Follow by Email

dijous, 26 de maig de 2016

PLORS OFEGATS I DOMINADES IRES (Relats)

PLORS OFEGATS I DOMINADES IRES
(obra premiada IV Concurs de relats breus per a gent de + 60 anys, convocada pel Consell Comarcal del Solsonès)

1 – LA NEUS: UN PLOR OFEGAT –
El pare de la Neus el dugué a casa sent cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita, perquè arribés a temps de cagar-li el tió a la nena per Nadal. Volien fer-li una gràcia, tenint en compte que els metges no els asseguraven que la nena hi sigues el Nadal vinent. El pare va empènyer el gosset a treure el caparró de la capsa, deixada damunt del sofà del menjador amb gran remirament, un cop arrossegada de sota la manta de quadres que escamotejava el miracle-misteri - incomprensible inclús per a una nena tan espavilada com la Neus -, que un tros de soca corsecada i de ventre tan llis com la fusta de planxar de la mare, cagués aquell bé de Déu de regals i torrons, després d’apallissar-la.
Va ser festa major per a tothom menys per a la pobre bèstia, és clar, que no parava de somicar com una criatura, tremolant de por fins que la Neus se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets escanyolits i insegurs. Per fi la nena havia trobat un ésser més feble i poruc que ella, fent-la sentir de cop i volta necessària per algú i desvetllant-li un fort i desconegut sentiment, vés a saber si comparable amb el d’una mare. Sigui com sigui, a partir d’aleshores, el cadell es va convertir en quelcom més que una mascota, qui sap si com un fill o un germà petit, i fins i tot se’l volia emportar al llit, desobeint la categòrica i al final histèrica prohibició de sa mare, que s’havia posat tossuda portant-li la contraria; tot i que li trencava el plat bonic ben a contracor, només perquè pensava que el gos podia encomanar-li algun virus si dormien plegats. L’estira i arronsa entre el desig de la nena i la negativa terminant de la mare, va durar fins que el metge, revestit del paper d’àrbitre o d’home bo, va assegurar-los que anant en compte amb la higiene del gos, que a totes hores la nena estigués enganxa al Xispa – amb aquest nom va batejar el cadell la nena, sense demanar parer a ningú -, podia tenir a la llarga efectes beneficiosos.
La Neus patia una d’aquestes merdoses malalties modernes de les quals se’n saben tan poques coses, perquè com que no emprenyen prou la gent d’upa, a la indústria farmacèutica tant se li’n dóna de trobar-hi remei d’un dia per altre, ja que no en poden treure benefici immediat els seus capitalistes. Una malaltia que, això sí que se sabia de cert, la neularia en pocs mesos. Vet-aquí, doncs, que els pares li donaven a la nena tots els capricis que es podien permetre i més, procurant que l’esllanguiment irremeiable de sa vida fos el màxim de suportable i li passés el més desapercebut possible, com en un somni envoltat de fades, entre coixins de plomalls.
Heus ací, però, que ben aviat els pares van adonar-se que alguna cosa entre el gosset i la nena no girava rodó, ja que malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, de sobte tenia ramalades una mica estrambòtiques. Per exemple: trigava a obeir quan se’l cridava, llevat que qui ho fes estigués palplantat davant seu. El veterinari els ho va aclarir en quatre paraules, després de fer-li una simple ullada i quatre proves ràpides: en Xispa sordejava, segurament des de naixement. El pare, en escoltar aquell diagnòstic inesperat, es va sentir estafat, i en un primer rampell decidí tornar el gos a la botiga d’on havia sortit, després de vendre-li per sa i a preu d’or. El pare era un home d’idees fixes i radicals: - "el que vulgui fotre’m a mi, encara ha de néixer" – es vantava sempre, tant a la feina com a casa, molt refiat, cofoi i gelós de la seva murrieria.
Ara bé, la veritat sigui dita, a tothom li va disgustar molt que en Xispa fos un gos tarat i, a cop calent, no li venia d’aquí retornar la pobra bèstia als que els que li havien aixecat la camisa. Sort en va tenir el pobre cadell que la Neus se’l va arrapar al pit, amb tanta força que no hi hagué manera d’arrancar-li dels bracets. I fins i tot un gosset tan dolç, inexpert i indefens com aquell, va treure el geni i, segurament per instint, va fer veure que ensenyava unes dents, que ni se li despuntaven, als que pretenien separar-lo de la seva amigueta i mestressa. En vistes del drama que s’anava congriant, el pare va arronsar-se d’espatlles abatut, i empassant-se la ràbia i l’orgull matxucat, va prometre-li solemnement a la nena que no el tornarien pas i que se’l podia quedar, malgrat la sordesa.
De fet, s’hagué de mossegar la llengua i fer el sacrifici de no dir cap penjament, tot per amor a la Neus, naturalment, però sent conscient que mai més al cadell se’l podria mirar com abans, perquè el pare és d’aquella mena de persones que voldrien que tot el que toquen, compren o maneguen, fos tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que quan la realitat els decep s’exposen a perdre, com en el cas del cadell per un simple punt d’honor, l’afecte tendre, franc i pur de criatures innocents, amb la vida escantonada sense tenir-ne cap culpa, per una punyetera discapacitat o defecte físic.


2 - EN BENET: LA DOMINADA IRA -  
En Benet era sempre el primer d’arribar a la feina. De fet, ell l’obria el despatx un parell d’hores abans de les nou, que representava era quan, oficialment, tothom tenia de formar al rengle, perquè començaven a degotar els primers clients del dia. Com que en Benet era el més antic dels empleats de l’oficina, els seus companys no li retreien aquell excés de zel, sinó que més aviat el passaven per alt, sense parar-hi atenció, com si fos la cosa més natural del món que el més veterà també fos el més complidor, però sense prendre’n exemple procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava perquè volia, sense que ningú li hagués manat ni tan sols suggerit subtilment, i que per acabar-ho d’adobar tampoc no se li rescabalava res a canvi d’escarrassar-se tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels descosits de la seva ingenuïtat.
No obstant això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava dret a ningú, com s’havia fet a bastament per part d’alguns dels seus companys des que corregué la brama que era un llepaculs i un portafarcells, a escarnir-lo i treure-se’l de sobre sense miraments. La veritat era que aquell pobre home, més aviat pecava d’ésser un curt d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, que per dissimular que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i els dits li feien tentines, estava disposat a esmerçar a benefici d’inventari totes les hores que convingués, perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de quin peu coixejava.
Es refiava que si es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donava esbrinar com s’ho feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per estar renyit amb les noves tecnologies, simbolitzades pels teclats, les pantalles i els ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per les seves, sense ficar-hi el nas pel mig ningú, es veia capaç de trampejar la situació amb discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de que el consideressin curt de gambals.
Però en Jesús, l’amo del negoci, era gat vell i es vantava d’ensumar els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que li havia calat les martingales. Tanmateix, per si no se n’hagués adonat, l’emprenyador del seu nebot li recordava cada dos per tres que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li consentia al vell xaruc no treia cap a res, puix encara que no se li pagués un ral per les hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx, entre naps i cols els feia perdre diners.
El que passava era que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions a en Benet per sentimentalisme, perquè era la darrera resquícia que quedava de la vella colla d’empleats amb qui havia engegat el negoci son pare, però especulant també després de descobrir-se la tracamanya, que potser la seva dedicació a la feina s’encomanaria a la resta del personal, sobretot als que les obligacions se les prenien més a la fresca. L’aposta fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany, ni posant-se a pencar més d’hora, ni mirant de no tenir tanta pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara s’hi repanxolaven fent el ronsa, sense cap recança, amb l’excusa de: “com que ja es queda en Benet...”.
De manera que l’amo de la immobiliària, finalment, va donar-se per la pell, fent-li purgar el desengany al carrincló d’en Benet, colgant-lo de feina fins a les orelles, ja que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la ni un segon. Aquesta nova estratègia - un xic maquiavèl·lica, parlant clar -, la va entomar en Benet sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia més grossa: matinava una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per plegar quan es feia fosc. Fins i tot, va acabar per endur-se’n feina a casa.
Però el més sorprenent de tot plegat fou que, malgrat pencava com un escarràs i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar convençut que la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica, passaria desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat modèlic i molt valuós - en una vertadera institució de l’empresa, vaja -, ja que al despatx ja només faltava que s’hi quedés a dormir.
Amb aquesta fama de pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible, que quan començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi, i que per evitar que fes l’ànec el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, es va dir que no li calia patir per res ja que l’amo, rai, ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell, i menys si les coses li anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions per anar a cobrar a partir de l’endemà mateix de la caixa dels encantats.
Per què us ho explico això? Doncs perquè després de tanta lleialtat i dedicació, el pobre Benet només va aconseguir ser el primer de la plantilla que varen passar per la pedra de la reestructuració. I malgrat de calent en calent, considerava que sense ell no se’n sortirien, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel·lo mig espavilat en tenien prou per enllestir la feina i encara li sobraria temps per fer carrer; tot plegat, cobrant una tercera part del que li pagaven a l’altre. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa, on havia pràcticament entrat a treballar amb pantalons curts, pels amos no passava d’ésser un de tants infeliços que, en perdre bufera a causa de l’edat, feien més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la carta d’acomiadament a la mà que ja se li havia quedat balba, i la liquidació a la butxaca, va aprendre per força i aprenent a dominar la ira, com n’és de difícil de sobreviure amb plom a les ales i sense sang a les venes.


FI

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada