A PUNT PER REPRENDRE LA FARSA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 24 d’abril de 2016)

● A PUNT PER REPRENDRE LA FARSA?.- Entre dilluns i dimarts tots els impròpiament anomenats líders polítics – si en tinguéssim fusta de líder no estaríem a l'atzucac que estem ficats -, desfilaran per la moqueta de la Sarsuela, fent el paperot de la trista figura al costat d’un rei que tampoc dóna - no dic que en tingui la culpa -, la talla de cap d’Estat; certificant que la democràcia ranqueja per culpa dels egos, fums i enveges dels seus marmessors indignes. Que un país – i quan ens posem a la boca aquest mot potser caldria matisar que de països no n’hi ha en abstracte, sinó en concret, encarnats en els seus pacients i massa sovint manipulats ciutadans -, després que les urnes hagin parlat els electes no sàpiguen administrar els resultats és un país que mai aixecarà el cap, que sempre volarà arran de terra com les gallines.

A la meva manera de veure, les coses s’han de dir sense embuts pesi a qui pesi, siguin quins siguin els interessos creats i les mentides que s’hagin de tapar perquè cap patum en surti esquitxada i tot continuï igual. En política l’experiència des de l’any de la picó fa palès que – llevat unes poques honorables excepcions - només hi ha dos interessos predominants: els dels “conserva-dors” i els dels “revolucionaris”, bàndols que no necessàriament s’han d’identificar, com ingènuament es fa sovint, amb dretes o esquerres. Sempre hi ha hagut gent de dretes ben progressista, com gent d’esquerres molt carca. La característica dels conservadors és que no volen enrenou de mudances, ja els hi està bé tot com va i perquè la brutícia no es vegi si venen visites a veure el piset fora d’hora, no tenen pas escrúpols d’amagar-la sota la catifa. Als revolucionaris, en canvi, malgrat d’entrada no els hi estigui bé res del què hi ha, i que enlloc de triar una mica el que es pugui aprofitar, vulguin fer net amb una excavadora, en un moment donat traspuen “tics” autoritaris, histriònics o fins i tot còmics que els delaten i els deixen en calçotets davant la parròquia.

De manera que havent-hi el que hi ha, per moltes vegades que ens facin passar per les urnes no es pot esperar cap miracle, perquè per miracles s’ha d’anar a Lourdes i prendre-s’ho amb paciència. Es diu que si tinguéssim líders de veritat – i no ho dic només a nivell estatal, sinó gairebé mundial – els països (conjunt de ciutadans) potser no viuríem amb l’ai al cos per un futur tan incert com el que pinta però, francament, no caldria preguntar-nos si el fet que no n’hi hagi és perquè se n’ha extingit l’espècie o perquè allò de tants caps tants barrets s’ha incrementat des que la tecnologia s’ha popularitzat tant que el més sonat es creu capaç de fer bitlles?. Perquè hi hagi líders hi ha d’haver primer ciutadans disposats a compartir i estudiar projectes, ja que posar-se en mans d’un líder a cegues encara porta més aviat a la ruïna. D'altra banda, el líder que rebutja la crítica tampoc arriba gaire lluny. En fi, el mes vinent començarà la farsa com si no hagués estat res. i després de parir la truja electoral a finals de juny, la composició de la porcellada, més o menys, serà la mateixa que no s'ha sabut avenir per governar, i la tripulació de funcionaris, més o menys a gusts, haurà de continuar portant el pòndol del vaixell, fent-lo donar voltes com ximples en un mar ple de sorpreses i paranys. Però la farsa més gran esdevindrà si se’ls hi renova la confiança als mateixos pallassos – amb perdó d’en Tortell Poltrona i companyia –, que ens han portat pel camí del pedregar. Quina gran lliçó democràtica, si el 26 de juny les urnes enlloc de paperetes ragessin botifarres! El que em preocupa és no estar segur que la classe política sense altre ideal que remenar les cireres, en prenguessin nota.