I SI FOS VERITAT? // LA PÀTRIA

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dijous 25  febrer 2016)

● I SI FOS VERITAT? Si tot allò que s’empatolla el soci de l’Urdangarin fos cert, aleshores sí que, com deien els nostres avis quan en passava alguna de grossa, estaríem davant d’un pa com unes hòsties. Ara sabem que el dictador, entre d’altres coses lletges, també feia estraperlo amb el cafè i amb el que podia, i que per molt que la capellanada el protegís sota tàlem, tenia l’ànima més negra que un carboner la cara. Semblava, però, que el seu successor a dit, en aquest sentit d’aprofitar-se del poder no havia trencat mai cap plat, raó per la qual més enllà de qüestions semàntiques com monarquia si o no, a republicans il•lustres com Carrillo, Tarradellas o la bellugadissa Rahola, el bon jan d’en Joan Carles els hi queia bé. Però després de transcendir els seus embolics de faldilles i els seus abusos cinegètics amb elefants o ossos pel mig, es va enterbolir la seva imatge de trempat o de “campechano”, com va inventar-se en Felipe González, un altre republicà de carnet. Però si tota la merda que li aboca a sobre, en el seu descàrrec Diego Torres, l’ex-professor d’Esade i corruptor de gendres reials, fos veritat confirmaria el que molts pensen i no s’atreveixen a dir, per si de cas: que en aquest país, del rei cap avall  - amb el rei inclòs, és clar - no hi ha ni un pam de net. Ara faltarà escoltar la versió de  l’ex-duc i gendre preferit del monarca, ja que si no contradiu convincentment el discurs del seu soci bocamoll, val més que fotem el camp el més aviat millor d’un país podrit com la Dinamarca d’en Hamlet.  

  

● LA PÀTRIA.- Ara resulta que en Rajoy renya a socialistes i ciutadans per manca de patriotisme, perquè no s'avenen a ficar-se al llit amb ell, que és el guanyador pírric de les darreres eleccions. Tanmateix, socialistes i ciutadans declaren que també és per patriotisme que han sortit de l'armari fent públic el seu amor que tant dissimularen durant la campanya electoral. Perdoneu que sigui tan brusc, però és que quan tota aquesta trepa es tapa les vergonyes fent servir la pàtria com a tovallola, a mi em venen ganes de vomitar. En Lamartine, un poeta francès, va escriure sobre la pàtria que s’alimenta de les cendres dels morts, mentre que un altre compatriota seu i també poeta, en Renan, defensava que la pàtria no és dels morts sinó dels vius que li’n treuen el suc. Algú des de l’anonimat, un pelacanyes qualsevol d'aquests que mai reclamen drets d'autor, va dir que la millor pàtria és troba al ventre de la mare, i la frase enginyosa va passar de generació en generació com si l’hagués parit l’oracle. L’Antonio Machado, tocant de peus a terra camí de l’exili, desenganyat d’una pàtria que se li havia pixat a sobre, va lamentar-se: “sempre és igual, quan van mal dades els senyorets es treuen la pàtria de la màniga i se la venen al primer que passa i en dona més. El poble, en canvi, ni se la posa a la boca aquesta paraula, perquè sempre que ho fa acaba en un bany de sang”. Per tot plegat, a la meva manera de veure, fa temps li vaig comprar a en Marcus Tulius Ciceró la seva declaració de principis davant del Senat de Roma: “En qualsevol indret on m’hi estigui bé, allà s’hi troba la meva pàtria”