va afegit un rei al cos, i que enlloc d’esforçar-se per entendre’s en les qüestions principals, pensen que tenen dret a marcar paquet i prioritzar les diferències a les coincidències. Aquell crit d’imaginació al poder, que es reclamava des de la Sorbona el maig del 68, està més mort que els morts del cementiri. I així ens va als ciutadans: saltant d’aquelarre en aquelarre, mirant de no sortir-ne socarrimats.

http://tabrilde.blogspot.com/

dissabte, 25 de juny del 2016

UNA REFLEXIÓ, EL DIA DE REFLEXIÓ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 25 de juny de 2016)

● UNA REFLEXIÓ, EL DIA DE REFLEXIÓ.- L’austeritat imposada, si us plau per força, per aquella entelèquia anomenada “mercats”, de la qual Alemanya n’era gendarme i marmessora alhora, ha esgotat l’electorat europeu en general, i ha estat l’origen de la inestabilitat política i de l’ascens de nous partits que naveguen entre l’extrema dreta i el populisme; però sobretot des d’aleshores ara el futur hi ha molta més gent que el percep com una amenaça, que no pas com una promesa. A la meva manera de veure, és precisament quan aquesta flaire de por "per al què pot passar" s’està apoderant de l’ambient, que caldria que la política esbandís tots els dubtes, ja que, com va dir aquell, no hi ha res més lamentable de témer que la pròpia por”. El filòsof André-Comte-Sponville, en el seu diccionari filosòfic diu: que per ofegar la por dels ciutadans és pel que haurien de servir els partits, els sindicats i les eleccions. Opinió que remarca quina hauria de ser la finalitat de la política: que hi hagi pau, que la justícia i la llibertat puguin prosperar. El papa Francesc ha denunciat que les polítiques cada dia s'estan decantant cap a la cultura dels descartats. I encara pitjor: creix el número de persones que es consideren descartades dels descartats.

Tanmateix, al llarg dels darrers quinze dies de sainet electoral tots els polítics, llevat de comptades excepcions, que hi han tingut un paper principal o secundari en el repertori, s’han esllomat perquè no ens adonéssim de qui i com són, i ens enlluernéssim amb allò que aparenten ser. Mira que n’és de llarga la llista dels que podrien sentir remordiments per haver prioritzat o consentit – per activa o per passiva – els interessos de les oligarquies i de l’establishment a les necessitats de les persones, no obstant això ha quedat ben palès al llarg de la campanya que aquests polítics-xarlatans que aspiren a remenar-nos les cireres, estan instal•lats en una realitat virtual que els impedeix adonar-se de la realitat i de que les promeses que fan no s’aguanten ni amb agulles. Però no se’ls hi pot engaltar que enganyen cada cop que obren la boca, perquè ells són els primers - més aviat que de bona fe, per haver repetit tantes vegades mitges veritats o pures mentides, que han arribat a creure-se-les -, que n’estan convençuts del què diuen. Però esporgada la demagògia vessada a carretades, poca cosa aprofitable queda al cul del sac dels discursos dels polítics.


Malgrat això, s’ha d’anar a votar encara que sigui amb una pinça al nas. La qüestió és a qui se li fa confiança, i per aquesta raó avui, dia de la santa reflexió, ens hauríem de passar les hores sospesant la jugada. Francament, no hi rumiem massa perquè amb del nostre vot en faran el que voldran, com s’ha vist en totes i cadascuna de les legislatures anteriors. Me’n guardaré be prou, doncs, de donar consells; però si per cas n’hagués de donar diria que procuréssim votar amb el cor més que amb el cap i malgrat dubtem a qui fer confiança, finalment tinguem ben clar a qui no es mereix fer-li’n ni per l'amor de Déu. I si després resulta que no s’han fet dignes de confiança, pensem que nosaltres no en tindrem cap culpa: els caragirats, traïdors, maldestres i bords seran ells. Però ni els ciutadans ni la democràcia, ni inclús el noble concepte de la política, en poden sortir perjudicats d’uns diputats incapaços de fer demà la seva feina, servint el poble que els ha elegit i que els mantindrà a la poltrona treballin o facin el manta, quatre anys.

divendres, 24 de juny del 2016

NO CAL PATIR-HI, QUE TOT S’ARREGLARÀ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 24 de juny de 2016)

● NO CAL PATIR-HI, QUE TOT S’ARREGLARÀ

Ens hem llevat amb la sorpresa que els britànics han decidit plantar Europa, perquè n’estan tips de que tothom els hi digui que tenen de fer; a ells, precisament, que es pensen que han nascut per manar i no pas per creure. Els noticiaris no paren de servir-nos gripaus cada cop més fastigosos i alarmants, i alguns estirats comentaristes fins i tot sembla que es recreen amb pronòstics apocalíptics. No hi patiu, que per molt que ho sembli el món no s’acaba, i encara que avui tot s’ensorra, demà tot s’arreglarà. De més grosses n’hem vist i tal dia farà un any. Per tant, no us poseu pedres al fetge perquè al final patireu vosaltres, i els que han provocat el terrabastall se n’aniran de xefla a discutir la propera jugada, com si res hagués passat. El mateix primer ministre anglès, principal culpable de l’incendi per haver jugat amb foc, és el primer que dóna exemple de prendre-s’ho amb calma, i enlloc de presentar la dimissió fulminant pensa deixar passar l’estiu, i cap allà a mig octubre ja farà mutis si és que no canvia d’opinió. La llàstima és que la innocent diputada Jo Cox fos assassinada per un desgraciat intoxicat per idees d’ultradreta, sense que ningú d’aquesta ideologia se’n senti responsable. Tot plegat, va morir per res, perquè més d’un insensat encara deu pensar que la seva mort ha sigut tan inútil que no ha servit ni per decantar el resultat del referèndum.


El dubte que tinc és que no sé qui ho arreglarà, i tremolo si és que ens hem de refiar que s’arreglarà sol. La veritat és que no sé veure entre els dirigents europeus i, si molt m’apureu ni entre els mundials, vertaders homes d’estat en el més absolut sentit d’aquesta expressió. Jo, francament, només hi sé veure polítics que posen els interessos del seu país, del seu partit o inclús els de la seva butxaca, per damunt de qualsevol altra prioritat general. I per acabar-ho d'adobar hi ha massa pescadors en aigües tèrboles i remogudes, que com més s’enreda la troca més peix calculen que es fotrà al cove. En totes les crisis de la història, sempre n’hi ha uns que hi guanyen i uns altres que hi perden: el problema és que massa sovint guanyen i perden si fa o no fa els mateixos, injustícia que alimenta tant la indignació ciutadana com els populismes d’ultradreta o d’esquerra, que tenen a l’ull de mira la immigració, Europa i el capitalisme. El sociòleg Desmond Mansfield escrivia fa quatre dies una veritat com un temple, que li compro: “La caiguda de Lehman Brothers el 2008 va ser el terratrèmol, però ara n’estem vivint les rèpliques, i el referèndum del Brexit n’és una. La terra encara es mou. La recuperació econòmica ha estat febre. Els sous, per la majoria de la gent, no han tornat a ser el que eren. La qualitat de vida ha baixat. Els banquers no han anat a la presó. Impera a tot arreu l’austeritat. Les classes mitjanes s’han encongit i les classes treballadores paguen l’aniquilació de l’Estat del benestar. Els joves no troben feina ni poden comprar un pis...” No patiu, que tot s’arreglarà, la qüestió és a quin preu i qui pagarà els plats trencats. I no us sorprengueu que demà passat es forci la repetició d’aquest referèndum d’ahir i els tradicionalment pèrfids habitants de les illes britàniques siguin rebuts a Brussel•les amb tots els honors i llagoteries destinats als fills pròdigs. Tot s’arreglarà, però segur que més de quatre lleparan fort. I ningú mai més se’n recordarà d’aquestes noves víctimes. 

JORGITO, UNA MALA CÒPIA DE’N FOUCHÉ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 23 de juny de 2016)

● JORGITO, UNA MALA CÒPIA DE’N FOUCHÉ.- Llegint i escoltant tot el que s’està dient a propòsit del ministre de l’Interior Jorge Fernàndez Diaz, m’ha vingut a la memòria per analogia aquell “geni tenebrós” de la política interior - en opinió del seu biògraf Stefan Zweig -, que va ocupar el ministeri de la governació a la França republicana, sobrevivint a tots els governs revolucionaris i fins i tot al mateix Napoleó, gràcies a la seva extraordinària habilitat per a la intriga, la conxorxa i la traïció. Aquest home no era altre que en Fouché, del qual malgrat algunes coincidències amb l’espanyol Jorgito - com coneixen a “don Jorge” en la intimitat els de la seva colla -, aquest no passa de ser una mala còpia d’aquell intrigant francès que, com a mínim, no es deixava atrapar amb les mans a la massa en els seus tripijocs. Segons en Zweig, el senyor Fouché va aprendre a ser un expert manipulador des de ben petit, instruint-se des de sota les faldilles dels capellans i homes d’església sobre “la tècnica de saber callar, l’art magistral de l’escamoteig i el magisteri de l’observació de les ànimes i de la psicologia humana”. Vet-aquí una altra afinitat amb “don Jorge”, que és un paio que també va mamar molta de la seva instrucció del pit d’una dida anomenada Opus, des de ben jove, encara que pel que es veu avui no va ser un alumne tan aprofitat com el senyor Fouché.

Per començar, el senyor Fouché no s’hagués vist mai emmerdat com en Jorgito en el seu joc brut, ja que a part de donar-li el francès cent-mil voltes al “don Jorge” aprenent de bruixot, mai hagués estat tan pallús de replicar les acusacions de conspirador - basades en unes irrefutables gravacions de converses compromeses i poc edificants - perseguint l’autor de la filtració enlloc de negar amb tota la cara dura que les converses en qüestió s’haguessin produït i que les transcripcions eren falses. Però com que “don Jorge” reconeix que sí que va dir allò que tothom sent que va dir, com té la barra de no presentar la dimissió immediatament? Què deuen pensar els seus mestres i “germans” de l’Opus d’un alumne i soci tan maldestre, mentider, fals, mesell i barroer? En aquesta nit de revetlla, els del PP no cal que comprin “petards”, perquè en van ben servits amb sòmines impresentables com l’avui encara ministre i candidat a diputat per Barcelona. I no em féu parlar més, que la coca se'm posaria malament i, com deia el meu avi, no cal posar-se pedres al fetge que a cada porc li arriba el seu sant Martí.

http://tabrilde.blogspot.com/

dimecres, 22 de juny del 2016

SI NO HI HA RES MÉS DE NOU, ALTRE COP AL PEU DEL CANÓ



PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 22 de juny de 2016)

● SI NO HI HA RES MÉS DE NOU, ALTRE COP AL PEU DEL CANÓ.- Hem passat 48 dies d’aquells per oblidar si no fos que han estat molt enriquidors, en tots els sentits. Pel que fa a la vida de parella, allò que retòricament es diu tan sovint: “som un equip”, s’ha hagut de portar a la pràctica reconeixent que, com en altres circumstàncies de la vida, una cosa és la teoria i una altra de ben distinta la realitat. Però hem superat la prova amb escreix i amb nota: la meva dona resignant-se a una invalidesa temporal que mai li ha agrejat el caràcter ni en la intimitat ni en la vida social, i jo no he desaprofitat aquesta oportunitat per posar en solfa una cantarella que sempre predico: que no hi ha dificultats insuperables si s’entomen amb ànims i amb amor. Sortir-me’n de tot – portar la casa en el més ample sentit de la paraula, compaginant-ho amb la feina de “cuidador personal” –, m’ha ensenyat a treballar amb mètode, bastant d’imaginació per treure’n el màxim profit de cada complicació i sense una engruna de rancor. Tot el meu entorn ha estat on tenia d’estar: les amistats oferint-se abans de tenir d’obrir la boca i els serveis sanitaris, com sempre que m’he trobat en algun problema, fent la seva feina amb gran professionalitat malgrat els cada vegada més limitats recursos de tota mena, mantenint el prestigi de la sanitat pública catalana.


Tanmateix, el fet de tibar una cadira de rodes per aquests carrers de Déu m’ha fet adonar de la raó que tenen els que es queixen de les barreres arquitectòniques. Però sobretot m’ha posat en relleu que moltes de les coses que s’han fet per millorar l’accessibilitat dels discapacitats, sovint dóna la impressió que s’han dibuixat molt bé sobre el paper, però ningú ha verificat que l’execució fos correcta i que, per exemple, una cadira de rodes realment pogués circular sense dificultats. O sigui, que a part de les millores que encara falten, algunes de les que s’han fet estan mal acabades. El cas més curiós que em vaig trobar és que una cafeteria reformada de bell nou, que disposa de serveis adaptats resulta que la situació d’un dels rentamans situat al vestíbul dels wàters impedeix que una cadira de rodes pugui arribar fins a la porta del servei. A ningú se li va acudir comprovar-ho? En fi, que n’he vist de tots colors i, per tant, em solidaritzo amb aquells que han de patir aquestes negligències tota la vida i no quatre dies com nosaltres. I plego de donar-vos la tabarra... Demà ja continuaré amb la reflexió diària, recordeu que per motius de logística la seguiré penjant el vespre, i a la meva manera us donaré la meva opinió sobre el sarau electoral. No puc acabar aquestes quatre paraules de rencontre sense agrair-vos a tots la vostra comprensió i suport durant aquests dies de “vacances forçoses” 

divendres, 3 de juny del 2016

L'HOME PROPOSA I ALGÚ DISPOSA.

L’HOME PROPOSA I ALGÚ DISPOSA
He passat, com sabeu, una mala època els darrers mesos i tot sovint m’he agafat una petita excedència, per posar en ordre assumptes personals i familiars. Fa un mes que he hagut d’assumir, amb tot el coratge i alegria del món, la majoria de feines domèstiques perquè la meva dona es va trencar el cinquè metatarsià degut a una revinclada de turmell. Les quatre setmanes d’immobilitat acabaven avui, però resulta que la fractura no està ben soldada i li han tornat a enguixar tres setmanes més, amb l’agreujant que se’ns ha recomanat que enlloc de crosses faci servir carretó de rodes, per evitar posar el peu a terra. Això m’obliga a estar totalment per ella, cosa que faig molt de gust, i per aquesta raó tancaré temporalment el “xeringuito” fins finals de mes, perquè la dedicació al blog se’n ressentiria. Per tant, fins a juliol, si tot va bé...