Follow by Email

dilluns, 14 de març de 2016

SENTIR-SE INCOMPRÈS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 14 de març 2016)

● SENTIR-SE INCOMPRÈS.- A vegades, jo el primer, he caigut en la frivolitat d’atribuir la incomprensió que amics meus argumentaven per justificar en un moment donat un estat d’ànim decaigut, a una exagerada tendència a voler tenir tant sí com no la raó. I em costava ben poc de atribuir bona part, sinó tota, de la culpa de com es trobaven a ells mateixos, per expressar-se amb massa vehemència a l’hora de defensar un argument dialèctic, un punt de vista professional o la simple definició i concreció del relat d’un fet. Partint de la base que la veritat té moltes arestes, i que el color de les coses depèn del color del vidre a través del qual s’observen, era fàcil deduir que si hom es queixava d’ésser un incomprès hi tindria força a veure la seva poca flexibilitat o la massa intransigència.

Però vet-aquí que no sempre es pot establir el diagnòstic d’un trastorn sentimental com aquest d’una manera tan apriorísticament elemental, perquè hi ha casos d’incomprensió en els quals, qui n’és víctima, no sap vertaderament com sortir-se’n, puix després d’analitzar una i mil vegades la situació no li troba a l’atzucac cap altra solució que la rendició incondicional als peus dels que acusa de no comprendre’l. Però si plànyer-se d’incomprès és comú en totes les edats - els nens per massa consentits, els adolescents per rebel•lia, els adults perquè diuen que no poden afluixar, i els vells perquè quan la vida rellisca per la pendent, són els únics que es poden permetre un punt de tossuderia -; quan, a més a més, resulta que qui es plany té raó, la incomprensió esdevé un drama, i si per postres amics íntims o familiars, en aquestes circumstàncies de flaquesa no li fan costat incondicional, la sensació de soledat de l’incomprès pot resultar insuportable.


A la meva manera de veure, doncs, cal pensar-s’ho dues vegades abans de menystenir l'incomprès com si el que li passa ja s'ho mereixi, perquè l’experiència acaba palesant que els sentiments no es poden garbellar passant-los tots per un mateix sedàs, ja que la cosa canvia si l’incomprès ets tu o són els altres. El meu avi sempre em deia que la medicina de més mal prendre és la que s’ha receptat als altres. Als que passen per una desgràcia, tothom els intenta consolar amb paraules suades i tòpiques: “no serà res, ja ho veuràs, ànims!”; però l’afectat pensa: “ja veuríem què diries si t’hi trobessis tu”. No cal donar-hi voltes: no és el mateix passar-ho tu que el veí. Per aquesta raó, en els casos de persones afectades per crisis d’incomprensió, no se sap mai quin és el tractament apropiat per fer-los reaccionar, perquè els factors subjectius hi juguen un paper determinant i s’ha d’actuar amb peus de plom, per separar el blat de la palla. Precisament perquè es tracta d’un assumpte tan delicat, s’hauria d’anar molt en compte de no ferir a qui ja passa prou pena, si sincerament creu que ningú l’entén i, a sobre, per perjudicis, per orgull o per mesquinesa, els altres no li volen reconèixer que, en el fons, té raó. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada