NECESSITO QUE ALGÚ M’HO EXPLIQUI, SI US PLAU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 30 de març 2016)

●NECESSITO QUE ALGÚ M’HO EXPLIQUI, SI US PLAU.- Francament, ja sé que sóc un sabatot en matèria de finances i que de l’única economia que entenc una mica és de la domèstica, per arribar a final de mes sense entrampar-me massa i haver d’anar a manlleu; però és que quan fico el nas en les pàgines econòmiques dels diaris acabo agafant diarrea mental. Per exemple, sense anar més lluny, gairebé simultàniament vaig llegir unes declaracions d’una patum financera, com és el president del BBV, Francisco González, que posava el crit al cel perquè els tipus d’interès havien caigut massa baix que: “... estem entrant en un territori desconegut. Amb tan baixos tipus d’interès i una inflació arran de terra, l’alta volatilitat dels valors converteix els mercats en un caos per les fortes caigudes del preu dels actius financers. A més a més, uns tipus tan baixos són contraproduents quan l’expansió monetària es troba al límit i l’expansió fiscal xoca amb l’alt endeutament públic i privat...”. En canvi, el BCE que fa quinze dies va aplicar tipus del 0% als préstecs interbancaris, declara per boca del propi governador Draghi que estan encantats de la vida i que mantenir els interessos, inclús per sota zero, forma part de la política monetària actual del Banc Central Europeu. I per si no n’hi havia prou per embolicar la troca i fer-me anar de bòlit, aquella dona que dirigeix el FMI des de la seva torre, mig de marfil mig d’esfinx, defensa – per cert, canviant el reglament de joc en ple partit -, l’estratègia dels tipus negatius perquè la considera beneficiosa per al creixement. Vaja quin embolic!

A la meva manera de veure, sempre he cregut que en el context d’una crisi el pitjor que pot passar és que a la gent que cerca desesperadament solucions, la rebotin contra un mur bastit d’absurds. Per exemple: el FMI que és qui va posar tothom a dieta severa i a la mínima fotia un parell de clatellots en públic al país-malalt desobedient, perquè els hi caigués la cara de vergonya als seus dirigents, mesos més tard va sortir amb el ciri trencat que després de prendre’ns capses i capses de píndoles per aprimar-nos, estàvem pitjor que abans de començar el dolorós tractament. Però quina presa de pèl és aquesta? On s’ha vist tanta barra? Com pot ser que hàgim convertit en oracles de l’economia a uns autèntics sapastres? No puc qualificar d'altra faisó als que ens posaren a règim sever i al cap de quatre anys de passar gana la majoria del poble, se’n desdiuen de la recepta confessant que no era tan miraculosa com predicaven, davant l'evidència que demà, demà passat i qui sap fins quan, els pobres són més pobres i la societat va de mal en pitjor. Doncs per què ens la feien prendre la medecina, carallots? De fet, ja hem reflexionat vàries vegades que cargolant la classe mitjana fins arruïnar-la a base d’escapçar brutalment el seu poder adquisitiu, la única cosa que s’aconseguiria seria paralitzar el consum i, en conseqüència, el tancament o la reducció inevitable de la producció de bens, del comerç i dels serveis. Demà els francesos sortiran al carrer per protestar contra una reforma laboral calcada a la que ens van encolomar aquí: treballar més, guanyar menys i que es pugui engegar els treballadors a parir panteres, amb una mà al davant i l'altre al darrere. Encara n'hi ha alguns que es pensen que passant pel tub d’aquesta reforma hauríem fet els deures i que es dispararien les exportacions, la competitivitat s'enfilaria per les parets i l’atur cauria en picat. Però vet-aquí que el balanç és negatiu segons els experts que toquen de peus a terra: la lleugera millora de les exportacions no prové ni de la innovació, ni de la qualitat o del valor afegit, sinó de l’artificial paritat de l’euro. La reducció de les importacions, en bona part s’emperpala en la gran davallada del preu del petroli. I si l’atur baixa estadísticament no és perquè hi hagi menys persones sense feina, sinó perquè els desocupats joves emigren i moltes dones i homes desencantats passen d’anar a apuntar-se al registre d'uns serveis d'ocupació que no ocupen ningú. Em creuré que l’atur disminueix quan augmenti l’ocupació, comptabilitzada en base a jornades complertes treballades indefinidament, i no pas referides a les hores contractades en contractes escombraria, i que la afiliació a la Seguretat Social creix realment no en quantitat d’altes, sinó en l'increment real de quotes, fins a situar-se en nivells anteriors a la crisi. I si no ho veieu com jo, em voleu explicar on m'equivoco?