Follow by Email

diumenge, 3 d’abril de 2016

VALENTIA O INOPORTUNITAT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 3 d’abril de 2016)

● VALENTIA O INOPORTUNITAT?.- El grup Koiné, integrat per més de 250 lingüistes i filòlegs de reconegut prestigi professional – Premis d’honor de les lletres catalanes, membres de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, catedràtics i professors de les universitats dels Països Catalans on hi ha facultats de llengua catalana, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, catedràtics i professors de secundària, etcètera – han signat un manifest reclamant que el català, en un marc republicà, sigui l’únic idioma oficial, argumentant-ho en dues qüestions principals:

a) La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.

b)- Que la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.


Simultàniament als al•leluies des del món sobiranista més de la ceba, no han trigat gaire ha aparèixer desqualificacions frontals - com és lògic la primera, amb força mala baba, des de plataforma Societat Civil Catalana -, però també des d’altres sectors considerats amics o neutrals s’ha disparat amb bala. Els més radicals titllen el manifest de sectari i els més moderats s’estiren els cabells per considerar-lo inoportú i difícil de digerir per a la meitat dels catalans que tenen el castellà com a llengua materna, i amb els quals també s’ha de comptar si es vol assolir algun dia una independència que no arranqui coixa. A la meva manera de veure, tant els signants del manifest com d’altres que, des de posicions més o menys properes al sobiranisme en discrepen de la iniciativa, tenen raó. Vet-aquí, doncs, la mare dels ous. El que defensen els lingüistes defineix exactament el greuge que Catalunya arrossega envers Espanya des del Decret de Nova Planta, fa tres-cents anys. Però no és menys cert que si toquem de peus a terra el recolzament electoral de l’independentisme ha de superar quant més millor l’escarransit “fifty-fifty”. Perquè la república catalana no sigui flor d’un dia, el partit on ens la juguem no cal que acabi “amorrant” l’adversari per deu a zero, n’hi ha prou i de sobres que guanyem amb un resultat digne, indiscutible però no insultant. I perquè això sigui possible és evident que cal comptar amb els de la ceba de tota la vida, amb els convertits de fa quatre dies i amb els indiferents i porucs que volen i dolen, a molts dels quals no els hi farà gaire gràcia el manifest Koiné. Si del que es tracta és de sumar i d’afegir al carro sobiranista el màxim nombre possible dels que “viuen i treballen a la Catalunya lingüísticament plural”, qui sap si l'erudit i abraonat pronunciament d’uns quants, tot i tenir més raó que un sant, no es convertirà en un gest precipitat i poc generós per sumar enlloc de dividir. Francament, per dir-ho sense embuts: potser cal ésser valents, però no insensats. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada