EL CAS D’EN CONDE, PARADIGMA DE LA CORRUPCIÓ CARPETOVETÒNICA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 12 d’abril de 2016)

● EL CAS D’EN CONDE, PARADIGMA DE LA CORRUPCIÓ CARPETOVETÒNICA.- Em costa de creure que als països aparentment normals passin les coses que passen aquí, després de trenta anys d’esquizofrènica experiència democràtica: per exemple, que els xoriços que s’han enriquit irregularment saquejant la hisenda pública, evadint capitals, robant a mansalva emparant-se en la impunitat d’un alt càrrec de confiança o traficant influències, no han retornat mai ni una engruna del botí acaparat, ni després d'enxampar-los. Un cas paradigmàtic és el de Mario Conde, l’oracle de les finances i el gallec prodigi que va enfilar-se esgraó a esgraó fins a la cúpula de l’establishment, arrabassant a empentes i cop de colze la presidència del vaixell insígnia de la banca, el qual va abandonar amb la cua entre cames l’any 1933, després de provocar un forat al casc de la nau estimat – vés a saber - en tres mil milions i escaig d’euros, pel que s’havien escolat bona part dels actius dels que era dipositari, inclosos els fons de pensions dels tripulants i bona part de les reserves a la bodega, si no es va enfonsar del tot fou gràcies a l’armador Botin, que el va comprar a preu de saldo i el va remodelar de cap a peus, sota la franquícia Santander, perdent-hi bous i esquelles molts clients i accionistes. La malifeta de l’entonat Conde la justícia li va començar a fer pagar amb una primera sentència de 6 anys de presó, per apropiació indeguda; no obstant això, vestit de pirata va tenir la barra de demanar la confiança dels espanyols, presentant-se a les eleccions generals del 2000, aconseguint que en un país que es veu que hi ha gent per tot, li fessin costat quasi vint-i un il•lusos ciutadans bornis i indocumentats, amb els quals no en va tenir prou per guanyar-se la immunitat durant quatre anys com a càrrec electe, com li va sortir bé a l’altre corsari, en Ruiz Mateos, que va endollar-se al Parlament europeu. L’any a sobre, l’Audiència Nacional li va revisar la sentència a l’alça i resolgué tancar-lo 14 anys a la cangrí, condemna que un any després el Tribunal Suprem va arrodonir a 20 anys, amb l’obligació subsidiària de tornar 43,27 milions d’euros.

Però vet-aquí que de la pena imposada, l’intrèpid i fastigós pirata només en va complir la meitat, i malgrat no va tornar ni un ral del que havia robat - perquè al•legà ser més pobre que les rates, fent veure que en endavant tindria de viure de la “caritat” de la seva dona -, va sortir lliure i tan ben clenxinat que enlloc de sortir de la presó semblava que ho fes de la capsa. A més a més, als quatre dies de trepitjar el carrer, una colla d’amics, d’aquests que la no en queden gaires, li van péixer recursos a dojo per obrir un parell de negocis tapadora dels tripijocs que havia dissenyat a la presó, pagar-se una nova campanya electoral a Galicia, concórrer a totes les tertúlies mediàtiques on els amants de l'estrafolarisme nacional se’l rifaven, i pagar uns quants “negres” perquè li escrivissin llibres i articles d’opinió on donava, no pas gratuïtament, lliçons de bona administració, d’ètica i de política. Però malgrat es va tornar a veure les orelles i presumia d’haver pagat amb escreix els seus passats errors, dels calers robats no en va pas tornar ni cinc, seguint l’exemple d’altres il•lustres xoriços, com en Roldan i companyia. Però els espanyolets no calia pas que patissin: Hisenda a tota aquesta trepa “d’insolvents patètics” ja els té ben apuntats al llibre gros dels morosos. La llàstima és que al llibre en qüestió massa sovint se li fan teranyines. Però ara resulta que el senyor Conde, el ciutadà exemplar, potser refiant-se que en Montoro i companyia continuarien dormint la migdiada pels segles dels segles, va cometre la temeritat de treure del paner de Suïssa uns quants dels ous que havia fet fonedissos del Banesto, i la guàrdia civil, que li portava botada d’ençà que els havia posat en evidència, ha acabat emmanillant-lo. Què passarà a partir d’ara? Qui ho sap! El pirata segurament s’enrocarà en el seu posat d’encantador de serps i ens voldrà fer empassar – amb la inestimable col•laboració de les càmeres i peons del periodisme groc – que ja va complir la condemna, que ja n’hi ha prou que el persegueixin els lletjos, els ignorants i els pelacanyes perquè li tenen enveja de que ell sigui tan guapo, tan llest i que visqui com un rei dels aires del cel i, sobretot, sortirà amb l’argument de moda entre els evasors: que el racó que tenia a Suïssa corresponia a l'herència del seu pobre pare o d’un tiet previsor, aprofitant-se que aquest país és tan normal que els pocavergonyes amb diners, poder i influencies poden viure com reis. I que això continuarà anant d’aquesta manera fins que els corruptes de qualsevol mena no es podreixin a la cangrí fins que no hagin rescabalat amb escreix dels danys i perjudicis - econòmics o morals – causats, a les seves víctimes individuals o col•lectives.