LA SENYORA RITA FA CAMPANA // UNA SENTÈNCIA "EXEMPLAR"

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimecres 24  febrer 2016)

●LA SENYORA RITA FA CAMPANA.- La senyora Rita viu de la política des de qui sap quan; per tant, vol dir que des de fa anys entre tots els “mandingues” del país li hem estat pagant el sou, les primes i les dietes. La senyora Rita és una senyora que es feia estimar i, sobretot, “es deixava” estimar, raó per la qual rebia moltes propines d’estómacs agraïts per als serveis prestats i la “feina ben feta”. Segons ella mateixa es vantava de dir, quan algun malpensat i esgarriacries li retreia, les “propines” no eren res de l’altre món – alguna bossa, quatre dinars i para de comptar - no pagava la pena de fer-ne cap mullader. Però ningú se la va creure mai perquè amb la cara ja pagava i, a més a més, la seva veu de carreter no ajudava gens a donar la imatge d’una innocent i tendra verge i màrtir. Malgrat tots aquests factors genètics que li anaven en contra, tenia encaterinada la parròquia valenciana i cada vegada que els hi demanava l'aval per seguir amorrada a la menjadora no li regatejaven pas els vots, i encara que fes cara de toia tronada, la mantenien com a fallera major de la plaça de l’ajuntament. Fins fa quatre dies, que per pèls els "cagamandurries" l’han escombrada del balcó de la casa gran, des d'on darrerament desafinava massa amb allò del “caloret”. Però la senyora Riteta no s’ha quedat sense rectoria, perquè el padrí de la seva família li ha regalat una plaça de senadora, la qual per cert seguim pagant els mateixos que l’hem mantinguda fins ara. Ara bé, ja que li pago el jornal, el mínim que li puc exigir és que es presenti a la feina; però la senyora fa campana i al cementiri d’elefants (altrament dit Senat) fa setmanes que no hi posa els peus per fer veure que es guanya les garrofes, que és un dir ja que amb les seves garrofes pagaríem la pensió de vint jubilats. No és la única que fa campana, però ja que cada setmana me la passen per la tele sortint de la perruqueria en hores de treball i a tres-cents quilòmetres d’on hauria de fer veure que penca, ja que part del seu generós sou surt de la meva butxaca de contribuent, demano que els dies que fa campana se li descomptin de la nòmina com els hi passa als “mandingues”. 

  

● UNA SENTÈNCIA “EXEMPLAR”.- Em trec el barret davant la sentència que els hi caigut - després d’una llarga i cara instrucció del seu expedient judicial –, als dirigents responsables de la fallida de la Caixa de Castella-La Manxa. Dos anyets de presó perquè no hi hagin de posar els peus, i una multa de pa sucat amb oli. Enlloc es parla de com han de restituir els perjudicis causats a la Hisenda Pública que ha hagut de rescatar l'entitat. I per postres, se’ls ha absolt del càrrec de mala administració perquè en aquest país es veu que els responsables de fer un forat tan gros, que s’empassi una Caixa d’Estalvis, no són responsables de res puix, com el seu president i distingit polític socialista va gosar dir-li al tribunal: “els responsables de la Caixa érem com “reinones” que no ens assabentàvem de res”. Sentència exemplar, doncs, que si l’enyorat Carandell visqués, sens cap dubte la inclouria en el “Celbireria Show”.