Follow by Email

diumenge, 10 d’abril de 2016

ENMIG D’UNA CRISI DE CONFIANÇA GENERAL, DE QUI TE’N REFIES?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 10 d’abril de 2016)

● ENMIG D’UNA CRISI DE CONFIANÇA GENERAL, DE QUI TE’N REFIES? - Com deia Nietzsche, “el que em preocupa no és que m’hàgiu mentit, sinó que d’ara endavant ja no podré creure més en vós”. No sé si us hi heu trobat, però després d’enxampar algú mirant d’enredar-vos, no heu notat com si entre ell i vosaltres, un tel imperceptible de dubte espatllés per sempre més la vostra relació? Per desgràcia, pocs poden assegurar que un dia o altre no hàgim mentit, sigui per malícia, per murrieria, per conveniència o per pietat; i una bona part dels que hi han caigut en aquesta debilitat humana, sense excepció pretenem emmascarar la falsedat, la farfolla o la simple nyepa instrumental, amb una excusa de mal pagador: “no es tracta de mentides, sinó de mitges veritats”. Tanmateix, n’hi ha de tan llestos que creuen, en un moment donat, disposar de trucs infal•libles per saber quan els altres ens enganyen; alguns, fins i tot, es vanten de conèixer els coixos bo i asseguts. Aquests que són tan espavilats, precisament, són els primers en caure engalipats de quatre grapes en les teranyines subtils d’històries ensucrades, de promeses que se les emporta el vent o, directament, en la vergonyosa estafa de l’estampeta. Però pocs dels que denuncien haver estat víctimes d’una aixecada de camisa reconeixen que, per les raons que sigui, inclosa la de treure’n algun profit de l'ensarronada, s’hi havien posat bé; com si diguéssim, havien donat facilitats.


L’homenot de Llofriu, en Josep Pla, tenia una teoria que confessava haver-la arreplegat dels seus admirats clàssics i murris amics italians: “per viure tranquil has d’entrenar-te contínuament a empassar-te les mentides, donant-les per sobreenteses”. I no creguéssiu pas que es tractava d’un dels seus entortolligats estirabots per fotre-se’n del mort i de qui el vetlla o, millor, per jugar al joc que tant li agradava “d’épater le bourgeois”, sinó que ho deia convençut perquè trobava que era la recepta més còmode per a no posar-se pedres al fetge. Però si ho rumieu bé, tot i que jo mateix en algun moment havia pensat que seria agradable tenir el do d’endevinar quan et volen fer passar garses per perdius - una mirada fugissera de la parella, un gest furtiu dels fills, una conducta evasiva dels amics o, en general, que el teu interlocutor no sigui capaç d’aguantar-te la mi-rada de fit a fit -, el cert és que malgrat que tots aquests detalls no són més que senyals d’alarma, fent-ne cas mai tindríem la seguretat de si ens porten a vendre o no, i conviure amb aquesta malfiança seria un calvari. Potser, doncs, no cal que ens hi encaparrem massa i val més que pesem que podem confiar amb tothom perquè nosaltres sabem com detectar i, sobretot, pair les mentides d’aquí i les martingales d’allà, encara que renunciem a posar massa sovint aquesta suposada habilitat secreta a prova, per a no tenir disgustos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada