Follow by Email

dissabte, 13 de febrer de 2016

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (diumenge 14 febrer 2016)


● L’AVI FLORENCI.- En Manel, mentre dimecres fullejava el diari fent tanda a cal barber, va rondinar: “jo també tenia un avi Florenci, que li dèiem Florenciet i que no ens va llegar cap “deixa”. Es va morir de vell, als 68 anys; perquè en aquella època la vellesa arribava més d’hora que ara... Només en guardo una fotografia, a la vora d’un riu, amb la gorra de ferroviari i la canya de pescar...” I després, mig emmurriat, mig sorneguer, va afegir: “... això dels avis va com va, la ma joria es moren pelats però un, de tant en tant, deixà pèl. Què haurien fet els meus pares si l’avi Florenciet els hagués encolomat una “deixa” com l’avi dels Pujol? Qui sap, això no es pot dir mai! Però ara com ara no els hi envejo pas els maldecaps, perquè ja veieu on els ha portat l’avarícia. I al pas que van, no els hi canvio pas el seu avi Florenci pel meu avi Florenciet...” Un dels que s’esperava com ell, va aixafar-li la guitarra: “quan no les pot heure, la guilla diu que són verdes!”     

● LA MODERACIÓ.- Avui que la moda de “ser d’esquerres” i del morro fort s’escampa com una taca d’oli – fins al punt que molts de dretes de tota la vida es despentinen i es treuen la corbata -,  els moderats van tan buscats com els rovellons i les llenegues a la tardor; però es veu que ara no és temporada de moderació. No hi patiu, que ja en sortiran, rai, de moderats quan el temps hi acompanyi. Per si de cas, però, ja hi ha qui cava el terreny per plantar-hi les velles llavors del seny: “... moderació vol dir que no et caiguin els anyells per canviar de rumb quan les circumstàncies facin palès que el camí emprès porta a un cul de sac, i que no et requi respectar els deures i els compromisos adquirits per la majoria de la societat, encara que tu i uns quants més no hi estigueu d’acord.” A la meva manera de veure, diria que també es pot contribuir a que arreli la moderació tradicional del tarannà català, no traient el bocamoll que portem dintre, mossegant-nos la llengua i comptant fins a cent abans d’obrir la boca.      

● PERDONAR .- El col•lega i mestre Antoni Puigvert m’ha fet adonar d’una veritat com un temple: que gairebé tots els que es posen com galls de panses exigint que els terroristes demanin perdó a les víctimes en particular i a la societat en general, com a condició prèvia per guanyar-se ésser perdonats, són els primers que no han demanat perdó. El ministre de l’Interior utilitza sovint aquest mantra per regatejar, per exemple, als de la ETA la reinserció. No puc pas dir que no hi estigui d’acord que els botxins demanin perdó a les víctimes; però aquesta regla no funciona si no se l’aplica tothom. ¿Quants botxins franquistes varen demanar perdó per les barbaritats que varen cometre o emparar? ¿Quantes víctimes varen haver de conviure al mateix carrer o al mateix poble, tapant-se el nas i la boca, amb botxins directes o indirectes, com si no passés res de res? Qui sap si no ens convé pensar-hi una mica en aquesta realitat tan injusta i procurem demanar tots perdó, per la part que ens toca. Aleshores potser sí que podrem resar el parenostre sense que soni a fals. 

● PROSTITUCIÓ.- Després de donar amb una colla – sol no m’hi hagués pas vist en cor - una volta com si diguéssim turística pel barri xino, tinc més clar que l’aigua que legalitzar la prostitució posaria fi a les màfies que en viuen, seria un gran què per a les putes, i els impostos generats per aquest negoci clandestí podrien revertir-se en partides com benestar social, sanitat o educació, a les quals prou falta els hi fa. A més a més, el govern espanyol, que copiant d’altres governs europeus, amb el beneplàcit de Brussel•les afegeix al PIB les partides il•legals provinents del vici per farcir el creixement de de l'economia amb una dosi de cinisme fantàstica, podria comptabilitzar part d’aquest vergonyós 0,87 sense tanta hipocresia.

● FRASES RODONES.- Esporgant les fulles dels “papers” que he llegit els darrers dies, he caçat al vol tres frases que m’han fet rumiar: - “Els morts són els únics que veuen el final de les guerres”. / “La cultura ja no viatja a peu, ni en avió. Internet l’està alliberant de la geografia”. / “Quan els interessos, això que alguns anomenen causes, són més importants que les persones és que ha arribat el gran moment dels escarabats”.

● ELS VALORS.- Ho transcric amb retocs personals d’una “carta al director” publicada en un diari d’aquí: “els pares inculquem als nostres fills la importància de formar-se per trobar una bona feina. Els eduquem perquè siguin independents socialment i econòmica. Però, ¿com els hi expliquem que és més popular i ben valorada la dona mig analfabeta que s’aparella amb un torero, que no pas un metge eminent que salva vides després de cremar-se les celles estudiant anys? ¿Com els podem convèncer perquè estudiïn, si el capsigrany més gamarús participant en un “reality show” pot embutxacar-se 300.000 euros sense fotre cop? Els pares ens qüestionem si podem exigir als nostres fills que es preparin per ésser persones de profit, si els que triomfen en aquest país són els que viuen de l’escàndol i de exposar la seva intimitat a l’aparador d’una revista rosa que té més tirada i lectors que una publicació cultural o científica ...”

http://tabrilde.blogspot.com/  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada