QÜESTIÓ DE RITMES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 09 d’abril de 2016)

● QÜESTIÓ DE RITMES.- En la presa de possessió com a nou líder de l’UGT, en Camil Ros ha tret la pols a una qüestió tabú en relació al Procés – quan parlem de “procés” a Catalunya, a quina altra cosa ens referim que no sigui al que ens ha de portar a la independència? –, que és el “ritme”. Dirigint-se al vicepresident Oriol Junqueras, assegut entre els convidats a la fila zero, li va recomanar que no vulgui córrer massa, fent servir una amable metàfora culinària per treure-li ferro al consell: “... per fer un arròs caldós és important un sofregit a foc lent i que tots els ingredients es vagin barrejant de mica en mica, posant-hi el fumet que calgui perquè no es cremi. Hi ha qui pensa que amb 18 minuts de cocció de l’arròs n’hi ha prou, però no és així: fa falta el temps que calgui. I l’arròs caldós s’ha de fer entre tots”. La referencia als 18 mesos pactats entre JxS i la CUP i la recent polèmica sobre l’idioma únic de la futura república són evidents; el que convé saber és si és tractava de l’opinió personal d’en Ros o el criteri oficial del sindicat.

De fet, no és la primera vegada que se’n parla de la qüestió del ritme del procés. Un dels debats clau en el si del moviment independentista català ha sigut sempre el dels ritmes i les majories. Entre el “tenim pressa, molta pressa” dels que exigeixen proclamar com més aviat millor la secessió, i les veus més moderades, hi ha tot un ample ventall de posicions. El mateix expresident Mas, en la seva compareixença al Palau el 5 d’agost de l’any passat, va dir allò que no va agradar gaire als que col·loquialment són coneguts en el sobiranisme com "els hiperventilats" : “... amb una majoria d'escons es pot emprendre el viatge a Ítaca, però no a ritme de creuer”. I després va aclarir: “Si el resultat de les eleccions queda just, no es pot parar però sí avançar d'una altra manera; no em refereixo a l'objectiu final, sinó a com es plantegen els ritmes”

En Francesc Homs, el conseller àulic vitalici, va pronosticar el reculat octubre de 2013 que la hisenda pròpia “pot determinar el ritme del procés” cap a l'estat propi". Exactament el que està passant avui. En una conferència a Girona, va subratllar que el camí que ha emprès Catalunya “no té retorn, però no podem declarar l'estat propi i l'endemà el president haver de trucar al ministre d'Hisenda de Madrid perquè continuï recaptant-nos els diners”. El ritme del procés està provocant perilloses discrepàncies entre els mateixos partits sobiranistes i, inclús, segons va transcendir l'altre dia se'n va fer safareig a l’ANC. L'exdiputat de la CUP-CC Josep Manel Busqueta també fa quatre dies va demanar al president Carles Puigdemont que “sigui honest” i digui obertament si no es pot avançar el ritme en el procés de ruptura amb l'Estat espanyol. L'economista, que va renunciar a l’acta de diputat per exigències del guió del pacte d’investidura, troba a faltar més pressió mediàtica cap al govern per no fer passos “clars i contundents” per a la independència. Tanmateix, com és públic i notori, la CUP assumeix que va pecar d'innocència durant tot el procés negociador per investir Puigdemont, i l'expresident Mas, des de la paperera de rebuig on el varen llençar els cupaires, renega d'haver-los fet confiança. Per tant, en Camil Ros, en referir-se al “ritme” no ha fet res més que posar el dit a la nafra, i per molt que alguns li retreguin una certa mala baba i ganes de tocar el botet, del ritme del procés se n’ha de parlar sense complexes, perquè tant ens la podem fotre per anar amb massa a poc a poc, per prudència, com per agafar la directa a tomba oberta.