Follow by Email

dissabte, 28 de maig de 2016

EL QUE EM PREOCUPA MÉS DE L’ATUR, ÉS QUE FA PERDRE LA COSTUM DE TREBALLAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 28 de Maig de 2016)

● EL QUE EM PREOCUPA MÉS DE L’ATUR, ÉS QUE FA PERDRE LA COSTUM DE TREBALLAR.- Que t’hagis de llevar cada mati per anar a la feina i tot el sant dia el tinguis ocupat, és molt diferent de no saber què fer des que et lleves fins que te’n vas a dormir. Que tota una generació de persones perdin la costum de treballar, mireu-vos-ho com vulgueu, és una tragèdia. Allò del “dolce far niente”, és una collonada que es varen inventar quatre ganduls que els hi sortien els calers per les orelles, per envernissar de fals romanticisme o de no sé què, el que no era més que pur parasitisme. Els que no han tingut mai feina o no en troben després de perdre-la, no s’ho passen bé. I per molt que s’espavilin uns quants per passar el temps llegint, reciclant-se, fent esport o dedicant-se a tasques solidaries, per citar alguns placebos de la manca de feina per guanyar-se la vida i permetre’s no dependre de ningú, omplir les llargues hores d’atur costa molt, desmoralitza, fa perdre l'autoestima i, a la llarga, aboca qui ho pateix a resignar-se a ser explotat per l’economia submergida, a la delinqüència o al suïcidi. Però, sobretot, després d’una llarga temporada sense treballar, si per casualitat un dia sona la flauta, resulta que aquell treballador en potència ha perdut tan la costum de fer-ho que no li fa el pes al seleccionador, que n'agafa un altre ja que pot triar i remenar.


Quan la crisi va començar a queixalar les plantilles de les empreses industrials, molts empresaris – sobretot alemanys i anglesos -, eren partidaris de pactar amb els sindicats una reducció horària enlloc d’acomiadar, precisament per a no “desacostumar” el treballador de treballar. I encara per una raó més important: per a no llançar per la claveguera tones d’experiència pràctica i de formació teòrica. Però aquesta solució que hagués estat la raonable i sostenible - ara que aquesta paraula s’ha posat tan de moda perquè es creu que fa progre, malgrat no pugui ser més conservadora -, els sindicats d’alguns països la varen rebutjar de pla, embolicant-se amb aquella pancarta tan carca del: “ o tots o cap”. I alguns governs, tanmateix, varen considerar “massa complicat gestionar i controlar” subsidis complementaris a llocs de treball a temps parcial, preferint pagar subsidis d’atur sencers, sense calcular que hauria d’aplicar cataplasmes de subsistència quan l'atur es convertís en crònic, cosa que ja es veia a venir després d’encomanar-se, per sortir de la crisi, a la santa austeritat. Si valoréssim, en diners i en el valor afegit que suposa mantenir “la costum de treballar”, la diferència entre distribuir la feina o destruir llocs de treball, ens adonaríem que els gestors polítics de la crisi tenien molt de pa a l’ull. Potser perquè, com no em canso de repetir, donaven més importància al rescat de les oligarquies financeres, que no pas al de les persones? Segurament, però la llàstima es que mai pagaran pel mal que han fet. Només la història en deixarà constància, algun dia; però quan arribi l’hora de passar comptes de veritat, tots nosaltres ja criarem malves. Esperem que, com a mínim, als que vinguin al darrera els hi serveixi per no caure en la mateixa pedra. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada