Follow by Email

dilluns, 28 de març de 2016

DEIEM AHIR...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 28 de març 2016)

● DEIEM AHIR... - Dotze dies després de prendre’m una treva per recarregar piles, dono una llambregada a la finestra de l’actualitat política i social del meu país i del món en general, i comprovo malgrat em sembla que els dies i la vida passen tan ràpids que amb prou feines els atrapo, que si fa o no fa estem igual com quan ho vaig deixar. Una Europa escagarrinada plora i dedica minuts de silenci pels 31 morts de Brussel•les, però no malgasta ni una llàgrima pels 41 morts, la majoria nens, en un estadi d’Iraq, ni pels vora de 70 abatuts per un atac suïcida al mercat de Lahore. I encara que des d’uns pocs sectors se sentin veus avergonyint-se de la manca de pancartes expressant: “je suis Iraq”, “je suis Turquie” o “je suis Paquistan”, la majoria de l’Europa “oficial” i mercantilista només reacciona com a víctima quan els morts els hi posa ella, sense ni plantejar-se la possibilitat de tenir-hi una mica de culpa pel què ha fet o deixat de fer, i sobretot, sense ponderar la veritat indiscutible que el 87% dels atemptats gihadistes massacren països de majoria musulmana... I segueix també la vergonya de la mal anomenada "crisi dels refugiats", després d’un mes de reunions al més alt nivell per acabar tancant, amb pany i forrellat, l’accés a l’antiga Europa solidària als pelacanyes que fugen de la misèria i de la guerra. Des dels seus luxosos llocs de vacances de Setmana Santa, dubto molt que als dirigents europeus els hi fessin fred ni calor les dures paraules que els hi va dedicar el Papa Francesc el divendres sant: “Europa viu amb una “consciencia anestesiada” davant homes, dones i nens que fugint de la guerra es troben barrades les portes de l’asil per culpa de tants Pilats que avui es renten les mans”. M’ha colpit especialment la pregunta que es fa a Facebook el sacerdot Gregori Kremel, referint-se al mal exemple que dóna la seva catòlica Polònia: “Què val la fe d’un poble quan el seu govern diu no als refugiats, i uns quants dies més tard va a picar-se el pit davant la creu de Crist i a cantar al•leluies?” Qui sap si Crist ja n’està tan fart d’aquesta hipocresia que, com va passar durant la processó de la Bona Mort, a Cornellà del Llobregat, la imatge es desclavà de la creu i caigué sobre dos espectadors, als quals afortunadament només els hi quedarà un nyanyo de record.

Tanmateix, em trobo que encara belluga tota la història de presumpta pederàstia a casa dels Maristes, però em sorprèn que enlloc de prestar-se aquests religiosos a un exercici de transparència i col•laboració per escatir les denuncies i netejar la seva imatge, surtin amb el ciri trencat d’acollir-se a la impunitat de la prescripció dels fets, i demanin al jutge l’arxiu de14 acusacions per abusos sexuals... I també remena la cua – i de quina manera! – el contenciós entre Catalunya i l’Estat. Deu anys després d’aquell Estatut ribotejat pel Congrés de Diputats i capat pel TC, l’expresident Zapatero s’atreveix a tocar el violí als catalans als quals va aixecar la camisa, pontificant des de "La Vanguardia" que la solució a la crispació passa per “tornar al principi” – és a dir, a l’Estatut amanit a la Moncloa entre ell i en Mas a l’esquena del president Maragall i el seu govern -, perquè diu que els problemes sovint s’arreglen rebobinant la pel•lícula. A més a més, com diria el meu avi, te la “sanfasón” de proposar que Catalunya es conformi amb l’etiqueta de “comunitat nacional”, aportant com a raó de pes que “aquest concepte – el de comunitat nacional - seria fàcilment digerible per als socialistes andalusos”. El problema que no vol entendre en Zapatero ni cap dirigent d’un Estat que no ha paït al territori espanyol hi càpiga cap altra nació històrica, és que precisament perquè es va deixar perdre l’oportunitat d’aquell Estatut de fa deu anys, té ara al davant una societat catalana que majoritàriament recela de les possibilitats d’entesa... En fi, per avui, data del retrobament al bloc, ja n’hi ha prou de barrila. A partir de demà, procuraré continuar explicant neta de pols i de palla la meva manera de veure l’actualitat. I si m’afecta massa el relat, em taparé el nas. http://tabrilde.blogspot.com/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada