Follow by Email

dijous, 12 de maig de 2016

LES FEINES DE CASA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 12 de Maig de 2016)

● LES FEINES DE CASA.- Després de més de mitja vida acostumat a que la dona fes la feina de casa i jo trobés el dinar a taula a l’hora, les camisses planxades i el pis net i endreçat, en arribar la jubilació vaig oferir-me a compartir algunes d’aquestes i d’altres responsabilitats domèstiques, amb l'excusa que érem un equip i que la feina en endavant l’havíem de fer a mitges. El que passa és que, no sé per quina misteriosa casualitat, en el repartiment no em va tocar rentar plats, ni planxar, ni fer llits, ni cuinar, és clar; encara que de tant en tant feia algun experiment culinari. I n’estava tan cofoi de col•laborar en les feines de casa, que a tot arreu que venia a tomb fanfarronejava de la meva contribució a les tasques domèstiques. Però vet-aquí, com ja us vaig explicar dijous passat, que la dona es va revinclar el turmell i va petar-li el cinquè metatars del peu, de manera que s’ho té de manegar amb la cama enguixada, obligatòriament en posició vertical, i amb dues crosses per única ajuda en aquesta travessia del desert. Com no podia ser d’altre manera, jo em vaig oferir a assumir totes aquelles feines de casa que s’havia reservat ella, en la distribució de la logística domèstica post-jubilació. Però, ai las!, aleshores em va passar com en un conte que havia llegit no feia gaire a Internet, titulat "l'esquirol fa les feines de casa", on la narradora explica les peripècies d’un esquirol i la seva família, que després d'una gran tempesta van perdre casa seva i van haver de marxar a buscar una nova llar. L'esquirol va perdre la seva feina i va haver d'aprendre a fer les feines de casa, i estava trist perquè no sabia per on començar. Doncs a mi em va passar el mateix: portar una casa no és qualsevol cosa i, francament, acabes baldat. És aleshores quan aprens a valorar la figura de la “mestressa de casa”, a qui sembla que no li donem tanta importància ni prestància social com a la “feina fora de casa”, no obstant moltes dones acumulen les dues resignadament, com si fos la cosa més normal del món.


A la meva manera de veure, ara que veig el pa que s’hi dóna, he de confessar-vos que fer un llit impecable o rentar una cassola sense deixar-hi restes d’estofat, no és tan senzill com bufar i fer ampolles. Requereix molta paciència i pràctica, i si no proveu-ho i ja em donareu el vostre parer. Confesso que he arribat a ser tan mesquí, ho reconec, de voler imposar noves normes: a partir d’ara res de dos plats per dinar, vianda, tall i amanida en un mateix plat, que no estic per rentar tota una vaixella després de cada àpat. La mesquinesa ha sigut afegir: quan estiguis bona, ja tornarem a servir cada cosa en plats diferents. I així ha anat una mica en totes les altres feines: passar amb el mínim parament i mirar de no embrutar gaire. O caram!, no és el mateix netejar que esperar que t’ho netegin. En resum, que totes aquelles comoditats casolanes que em semblaven tan normals que ni em preocupava massa com es feien, avui sé quant costen de suc de canell. Per tant, a part de treure’m el barret davant totes les mestresses de casa que fan rutllar les llars, aquest accident m'ha fet adonar d’una realitat de pissarrí, aplicable a moltes altres facetes de la vida quotidiana: per apreciar la feina dels altres, no hi ha res tan alliçonador com fer-les tu mateix. 

1 comentari: