Follow by Email

dimarts, 15 de març de 2016

MES ENLLÀ DE LES PARAULES D’AMOR CONVENCIONALS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 15 de març 2016)

● MES ENLLÀ DE LES PARAULES D’AMOR CONVENCIONALS.- Quan en Vicent Andrés Estellés escrigué allò que: “no havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs”, no es referia segurament a gent com una parella de mitja edat, ibèrics, que fa uns mesos tenim de veïns i que no paren d’engegar-se a la merda cada dos per tres, escridassant-se l’un a l’altre amb paraules tan poc romàntiques com “cabrona”, “maricón” i un llarg repertori per l’estil. Les primeres vegades que vàrem escoltar semblants recitals, habitualment nocturns, dubtàvem si teníem de trucar els mossos, sensibilitzats per tot això de la violència de gènere; però sort que, a darrera hora, ens en desdiguérem perquè l’endemà mateix aquella parella que anit semblava que s’estava matant, sortien de casa agarbonats, com si fossin un matrimoni ben avingut o uns amants acabats de reconciliar, tan fora de sèrie com els que descrivia el poeta de Burjassot. És evident però, que el vocabulari conjugal que utilitzen quan arriben mig torrats a casa, sovint passada la mitja nit, no són precisament les “paraules d’amor senzilles i tendres” que cantava en Serrat. Ara bé, ¿podem descartar del tot que no siguin unes expressions canalles d’un amor molt particular, que malgrat a les orelles dels que les patim sonen fatal i fins i tot repugnen, a ells els faci trempar? Qui sap! Com diria Vicent Andrés, cada casa és un món.


Francament, però, a vegades ja no sé què pensar quan descobreixo persones comportant-se d’una manera excèntrica i provocadora, allunyada dels convencionalismes a que estem acostumats i amb els quals ens varen fer pujar de petits, les quals no obstant el seu comportament poc social des del nostre punt de vista, troben sense massa esforç colla amb qui acomboiar-se, que ni els troben estranys ni els hi fan por. Un dia que vaig trobar-me de trascantó els meus veïns em va sortir espontàniament una salutació de pur tràmit, però en tornar-me el bona tarda vaig pensar que vistos de prop semblaven gent enraonada, de manera que em vaig atrevir a retreure’ls el darrer escàndol a les hores petites, i em varen contestar tot matxucats que no ens fiquéssim amb la seva manera de viure, perquè a casa seva cadascú fa el que li rota. No vaig voler encetar un debat sobre allò d’on comencen i acaben els drets i llibertats individuals, però m’hagués agradat preguntar-los si quan ell li diu a ella “cabrona” se l’estima o l’insulta, o encara millor: si quan ella respon al “cabrona” amb un contundent i agre “maricón”, és perquè està indignada o perquè és la seva manera d’expressar-li l’amor que li té. Però me’n vaig quedar amb les ganes, i vés a saber si mai esbrinaré si a part de les paraules d’amor carrinclones que ens fan sentir tan bé a molts, les grolleries dels veïns poden considerar-se també una versió barroera i estripada d’estimació humana. Qui sap si sóc injust i poc tolerant, però a la meva manera de veure les paraules d’amor són una altra cosa, i encara que tothom és lliure per comportar-se en la intimitat com vulgui, això de dir-li “cabrona” a la parella enlloc de “t’estimo”, encara que es porti una copa de més, no és propi de persones sinó de bèsties. El problema és, per com es lamenten el veïns de zones de marxa d’alguns espectacles poc edificants, que hi ha massa jovent d’ambdós sexes que necessiten una neteja a fons del seu vocabulari “sentimental”. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada