Follow by Email

divendres, 19 de febrer de 2016

AMENAÇATS PEL MOSQUIT DEL POPULISME

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (divendres 19 febrer 2016)

● AMENAÇATS PEL MOSQUIT DEL POPULISME.- El creixement del populisme de dretes o d’esquerres en països europeus amb democràcia consolidada, en la meva opinió, és un fet tan preocupant com la picada del cony de mosquit zika. Per la senzi-lla raó que els que tiben del carro populista solen ser tots uns demagogs reconsagrats, els quals, a més a més, sovint es valen d’eufemismes com “moviment”, “plataforma” o “front” per dissimular el tuf de ranci que fan. Els populistes, tant d’un costat com de l'altre, es caracteritzen per apel•lar als instints més elementals de les persones – sobretot a la por – i per proposar solucions simplistes per resoldre problemes complexos. Malgrat a cada país al mosquit se’l coneix per noms diferents - Regne Unit (Farage), Itàlia (Grillo i Lliga Nord), França (Le Pen), Holanda (Wilder), Grècia (Alba Daurada), Hongria (Jobbik), Bèlgica (Vlaams), etcètera – tots estan tallats a partir d’un patró semblant, suat i antic: el mateix del qual se’n va servir Hitler per assaltar el poder. I vés per on, els candidats més ben situats a les primàries per sucar el melindro a la Casa Blanca, són dos perillosos exemples d’escalfa-braguetes de dretes: Donald Trump i Ted Cruz.

Tot plegat em porta a una conclusió de pissarrí: la picada del populisme no només és un perill per a la salut democràtica, sinó que dóna la impressió que s’està normalitzant la seva implantació en societats deprimides per la crisi o intel•lectualment desorientades per haver renegat dels valors tradicionals. En ambdós casos, el terreny està abonat perquè hi arreli i es desenvolupi un mosquit letal per a les llibertats. Els politòlegs que estudien aquest paràsit coincideixen en una cosa: el populisme no pot entendre’s simplement com una contaminació del sistema democràtic, sinó que és la conseqüència perversa de la política de parvulari que practiquen els polítics dels països colonitzats per aquest mosquit, tripijocs que no amoïnen massa a uns ciutadans a qui la picada del mosquit sembla que els hi gira el cervell, i com uns mesells del carai fan més confiança a qui promet la lluna en un cove, que no pas a qui s’explica amb lògica i tocant de peus a terra.


Tanmateix, a la meva manera de veure, si els polítics inútils, corruptes i tarambanes han degradat el sentit de la democràcia i el noble exercici de la política són els portadors ideals del mosquit populista, és perquè el tant-se-me’n-fot de massa ciutadans propicia l’epidèmia. Inclús m’atreviria a anar més lluny: aquesta mena d’axioma segons el qual el poble votant no s’equivoca mai, potser seria hora de fer-nos-el mirar, en alguns casos. Perquè si ningú fumiga o caça el mosquit populista quan encara s’hi està a temps d’impedir una pandèmia, qui sap si quan ens agafi la febre de “fer alguna cosa”, ens adonarem que per mandra de no haver endegat l’operació extermini quan tocava, aleshores ja estiguem marcant el pas de l’oca o cantant “La Internacional” sota els efectes de la picada d’un mosquit pitjor que el tigre o el zika junts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada