IN VIGILANDO

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dissabte 20 febrer 2016)

● IN VIGILANDO.- Quan treballava, me’n vaig atipar de fer entendre als empresaris, que quan a la seva empresa algú prenia mal, la llei de Seguretat Laboral els en feia responsables, en virtut de l’obligació “in vigilando”. El gerent d'una empresa tenia de respondre de qualsevol enganxada de dits que patís un treballador, malgrat no l'hagués vist mai. Aquesta setmana, la política Esperanza Aguirre va utilitzar aquesta expressió jurídica per justificar la seva dimissió parcial, argumentant que no obstant no hi tenia res a veure amb les martingales de llurs col•laboradors, tenia d’haver vigilat que de tant remenar oli no s’untessin els dits, ni fessin trampes. Trobo pertinent, doncs, aquesta decisió de la política madrilenya, lamentant que no se n’adonés abans de que els de dalt de tot tant pequen per acció com per omissió, i que la temptació de mirar cap a una altra banda, de fer els ulls grossos, a la llarga pot costar car. Per tant, qui té responsabilitats també contrau el deure d’estar “in vigilando”, potser no d’una manera tan abusiva com en matèria d’accidents laborals, que la llei feia responsable l’empresari fins i tot de no haver previst la imprudència d’un treballador. Total: és evident que, per exemple, quan s’administren diners públics el responsable polític ha d’estar al cas que ningú, començant per aquells que li mereixin més confiança, posi les mans a la caixa. I aquesta regla de tres també és vàlida per a totes les activitats socials, inclosos els centres d’ensenyança, quines direccions han de vetllar perquè dintre les quatre parets d’una escola - tant li fa si pública, privada o religiosa - cap menor sigui víctima d’abusos sexuals per part dels docents, ni de bullying per part dels companys de classe.

A la meva manera de veure, la corrupció que ha empastifat l’administració pública d’aquest país des de la restauració de la democràcia i, tanmateix, el recent cas d’abusos descobert a casa dels Maristes, palesen que els responsables del col•legi i les institucions colaterals, el deure de tenir un ull obert i vigilant se’l passaven per l’arc del triomf. Que jo sàpiga, cap dels que tenien el deure d’estar “in vigilando” ha fet espontàniament mai un acte de contrició; només el president Pujol va sorprendre’ns amb una confessió surrealista que, a hores d’ara, encara no hem des-cobert a què treia cap. I he escrit expressament “d’ençà de la restauració democràtica”, perquè sóc conscient que durant els quaranta anys de dictadura l’actitud “in vigilando” era inaplicable, per la senzilla raó de que el màxim vigilant era el primer de portar les mans brutes de corrupció (de les taques de sang avui no toca parlar-ne). Però des de la consagració de la democràcia, treure’s la responsabilitat de sobre, en els àmbits dels quals hem estat parlant, hauria de ser imperdonable, i no ha estat axí. I pel que fa als abusos a menors que han transcendit els darrers dies, tinguem clar que malsons semblants als denunciats a casa dels Maristes, en el transcurs dels darrers cinquanta anys a tot arreu n’hi ha per donar i per vendre, i per molt que ara la jerarquia catòlica es netegi les lleganyes, traient-se la son de les orelles amb declaracions solemnes que d'ara endavant no deixaran res per verd, aquesta severitat arriba massa tard. Perdoneu les molèsties, però això que dic sí que va a missa. I no us ho prengueu amb segones de canvi.