TAL COM ESTÀ EL PATI, VAL LA PENA DE TRENCAR-TE EL CAP PENSANT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 2 d’abril de 2016)

● TAL COM ESTÀ EL PATI, VAL LA PENA DE TRENCAR-TE EL CAP PENSANT? - El filòsof Eugeni Trias deia que quan es pensa millor és en èpoques de crisi, de conflictes, fins i tot d’inestabilitat emocional; però jo no n’estic pas tan segur que sigui del tot certa aquesta afirmació, sense una matisació final: quan et trobes enmig d'un trencacolls de veritat, sovint no et queda més remei que pensar una mica en com t’hi has ficat i, sobretot, en com te’n sortiràs. La qüestió, però, és que quan anem massa esverats per treure’ns un problema de sobre, i de pressa i corrents ens veiem quasi obligats a respondre determinades preguntes, les respostes no solen ser gaire meditades. I si el que cal per treure’n el desllorigador i sortir-ne de l’atzucac són plantejaments de caire, posem, moral o ètic, la veritat és que costa més de reflexionar-hi serenament, i malgrat sembli que sí que se’n parla, els maldecaps es donen per resolts precipitadament i amb certa frivolitat, d’un dia per altre. El savi mossèn Ballarin va destriar molt bé la diferència entre “pensar” o de “filosofar”, que ve a ésser el mateix, i "marejar la perdiu xerrant o fent barrila" per passar l’estona: “Els grecs es passaven hores sota la parra xerrant. Els plaïa de fer-la petar acompanyats d’uns quants amics, una gerra de vi i un grapat d'olives a la vora. Xerrant i xerrant, a estones quietes, s’empassaven les xerreres i païen els mots xerrats. Eren xerraires, però no eren xerrameques. Però després de les xerreres, s’aturaven a fer allò que no solem fer gaire el homes: pensaven”.

S’ha lluitat molt per la llibertat d’expressió, però en sé de poques manifestacions per reivindicar que la gent, sobretot la que té responsabilitats públiques o domèstiques, es prengui un xic de temps cada dia per pensar abans d’obrir la boca o per meditar abans d’actuar. Potser és demanar massa, en una època que sembla que està més ben vist i valorat dir les coses pel broc gros sense esperar a comptar, per exemple, fins a cent, sigui en una tertúlia mediàtica o en un debat parlamentari, o de prendre en cinc minuts decisions que potser comprometre dotzenes d’anys. Ja no diguem de tenir la costum, tan carca en opinió dels executius agressius, de consultar-ho tot amb el coixí. “No t’ho pensis massa” – és la consigna que hom s’ha d’escoltar moltes vegades, perquè sembra que en l’època de les computadores de butxaca l’agilitat mental sigui el principal mèrit de les persones. Dels que pensaven les coses abans de dir-les, en temps reculats se’ls coneixia per filòsofs, però ja llavors se’ls considerava incòmodes i perepunyetes i a més d’un el manaia de torn el convidava a esmorzar un bol de cicuta. Avui, filosofar tampoc es pot dir que estigui massa de moda, considerant que no cal pensar massa ja tenint a l’abast la promiscuïtat enciclopèdica d’Internet, que té respostes prefabricades a dojo i pertot. Aquestes reflexions de cada dia, en aquest modest bloc, no pretenen res més que retornar a la bona costum de fer pensar, perquè malgrat el patí està com està, només reflexionant-hi una mica aconseguirem una perspectiva de les coses que ens ajudi a viure. Una mica ve a ser allò que l’altra dia un bon i savi amic meu - el retratista Joan Segon, que practica l’art d’observar el món que l’envolta des d’angles insòlits que a la majoria ens passen desapercebuts -, ens deia: “caminant pel carrer pots fer tres coses: veure, mirar o observar. Per veure tothom serveix, llevat que siguis cec, amb ajuda o no d’ulleres més o menys gruixudes; però els que passegen mirant ja són menys, perquè mirar exigeix parar-hi un xic d’atenció en allò que tothom veu; però que observin no n’hi ha gaires, perquè observar suposa entrar en el detall de cada imatge que te’ns al davant més detingudament” En resum, tant per "reflexionar" com per "observar" manca temps, però més valdria que tal com està el patí en busquéssim. Francament.