Follow by Email

dijous, 28 d’abril de 2016

TXERNÓBIL, 30 ANYS DESPRÉS CAMI DE “NORMALITAT”

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 28 d’abril de 2016)

● TXERNÓBIL, 30 ANYS DESPRÉS CAMI DE “NORMALITAT”.- Sabem que va ser una gran catàstrofe nuclear civil i que a partir d’aquella sotragada, es va dir que tot seria diferent en la gestió de l’energia atòmica i que tothom havia pres bona nota de l’avís . Però trenta anys després sembla que "allò que va passar" ja forma part de la història de la humanitat i que l’efecte escarment s’ha diluït a mesura que ha passat el temps i s’han enterrat els morts, i que la gent que no vol problemes s’ha anat acostumant a la idea que les centrals nuclears formen quasi part d’una absurda concepció d’un estat del benestar “sui generis” i, per descomptat, cent per cent materialista. No n’hi ha prou que els ecologistes bramin pel perill de dependre d’una font d’energia tan perillosa, per prendre consciència que s’ha de fer alguna cosa més que contemporitzar i posar un ciri al sant en que cadascú cregui. Fa quatre dies, els serveis d’intel•ligència francesos i belgues, en plena histèria pels atemptats terroristes, van filtrar que els autors de la massacre del metro i de l’aeroport de Brussel•les haurien tingut com a primer objectiu un parell de centrals nuclears, i ja te’ns tots els diaris parlant-ne i els governants posant-se les mans al cap quaranta vuit hores. Però l’alarma no va passar d’aquí, la qual cosa em fa pensar que potser acabarem com a Israel que fa dècades que conviu amb el terrorisme, fins al punt que, com explicava un corresponsal de guerra, “hores després d’una explosió de bombes la rutina tornava com si minuts abans no hi haguessin restes humanes penjades dels arbres”.


A la meva manera de veure, doncs, costa d'entendre que trenta anys després de l’escarment de Txernòbil, algunes centrals nuclears europees, que ja haurien d’estar jubilades, van tirant a empentes i rodolons. Potser perquè un cop aturades, als governs se’ls hi presenten dos problemes tan complexes com deixar-les funcionant: com suplir l’energia que deixarien de produir i, sobretot, com eliminar els residus. A Burgos tenim la cèlebre central de Garoña, de la mateixa quinta que la russa, que van jubilar fa un parell d’anys atenent les pressions dels veïns, dels activistes i d’infinitat de científics; però vet-aquí que el govern en funcions pot autoritzar la seva reobertura un dia d’aquests, tenint en compte que els propietaris – les elèctriques Iberdrola i Endesa, farcides d’ex-alts càrrecs polítics – ho han sol•licitat i que la majoria del Consell de Seguretat Nuclear – tampoc independent de l’establishment econòmic – està disposada a consentir aquesta temeritat. Tanmateix, bestieses semblants també es plantegen en altres llocs, sense anar més lluny la Bèlgica acollonida per la possibilitat que uns terroristes atemptessin contra les seves centrals, ha decidit ampliar la vida útil dels dos reactors més vells del país (Doel 1 i Doel 2) i autoritzar la connexió d’uns altres dos, malgrat haver-se detectat milers de fissures als seus vasos (Doel 3 i Tihange 2). Tant greu deu ser la temeritat, que els governs veïns d’Holanda, Alemanya i Luxemburg exigeixen explicacions als belgues. Però com que sembla que la societat ja n’està cansada de viure amb l’ai al cos, es prefereix submergir-se en aquella calma enganyosa de les ciutats alegres i confiades. Si hem d’arrancar a córrer, ja ho férem quan toqui; no cal perdre el son abans d’hora. Com deia aquell, al cap i a la fi d’alguna cosa s’ha de morir. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada