Follow by Email

dilluns, 29 de febrer de 2016

FER ANYS

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dilluns 29 febrer 2016)

● FER ANYS.- Quan arribes a aquella alçada de la vida que el dia del teu aniversari ja no festeges eufòric un any més, sinó que t’envaeix la sensació que en tens un de menys, t’has de plantar ferm a terra i no deixar-te portar pel decandiment ni el pessimisme, tot dient: aquí em teniu, a punt per la feina! Això que acabo d’escriure sona molt bé, però no us penseu pas que no costa fer-te’n a la idea. Si voleu que us sigui sincer, jo mateix quan s’acostava la data màgica vaig començar a emmurriar-me, i quasi vaig caure en la temptació de fer-me trampes al solitari i dissimular l’edat real, potser perquè es tractava d’una d’aquelles xifres massa cantelludes, com ara els 33, els 40 o els 65. Per aquesta mena de coqueteria ximple vaig intentar marejar la per-diu quan em preguntaven quants anys feia, però vet-aquí que ahir, el mateix dia que em queia la nova castanya, al diari de la meva ciutat – Regió-7 – van publicar a doble plana una d’aquelles entrevistes biogràfiques que volen enquibir els trets més característics de la teva vida, i en el titular ja la varen deixar anar sense contemplacions: “escriptor i periodista, que fa 75 anys va néixer a Figueres...” Alça Manela! Però mira per on se’m va estroncar la tonteria d’amagar-me anys, com si em fes vergonya, i vaig començar a fer plans per a la propera dècada, això sí: tocant de peus a terra.

A la meva manera de veure, cal assumir que cada dia que passa el ciri s’escurça; però els dies, per molt que sembli que passen més de pressa quan et fas gran, continuen tenint vint-i-quatre hores. Quan ens facin aturar per força, cadascú ja s’ho trobarà com ho trampeja; però la qüestió és que mentrestant la vida segueixi no et pots resignar a prendre el sol a la plaça o a veure desfilar vides alienes assegut com un mussol davant la televisió. Potser els que figura que som grans no podem prendre’ns-ho tot amb el mateix delit que quan érem uns vailets; però som tan capaços d’arribar on arriba el jovent, intel•lectualment parlant, només que anant més a poc a poc. Però amb el valor afegit de portar un sarró ple d’experiència, incloent-hi els fracassos, que són els que més ensenyen a sobreviure. Ahir aquells amics “virtuals” de la xarxa, que bastants sociòlegs llepafils consideren de fireta – recordeu la meva reflexió de fa quatre dies, on sortia en defensa d’aquest tipus amistat a distància -, em van inundar de felicitacions i de desitjos de llarga vida. Us ben asseguro, doncs, que engego la carrera cap als cent, amb les piles ben carregades i la motxilla plena de projectes.

I no sóc l’únic que s’ho pren amb aquesta filosofia... Sense anar més lluny, avants d’ahir vàrem enterrar una “noia” de quasi noranta-dos anys que després de quedar-se vídua i d’haver parit quatre fills ben plantats, al llindar dels 77 anys va emparellar-se amb un amic, si fa o no fa de la mateixa edat, i agafadets de la maneta com dos enamorats de la primera volada van conviure 14 anys d’una segona joventut dinàmica i plena d’activitats socials, passant d’alguna sorneguera mirada de joves sense substància ni valors o de vells amargats. La Camila, així es deia l’amiga de qui us parlo, era una dona tan endreçada que se’n va anar en un sospir – “sense donar feina”, com ella diria -, i una de les seves filles en la celebració de comiat va recalcar que l’empenta i l'alegria de sa mare, al costat de la seva parella de gran – en Pere –, foren un exemple i un bàlsam per a la família i per a tota la gent que els coneixia. I és que a partir de certa edat, el que toca no es “fer anys”, sinó posar vida als anys que queden, enlloc d’asseure’s a reposar abans d’hora d'estar cansats. I perdoneu que avui la reflexió sigui tan personal, però ahir vaig pujar un grau en l’escalafó de la gent gran i, per una vegada, espero que m’ho dispensareu.
http://tabrilde.blogspot.com/

diumenge, 28 de febrer de 2016

PENDENTS DEL ZIKA // UN GOVERN COM DÉU MANA

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (diumenge 28 febrer 2016)

● PENDENTS DEL ZIKA.- En el món globalitzat en que vivim, les crisis sanitàries estan cada dia més interconnectades, malgrat de les malalties endèmiques al tercer món, sobretot a l’Àfrica, ningú se’n recorda fins que se’n contagien ciutadans occidentals, i corre perill que el virus del que sigui envaeixi llars de ciutadans del primer món. Milions de persones moren cada any per malària o d’altres porqueries, per fam o, simplement, per falta d’higiene; però des del nostre còmode llimbs passem d’aquestes històries des de la seguretat de la immunitzat. I fem veure com uns per-fectes cínics que si els del primer món ens ho passem més o menys de conya, comparat amb ells, és gràcies als recursos naturals que hem espoliat a tremuja del tercer món. Això sí, quan el pànic a contagiar-nos d’Ebola, per exemple, va fer saltar totes les alarmes, es va començar a entendre que per frenar certes epidèmies era imprescindible arremangar-se i eradicar “in situ” la misèria origen de tots els virus. Ara, novament, la por i la psicosi per la picada d’un coi de mosquit que transmet una fastigosa malaltia, fins ara desconeguda a aquest costat del planeta, està enervant la panxacontenta societat occidental i tothom diu que cal fer-hi alguna cosa, abans no infecti totes les dones prenyades i la ballem ben ballada. Però ja és ben trist que només movem el cul quan se’ns crema: mentre eren els culs dels altres els que es socarrimaven a centenars de quilometres ens importava una merda. I perdoneu l’expressió, però és que la mandra del primer món alhora de treure les castanyes del foc als del tercer, francament, fa fàstic i molta pudor.

● UN GOVERN COM DÉU MANA.- Ep! No em mireu pas sorpresos per l’elogi, com si m’hagués tornat boig, que no es tracta del nostre govern, sinó d’un de més llunyà: el canadenc. Segons diuen els papers, a diferència dels successius governs espanyols que els darrers quaranta anys han competit posant pals a les rodes de totes les iniciatives democràtiques per obrir foses comunes on estan enterrats en un anonimat vergonyós centenars de soldats i civils republicans, el govern canadenc ha admès que des del 1980 al seu país es van ocultar milers d’assassinats de dones i nenes aborígens, fets violents que la policia va emmascarar atribuint-los a suïcidis o morts naturals, enlloc d’investigar-ne les circumstàncies honestament i tirar-hi terra a sobre, obeint ordres polítiques. A diferència dels nostres governants, que engeguen a dida i tracten a baqueta els moviments de recuperació de la memòria històrica, al Canadà una comissió governamental integrada per tres ministres s’ha passat dos mesos recorrent tot el país per recollir informació sobre el genocidi, i després d’escoltar els testimonis aportats per les famílies de les víctimes, han acordat que s’ha de reprendre la recerca sobre aquelles morts violentes fins que es faci justícia. Ben al contrari d’aquí, on mentre hi hagi foses comunes sense obrir, i persones que ignoren on estan enterrats els seus parents republicans “liquidats” pels “nacionals”, l’exemple del govern canadenc posa en evidència l’escàs tarannà democràtic de qui ens ha governat fins ara i la poca sensibilitat humana de la societat que els hi dóna suport. 

dijous, 25 de febrer de 2016

I SI FOS VERITAT? // LA PÀTRIA

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dijous 25  febrer 2016)

● I SI FOS VERITAT? Si tot allò que s’empatolla el soci de l’Urdangarin fos cert, aleshores sí que, com deien els nostres avis quan en passava alguna de grossa, estaríem davant d’un pa com unes hòsties. Ara sabem que el dictador, entre d’altres coses lletges, també feia estraperlo amb el cafè i amb el que podia, i que per molt que la capellanada el protegís sota tàlem, tenia l’ànima més negra que un carboner la cara. Semblava, però, que el seu successor a dit, en aquest sentit d’aprofitar-se del poder no havia trencat mai cap plat, raó per la qual més enllà de qüestions semàntiques com monarquia si o no, a republicans il•lustres com Carrillo, Tarradellas o la bellugadissa Rahola, el bon jan d’en Joan Carles els hi queia bé. Però després de transcendir els seus embolics de faldilles i els seus abusos cinegètics amb elefants o ossos pel mig, es va enterbolir la seva imatge de trempat o de “campechano”, com va inventar-se en Felipe González, un altre republicà de carnet. Però si tota la merda que li aboca a sobre, en el seu descàrrec Diego Torres, l’ex-professor d’Esade i corruptor de gendres reials, fos veritat confirmaria el que molts pensen i no s’atreveixen a dir, per si de cas: que en aquest país, del rei cap avall  - amb el rei inclòs, és clar - no hi ha ni un pam de net. Ara faltarà escoltar la versió de  l’ex-duc i gendre preferit del monarca, ja que si no contradiu convincentment el discurs del seu soci bocamoll, val més que fotem el camp el més aviat millor d’un país podrit com la Dinamarca d’en Hamlet.  
  
● LA PÀTRIA.- Ara resulta que en Rajoy renya a socialistes i ciutadans per manca de patriotisme, perquè no s'avenen a ficar-se al llit amb ell, que és el guanyador pírric de les darreres eleccions. Tanmateix, socialistes i ciutadans declaren que també és per patriotisme que han sortit de l'armari fent públic el seu amor que tant dissimularen durant la campanya electoral. Perdoneu que sigui tan brusc, però és que quan tota aquesta trepa es tapa les vergonyes fent servir la pàtria com a tovallola, a mi em venen ganes de vomitar. En Lamartine, un poeta francès, va escriure sobre la pàtria que s’alimenta de les cendres dels morts, mentre que un altre compatriota seu i també poeta, en Renan, defensava que la pàtria no és dels morts sinó dels vius que li’n treuen el suc. Algú des de l’anonimat, un pelacanyes qualsevol d'aquests que mai reclamen drets d'autor, va dir que la millor pàtria és troba al ventre de la mare, i la frase enginyosa va passar de generació en generació com si l’hagués parit l’oracle. L’Antonio Machado, tocant de peus a terra camí de l’exili, desenganyat d’una pàtria que se li havia pixat a sobre, va lamentar-se: “sempre és igual, quan van mal dades els senyorets es treuen la pàtria de la màniga i se la venen al primer que passa i en dona més. El poble, en canvi, ni se la posa a la boca aquesta paraula, perquè sempre que ho fa acaba en un bany de sang”. Per tot plegat, a la meva manera de veure, fa temps li vaig comprar a en Marcus Tulius Ciceró la seva declaració de principis davant del Senat de Roma: “En qualsevol indret on m’hi estigui bé, allà s’hi troba la meva pàtria”  

dimecres, 24 de febrer de 2016

LA SENYORA RITA FA CAMPANA // UNA SENTÈNCIA "EXEMPLAR"

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimecres 24  febrer 2016)

●LA SENYORA RITA FA CAMPANA.- La senyora Rita viu de la política des de qui sap quan; per tant, vol dir que des de fa anys entre tots els “mandingues” del país li hem estat pagant el sou, les primes i les dietes. La senyora Rita és una senyora que es feia estimar i, sobretot, “es deixava” estimar, raó per la qual rebia moltes propines d’estómacs agraïts per als serveis prestats i la “feina ben feta”. Segons ella mateixa es vantava de dir, quan algun malpensat i esgarriacries li retreia, les “propines” no eren res de l’altre món – alguna bossa, quatre dinars i para de comptar - no pagava la pena de fer-ne cap mullader. Però ningú se la va creure mai perquè amb la cara ja pagava i, a més a més, la seva veu de carreter no ajudava gens a donar la imatge d’una innocent i tendra verge i màrtir. Malgrat tots aquests factors genètics que li anaven en contra, tenia encaterinada la parròquia valenciana i cada vegada que els hi demanava l'aval per seguir amorrada a la menjadora no li regatejaven pas els vots, i encara que fes cara de toia tronada, la mantenien com a fallera major de la plaça de l’ajuntament. Fins fa quatre dies, que per pèls els "cagamandurries" l’han escombrada del balcó de la casa gran, des d'on darrerament desafinava massa amb allò del “caloret”. Però la senyora Riteta no s’ha quedat sense rectoria, perquè el padrí de la seva família li ha regalat una plaça de senadora, la qual per cert seguim pagant els mateixos que l’hem mantinguda fins ara. Ara bé, ja que li pago el jornal, el mínim que li puc exigir és que es presenti a la feina; però la senyora fa campana i al cementiri d’elefants (altrament dit Senat) fa setmanes que no hi posa els peus per fer veure que es guanya les garrofes, que és un dir ja que amb les seves garrofes pagaríem la pensió de vint jubilats. No és la única que fa campana, però ja que cada setmana me la passen per la tele sortint de la perruqueria en hores de treball i a tres-cents quilòmetres d’on hauria de fer veure que penca, ja que part del seu generós sou surt de la meva butxaca de contribuent, demano que els dies que fa campana se li descomptin de la nòmina com els hi passa als “mandingues”. 
  
● UNA SENTÈNCIA “EXEMPLAR”.- Em trec el barret davant la sentència que els hi caigut - després d’una llarga i cara instrucció del seu expedient judicial –, als dirigents responsables de la fallida de la Caixa de Castella-La Manxa. Dos anyets de presó perquè no hi hagin de posar els peus, i una multa de pa sucat amb oli. Enlloc es parla de com han de restituir els perjudicis causats a la Hisenda Pública que ha hagut de rescatar l'entitat. I per postres, se’ls ha absolt del càrrec de mala administració perquè en aquest país es veu que els responsables de fer un forat tan gros, que s’empassi una Caixa d’Estalvis, no són responsables de res puix, com el seu president i distingit polític socialista va gosar dir-li al tribunal: “els responsables de la Caixa érem com “reinones” que no ens assabentàvem de res”. Sentència exemplar, doncs, que si l’enyorat Carandell visqués, sens cap dubte la inclouria en el “Celbireria Show”.

dimarts, 23 de febrer de 2016

CAMPANES I CAMPANARS

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimarts 23 febrer 2016)

● CAMPANES I CAMPANARS.- Confesso que me n’he alegrat, que els veïns del barri antic de Girona hagin fet rectificar l’ajuntament del disbarat que havia comés, emmordassant les campanes de la Catedral durant tota la nit, perquè els hostes d’un hotel veí dormissin tranquils. Quina rucada! De què serveix un campanar amb les campanes castigades de cara a la paret? Ni per fer bonic serveix un campanar eixorc! Tanmateix, si les campanes no toquen a morts, ni repiquen les festes, ni donen l’hora, no pas voluntàriament sinó perquè estan segrestades per conveniències de forasters amb l’orella molt fina i la pell massa prima, ja passa de taca d’oli, a la meva manera de veure. De petit passava temporades a l’Armentera, a casa dels Roura-Teixidor, els meus oncles, quasi a tocar de l’església, de manera que vaig acostumar-me a dormir com una soca acaronat pel toc d’hores, quarts i repicons. Però el que em va commoure primer i em va fer flipar després, fou el relat d’un meu cosí, deu o dotze anys més gambat que jo, sobre les campanes del poble. Em va explicar que les que tocaven s’havien estrenat de feia poc, ja que els primers dies de la guerra, uns quants esvalotats van estimbar campanar avall les campanes parroquials, i que son pare i oncle meu, llavors batlle republicà, ho va consentir per evitar que calessin foc a l’església i “passegessin” el rector pels afores. Per cert – que n’és d’absurda la guerra! – al capellà l’oncle el va tenir de dispeser fins que va passar la flamarada i pogué ajudar-lo a tocar el dos cap a Figueres, amagant-lo a la tartana quan pujava a mercat. D’ençà d’aquell relat, les campanes sempre m’han emocionat i, de fet, per casualitat bona part de la meva vida n’he viscut envoltat.

Vaig “patir” les de l’església de sant Pere, de Figueres, per raons de veïnatge, i encara quan hi torno de visita m’allotjo en un hotel del carrer de la Jonquera, sota del Museu Dalí, com si les enyorés. Durant els quasi set anys que vaig estudiar a Girona, la Catedral la tenia a un cop de roc, i des de casa estant, a Manresa, sentia el campanar de la Seu i, ara mateix, escric aquesta reflexió veient des de la finestra el campanar capat de l’església de santa Maria de Valldaura. I per arrodonir la festa, conservo un rellotge de paret, que havia estrenat l’avi, i que ens toca les hores amb veu de xantre dia i nit. Francament, doncs, no entendre mai, per molt democràtic que pugui semblar, que per la queixa de tres o quatre perepunyetes es condemni ningú – i menys un campanar – a fer-se “l’haraquiri” o, a pagès, es persegueixin els galls o els femers perquè a un parell d'estiuejants els ofengui la pudor o les refilades de matinada, des del galliner. Però el que em fot més és que aquests que denuncien campanes, galls i fems es consideren més “civilitzats” que ningú. Vatua l’olla, com deia una padrina en sentir aquestes bajanades: “qui no dorm d’un son, potser és perquè tenen la consciència desballestada”. Sé que aquesta consideració no és justa, pensant en els que pateixen d’insomni crònic, als quals planyo; però per desgràcia no són aquests els enemics de les campanes, sinó els que més que insomnes són amargats que es pensen que tocant el botet sense mida ni sentit comú faran amics. Perdoneu les molèsties, però les coses són com són.                

















dilluns, 22 de febrer de 2016

BURGESOS DESERTORS

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dilluns 22 febrer 2016)

● BURGESOS DESERTORS.- El mot servia, en temps reculats, per distingir les persones que vivien dintre les muralles de les ciutats (burgos) i eren propietaris de cases, negocis o terres, que es guanyaven la vida sense necessitat de doblegar l’esquena ni de treballar manualment i que donaven feina a dojo als seus veïns perquè anessin fent la viu-viu. Per damunt de la burgesia només hi havia l’aristocràcia (nobles i eclesiàstics), que exercia el seu dret de cuixa en tots els sentits possibles, però anant en compte de no tocar massa el voraviu als burgesos perquè, en el fons, eren els que mantenien la noblesa,  pagaven les seves guerres i finançaven els seus capricis. inclosos els culturals i humanitaris. La contribució de la burgesia amb el mecenatge de projectes artístics monumentals o de caire hospitalari, per exemple, no es pot pas amagar ni menystenir.

A casa nostra, tanmateix, molts burgesos s’identificaren amb el sentiment noucentista de catalanitat – sense flirtejar amb el nacionalisme -, quan l’entengueren com quelcom que constituïa un fet diferencial amb els castellans eixuts i orgullosos amb els quals feien negocis, catalanisme que s’havia de conrear de cara a bastir-se un pedigrí de prohom de la pàtria, caient bona part d'aquesta burgesia en la temptació de  creure que només els hi calia pagar una mena d’impost generós i voluntari, per aixoplugar el seu nom sota el paraigua d’una abstracta resistència catalana, principalment en l’aspecte econòmic i cultural, però sense embolicar-se, llevat de comptades excepcions, amb derivades identitari quines banderes portessin d’altres. Qui sap si el fet que el protagonisme del sobiranisme el tinguessin alguns que dels burgesos, quan esclatava una revolta o un conflicte social, en deien pestes i assenyalaven com paràsits o l’esca del pecat, fou motiu suficient perquè la burgesia catalana no se sentis còmoda sota l’estelada. I que si marejava tant la perdiu, en el fons era per desconfiança, perquè no els feien el pes els que encara no feia quatre dies, de tot allò que fes flaire de burgés no volien que en quedés ni la mostra.            

diumenge, 21 de febrer de 2016

ARMES // L'OBJECTIU DE DÈFICIT

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (diumenge 21 febrer 2016)

● ARMES.- Per com acaparen l’actualitat mundial – inclús a Mart sembla que n’han descobert una de petrificada - invertir en armes es fer-ho en un valor segur i a l’alça. Des de fa un segle no hi ha un sol dia que no es massacri gent en alguna guerra o que no s’assassini a sang freda o calenta, la temperatura de la sang pel cas és indiferent. Un país tan pacifista com Suècia va haver d’admetre fa poc la hipocresia de predicar el pacifisme a l’ensems que donaven un cop de mà a l'Arabia Saudita, venent-los munició des de la porta del darrera. La majoria de països actuen de manera semblant, inclosa Suïssa verge i pura, que sembla que no hi toca perquè no té exercit, però que fa el que pot per estar a taula en el repartiment del gran pastís de la industria bèl•lica, fent-se la desentesa. Ja es dóna per descomptat que tothom fa el que pot – també el Vaticà, almenys mentre les seves finances les controlaven una mena de gàngsters il•lustrats – invertia en fàbriques d’armes i, segons diuen males llengües, en alguna de preservatius. Ara bé, el que em preocupa avui és un detall colateral a la venda d’armes, com si diguéssim una qüestió menor però emprenyadora: a casa nostra mateix, sense anar més lluny, podem estar segurs que la gent potencialment violenta, desequilibrada o insegura psíquicament, no podrà mai tenir accés a una llicència d’armes? És evident que la resposta oficial dels que tenen la responsabilitat de controlar-ho, quan algun ingenu gosa fer-los la pregunta, ha sigut que el dubte ofèn. Però, francament, quan t’assabentes que més d’un  dròpol, que no gira gaire rodó per mes senyes, disposa d’una arma de foc legalment adquirida i amb llicència al dia, et preguntes qui deu controlar els controladors? Perquè, com dèiem en la reflexió d’ahir, els que cobren per estar “in vigilando” fan moltes becaines en hores de feina.

● L’OBJECTIU DE DÉFICIT .- Què li hem fet a l’establishment de la UE perquè no s’amagui de dir que espera que Espanya tingui nou govern per tirar-se-li al coll, amb les urpes esmolades? Doncs, pel que sembla, que els mercaders de Brussel•les no pararan de fer-nos treure el fetge per la boca, amb l’excusa que tenint els números dels balanços d’un color vermell roent els hi vulguem aixecar la camissa fent-los creure que demà lligarem els gossos amb llonganisses. Potser no seran tan bèsties com per consumar allò del fetge, però em temo que els de poble lleparem com sempre. El que passa és que als nostres teòrics governants Europa ja els té calats i els hi veu el llautó de tres hores lluny, sobretot en no poder entendre com després de flagel•lar la classe mitjana (petits empresaris, autònoms, botiguers, funcionaris, pensionistes) amb mesures d’austeritat incompatibles amb qualsevol protocol de creixement; d’ensorrar la classe obrera a la misèria, marginant-la pràcticament del sistema de benestar per una eternitat i de tenir emprenyat a mig país amb les retallades, no hagin estalviat  prou per pagar el deute i complir l'objectiu de déficit, sinó que cada fi de mes han de córrer a manllevar més capital, sabent que mai el podran tornar. I com que als vells tafurs europeus no se’ls hi pot fer trampa, ni intentar fer passar gat per llebre, la seva reacció, com acabem de veure, és llançar-nos una nova andanada a la línia de flotació del vaixell. Però el més preocupant d’aquest panorama, és que aquest vaixell està en mans de capitans bornis que fan més tifa de pirates que de mariners. I malgrat s’acosta un iceberg no tenen pressa per prendre decisions. Serà perquè estan convençuts que, acabi com acabi, ells no en pagaran mai les conseqüències, ja que per això tenen a punt sempre l’ase dels cops?   

dissabte, 20 de febrer de 2016

IN VIGILANDO

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dissabte 20 febrer 2016)

● IN VIGILANDO.- Quan treballava, me’n vaig atipar de fer entendre als empresaris, que quan a la seva empresa algú prenia mal, la llei de Seguretat Laboral els en feia responsables, en virtut de l’obligació “in vigilando”. El gerent d'una empresa tenia de respondre de qualsevol enganxada de dits que patís un treballador, malgrat no l'hagués vist mai. Aquesta setmana, la política Esperanza Aguirre va utilitzar aquesta expressió jurídica per justificar la seva dimissió parcial, argumentant que no obstant no hi tenia res a veure amb les martingales de llurs col•laboradors, tenia d’haver vigilat que de tant remenar oli no s’untessin els dits, ni fessin trampes. Trobo pertinent, doncs, aquesta decisió de la política madrilenya, lamentant que no se n’adonés abans de que els de dalt de tot tant pequen per acció com per omissió, i que la temptació de mirar cap a una altra banda, de fer els ulls grossos, a la llarga pot costar car. Per tant, qui té responsabilitats també contrau el deure d’estar “in vigilando”, potser no d’una manera tan abusiva com en matèria d’accidents laborals, que la llei feia responsable l’empresari fins i tot de no haver previst la imprudència d’un treballador. Total: és evident que, per exemple, quan s’administren diners públics el responsable polític ha d’estar al cas que ningú, començant per aquells que li mereixin més confiança, posi les mans a la caixa. I aquesta regla de tres també és vàlida per a totes les activitats socials, inclosos els centres d’ensenyança, quines direccions han de vetllar perquè dintre les quatre parets d’una escola - tant li fa si pública, privada o religiosa - cap menor sigui víctima d’abusos sexuals per part dels docents, ni de bullying per part dels companys de classe.

A la meva manera de veure, la corrupció que ha empastifat l’administració pública d’aquest país des de la restauració de la democràcia i, tanmateix, el recent cas d’abusos descobert a casa dels Maristes, palesen que els responsables del col•legi i les institucions colaterals, el deure de tenir un ull obert i vigilant se’l passaven per l’arc del triomf. Que jo sàpiga, cap dels que tenien el deure d’estar “in vigilando” ha fet espontàniament mai un acte de contrició; només el president Pujol va sorprendre’ns amb una confessió surrealista que, a hores d’ara, encara no hem des-cobert a què treia cap. I he escrit expressament “d’ençà de la restauració democràtica”, perquè sóc conscient que durant els quaranta anys de dictadura l’actitud “in vigilando” era inaplicable, per la senzilla raó de que el màxim vigilant era el primer de portar les mans brutes de corrupció (de les taques de sang avui no toca parlar-ne). Però des de la consagració de la democràcia, treure’s la responsabilitat de sobre, en els àmbits dels quals hem estat parlant, hauria de ser imperdonable, i no ha estat axí. I pel que fa als abusos a menors que han transcendit els darrers dies, tinguem clar que malsons semblants als denunciats a casa dels Maristes, en el transcurs dels darrers cinquanta anys a tot arreu n’hi ha per donar i per vendre, i per molt que ara la jerarquia catòlica es netegi les lleganyes, traient-se la son de les orelles amb declaracions solemnes que d'ara endavant no deixaran res per verd, aquesta severitat arriba massa tard. Perdoneu les molèsties, però això que dic sí que va a missa. I no us ho prengueu amb segones de canvi.     

divendres, 19 de febrer de 2016

AMENAÇATS PEL MOSQUIT DEL POPULISME

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (divendres 19 febrer 2016)

● AMENAÇATS PEL MOSQUIT DEL POPULISME.- El creixement del populisme de dretes o d’esquerres en països europeus amb democràcia consolidada, en la meva opinió, és un fet tan preocupant com la picada del cony de mosquit zika. Per la senzi-lla raó que els que tiben del carro populista solen ser tots uns demagogs reconsagrats, els quals, a més a més, sovint es valen d’eufemismes com “moviment”, “plataforma” o “front” per dissimular el tuf de ranci que fan. Els populistes, tant d’un costat com de l'altre, es caracteritzen per apel•lar als instints més elementals de les persones – sobretot a la por – i per proposar solucions simplistes per resoldre problemes complexos. Malgrat a cada país al mosquit se’l coneix per noms diferents - Regne Unit (Farage), Itàlia (Grillo i Lliga Nord), França (Le Pen), Holanda (Wilder), Grècia (Alba Daurada), Hongria (Jobbik), Bèlgica (Vlaams), etcètera – tots estan tallats a partir d’un patró semblant, suat i antic: el mateix del qual se’n va servir Hitler per assaltar el poder. I vés per on, els candidats més ben situats a les primàries per sucar el melindro a la Casa Blanca, són dos perillosos exemples d’escalfa-braguetes de dretes: Donald Trump i Ted Cruz.

Tot plegat em porta a una conclusió de pissarrí: la picada del populisme no només és un perill per a la salut democràtica, sinó que dóna la impressió que s’està normalitzant la seva implantació en societats deprimides per la crisi o intel•lectualment desorientades per haver renegat dels valors tradicionals. En ambdós casos, el terreny està abonat perquè hi arreli i es desenvolupi un mosquit letal per a les llibertats. Els politòlegs que estudien aquest paràsit coincideixen en una cosa: el populisme no pot entendre’s simplement com una contaminació del sistema democràtic, sinó que és la conseqüència perversa de la política de parvulari que practiquen els polítics dels països colonitzats per aquest mosquit, tripijocs que no amoïnen massa a uns ciutadans a qui la picada del mosquit sembla que els hi gira el cervell, i com uns mesells del carai fan més confiança a qui promet la lluna en un cove, que no pas a qui s’explica amb lògica i tocant de peus a terra.


Tanmateix, a la meva manera de veure, si els polítics inútils, corruptes i tarambanes han degradat el sentit de la democràcia i el noble exercici de la política són els portadors ideals del mosquit populista, és perquè el tant-se-me’n-fot de massa ciutadans propicia l’epidèmia. Inclús m’atreviria a anar més lluny: aquesta mena d’axioma segons el qual el poble votant no s’equivoca mai, potser seria hora de fer-nos-el mirar, en alguns casos. Perquè si ningú fumiga o caça el mosquit populista quan encara s’hi està a temps d’impedir una pandèmia, qui sap si quan ens agafi la febre de “fer alguna cosa”, ens adonarem que per mandra de no haver endegat l’operació extermini quan tocava, aleshores ja estiguem marcant el pas de l’oca o cantant “La Internacional” sota els efectes de la picada d’un mosquit pitjor que el tigre o el zika junts.

dimecres, 17 de febrer de 2016

DUES VERSIONS DE PARENOSTRE CONTESTATARI: EL DE LES POETESSES DOLORS MIQUEL I CARME GUASCH.-

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dijous 18 febrer 2016)

● DUES VERSIONS DE PARENOSTRE CONTESTATARI: EL DE LES POETESSES
DOLORS MIQUEL I CARME GUASCH.-

Abans d’ahir, durant el lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona, la poetessa Dolors Miquel va escandalitzar amb la lectura d’un poema que calcava l’oració més important dels cristians, el parenostre, fent-ne una versió lliure que, com tots haureu llegit als papers o escoltat als noticiaris ha portat un enrenou considerable. El text de la Miquel diu textualment: “Mare meva, que no sé ni on ets / de qui només en tinc el nom... / Mare nostra que esteu en el zel / sigui santificat el vostre cony / l’epidural, la llevadora, / vingui a nosaltres el vostre crit / el vostre amor, la vostra força. / Faci`s la vostra voluntat al nostre úter / sobre la terra. / El nostre dia de cada dia doneu-nos avui. / I no permeteu que els fills de puta / avortin l’amor, facin la guerra, / ans deslliureu-nos d’ells / pels segles dels segles, / Vagina. / Anem...”

Els membres de l’equip de govern municipal amb Ada Colau al capdavant han elogiat el caràcter contestatari d’aquest poema i han defensat el dret de la poetessa a expressar-se amb total llibertat.

Fa quaranta anys, la meva amiga Carme Guasch – poetessa que vaig conèixer i tractar a Figueres, mare del Toni Soler, de Polònia, i de l’escriptora Silvia Soler – va guanyar la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de la “Misteriosa Llum” de Manresa, l’any 1975, amb un parenostre també contestatari, quin text reprodueixo perquè pugeu comparar: “Pare nostre, nostre i de tots: / de l’infant que agonitza / amb la fam a la boca, / del budista que es crema / com una torxa inútil, / del soldat de pell blanca / i del soldat de pell negra / que s’ataquen amb idèntica por. / Pare nostre, que esteu en el cel / i en tota la terra, / i en el racó més petit de la terra, / i en el grapat de terra que és el cor de l’home; / santificat sigui el vostre nom, / vingui el vostre regne / a la llar més humil, / a l’església més pobre, / al mig de la gent que camina / demanant una llum; / pels camins de l’exili, / sota el foc i l’estrèpit, / prop dels reus i els ferits, / més enllà de la reixa i la sang. / I no permeteu que caiguem / en la temptació de manar, / en la temptació d’ésser el primer; / en la terrible temptació d’estimar-nos / a nosaltres mateixos / més que als nostres germans. / Ans deslliureu-nos, Senyor, / de qualsevol / mal. / Amén.”


Deixant de banda politiqueries miserables i centrant-nos exclusivament en l’estètica, la mètrica i el bon gust, a la meva manera de veure em quedo amb el parenostre de la Guasch. I si tinguéssim espai per reproduir el parenostre que va escriure en Martí Pol, veuríem que l’obra de la Miquel encara quedaria més retratada, des dels mateixos paràmetres, com un rot inoportú. Jo no sóc ningú per titllar de blasfem un poema, però si em crec amb coneixements per opinar sobre el bon gust humà i literari. I, sobretot, per deixar palès que la llibertat d’expressió - que els progrés retreuen com si sota la seva empara es pogués fer passar bou per bèstia grossa - només té un límit: no ofendre gratuïtament les creences de ningú, entre d’altres raons perquè per quatre dies que hem de viure no val la pena fer-nos mala sang. En qualsevol cas, sobre la presumpta valentia de la Miquel – em costa de definir-la poetessa – la poso en quarantena mentre demà no tingui els dallonses de declamar un poema emulant algun verset de l'Alcorà, el llibre sagrat de l'Islam, en pla sarcàstic. Si ho fa, llavors em trauré el barret davant la seva independència intel·lectual i manca de prejudicis.     

SERRELLS DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA // LA BASARDA SIRIANA // PENSAMENTS MANLLEVATS

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimecres 17 febrer 2016)

● SERRELLS DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA.- En Blai fa set anys era un cadell socialista que, amb la ingenuïtat a flor de pell, anava de casal en casal i de barri en barri, venent la guinda del pastís a l’estat del benestar: la llei de la dependència. Aquell entusiasta i prometedor escolà d’amén estava tan enlluernat pels deliris d’en Zapatero que, francament, no li va lleure d’entretenir-se en comprovar si les flors i violes que encolomava quadraven amb els recursos públics disponibles a la caixa. Tanmateix, la Roser, la mare d’en Blai, fa set anys va veure el cel obert escoltant son fill explicant-se com una calàndria, i ara maleeix els ossos dels que el feien anar a vendre fum. I és que la Roser ja s’havia fet pagues que els seus pares baldats, quan ja no poguessin viure sols ni permetre’s pagar una residència, amb les ajudes previstes a la llei de la dependència podrien continuar envellint a casa, fent-los ella mateixa de cuidadora a canvi d’un petit sou que cotitzaria inclús per a la jubilació. Com ella, moltes altres Rosers és varen empassar que el conte de fades anava de veres, i que la gent gran dependent tindria garantida una vellesa color de rosa. Però com que els números no s’havien fet tocant de peus a terra, aquells bons propòsits sense suport pressupostari suficient es varen desinflar, portant el desconcert, la frustració i el ressentiment a moltes llars. El fet que molts de Blais ara es penedeixin d’haver venut, no dubto que de bona fe, carretades de fum no serveix de res a tantes Rosers que no saben com entomar la depressió per la fallida d’unes perspectives de benestar merescudes, per culpa d’uns polítics de míting i pandereta que avui encara pretenen arreglar el món. 

● LA BASARDA SIRIANA.- Per més que Bertrand Russell escrigués que l'experiència de superar la por resulta increïblement satisfactòria, la veritat és que als porucs i esmaperduts sirians que fugen en busca d’asil, costarà més d’una generació esborrar de llurs memòries torturades la basarda de la guerra. Però si els japonesos després de tastar l’horror atòmic varen emmordassar la por construint centrals nuclears a tremuja al pati de casa, segur que no hi ha basarda que cent anys duri.


●  PENSAMENTS MANLLEVATS.- No me’ls puc treure del cap, dos pensaments que he llegit fa quatre dies als papers diaris. Un reproduïa un proverbi africà bambara que diu: “El que el vell veu per estar assegut, no ho percep el jove que està dret”. I l’altre, simplement feia palès que: “el progrés d’una nació es mesura per a la capacitat de millorar respecte del passat, no pas per estar més a prop o més lluny de la meta. El futur no s’assalta, sinó que es construeix picant pedra cada dia”.     

dimarts, 16 de febrer de 2016

BICICLETES I GENT GRAN

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimarts 16 febrer 2016)

● BICICLETES I GENT GRAN.- Tard o d’hora, inevitablement, el malaurat accident de bicicleta que va costar la vida a Muriel Casals reobrirà el debat sobre l’ús responsable de la bicicleta en els circuits urbans. De fet, a les poques hores del lamentable tropell, el president de la Federació d’Associacions de gent gran de Catalunya (FA-TEC), l’inefable Marius Cugat, va enviar una carta de denuncia als mitjans de comunicació, en la qual assegurava que: “en veure cada dia casos d’atropellaments de ciutadans per causa de bicicletes i patins, augmenta la preocupació de la gent gran”.A la meva manera de veure, no seria bo caure en la criminalització del ciclisme urbà agafant el rave per les fulles, perquè ens agradin o no, la presència de les bicicletes envaint les ciutats cada dia s’incrementarà, més per raons logístiques que d’oci o d’esport. A Holanda, per exemple, roden 18 milions de bicicletes pels seus carrers, més d’una per habitant. Per tant, la convivència entre el vianant i el ciclista s’ha de bastir amb una bona regulació des de l'administració, perquè no hi hagi topades cada dos per tres entre els interessos d’uns i d’altres. Ja que he citat Holanda, cal recordar que el seu govern inverteix uns 400 milions d’euros anuals per mantenir en perfectes condicions d’ús els seus carrils bici: a anys llum de la misèria que ens hi gastem nosaltres.


Tanmateix, s’ha de reconèixer que la bona convivència entre bicicletes i persones, no depèn només de les infraestructures per aquelles; també cal un esforç ferm, convençut i constant d’urbanitat viària i general, tant per part de joves com de grans. Però sobretot és imprescindible la col•laboració activa dels ciutadans no deixant-ne passar ni una a les persones incíviques, tant si van en bicicleta com a peu, i si convé xiulant-les o escarnint-les on line perquè se sàpiguen fora de joc. Repeteixo: tant si es tracta de ciclistes que vagin com bojos per les voreres, com si són avis que fan imprudències. Al meu parer, ara no es pot caure en el parany d’aprofitar la ressonància mediàtica del desgraciat accident d’una diputada, per reescalfar una polèmica que sempre està somorta, enlloc de prendre consciència tots plegats que si no respectem les normes de convivència, la ciutat pot convertir-se en una selva a mesura que les bicicletes, monopatins o el que sigui que s’inventi per afavorir la mobilitat urbana augmenti. Però primer s’han d’establir unes normes clares, assenyades i sostenibles, fer-les aprendre a tothom com el parenostre, i que qui les hagi de fer respectar no miri cap a una altra banda quan algú se les passi pel clatell.        

dilluns, 15 de febrer de 2016

ELS BISBES / LA MURIEL, DONA DE PAU

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dilluns 15 febrer 2016)

● ELS BISBES.- El bisbe de Mallorca sembla que se les feia amb una secretaria – hi mantenia “una relació impròpia”, en llenguatge vaticanista –, i se li està buscant substitut i un mutis “honorable” per la porta del darrere. L’arquebisbe de Barcelona, en període de pràctiques, mira de caure bé en una diòcesi on la meitat de la parròquia se’l mira de reüll perquè ve de la Rioja i parla un català amb deix, i l’altra meitat el deixa fer amb indiferència. Als bisbes mexicans el papa Francesc els ha llegit la cartilla i els hi ha fet una repassada pública, d’aquelles que dolen, en presència dels seus fidels. Del bisbe de Mallorca sembla que els de dalt no saben què fer-ne, llevat de tirar terra a sobre d’un escàndol que feia dies s’ensumava, però que fins que no va fer pudor per culpa d’un desconsiderat xafarder que va tibar de la manta i ho va publicar als papers, no varen reaccionar. L’arquebisbe Ormella, en canvi, va fent la seva, i com si vingués de l’hort les engalta a tort i a dret amb la sornegueria d’un humil pastor que la sap llarga, i que no li han d’ensenyar res del seu ofici, inclòs no perdre’s en el metro per Barcelona. Per aquesta raó, enlloc d’escarxofar-se al despatx curial, ronda per tots els camins dels seus dominis per conèixer de primera mà rabadans i ovelles del seu ramat. Diuen que l’altre dia, quan un dels capellans que se l’escoltava es va plànyer que a Catalunya cada dia hi hagi menys gent que va a missa, l’arquebisbe el va deixar parat replicant-li que a alguns indrets de la Rioja, el seu anterior destí, encara n’hi havia menys, però que els capellans no es tenen de preocupar per si són pocs o molts els feligresos: - “Jesús no ens ha encarregat de passar llista, sinó que ens ha enviat a evangelitzar”. Monsenyor Ormella, ja ho vàrem dir, està en sintonia amb el papa Francesc, el que ha picat el crostó a tot l’establishment eclesiàstic mexicà – des del cardenal al darrer bisbe i rabadà -, renyant-los per amagar el cap sota l’ala davant les injustícies, i encoratjant-los a ser prou valents per donar la cara “com homes” en favor dels més pobres i desvalguts, trepitjats per les oligarquies i les màfies o discriminats per la pròpia administració del seu país. Sembla, doncs, que a bisbes com el mallorquí que tenia cops amagats, se’ls hi ha girat el vent en contra. I no és que, a la meva manera de veure, un bisbe no es pugui entendre amb una secretaria, sinó que el pecat és que se n'amagui. Al•leluia, doncs! Bisbes com el papa Francesc o el bon jan de l’arquebisbe Ormella encara aconseguiran que la gent torni a missa.


● LA MURIEL, DONA DE PAU: Hi ha persones que, efectivament, tenen el do de transmetre pau, de tranquil•litzar amb la seva sola presència, de traspuar serenitat enmig de la por, d’absorbir la mala maror i de transformar la crispació en bones vibracions. I la majoria d’aquestes persones, és un fet demostrat que són dones. Potser sigui una característica femenina o potser pura casualitat, però que te n’ensopeguis amb una  en moments delicats i compromesos, fa goig. I que ningú s’ho prengui com una reflexió cursi, perquè mentre avui les pròpies dones militants en campanyes com “la paritat” o “la quota” defensen el perfil “d’executiva agressiva” capaç de manar tan bé o millor que un home, la societat enyora les simples “dones de pau”. Es trobarà a faltar la Muriel per il•luminar-nos els dies foscos o per reconciliar-nos amb la política de la feina ben feta, sempre amb un somrís a flor de llavis, sempre amb una paraula amable.

dissabte, 13 de febrer de 2016

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (diumenge 14 febrer 2016)


● L’AVI FLORENCI.- En Manel, mentre dimecres fullejava el diari fent tanda a cal barber, va rondinar: “jo també tenia un avi Florenci, que li dèiem Florenciet i que no ens va llegar cap “deixa”. Es va morir de vell, als 68 anys; perquè en aquella època la vellesa arribava més d’hora que ara... Només en guardo una fotografia, a la vora d’un riu, amb la gorra de ferroviari i la canya de pescar...” I després, mig emmurriat, mig sorneguer, va afegir: “... això dels avis va com va, la ma joria es moren pelats però un, de tant en tant, deixà pèl. Què haurien fet els meus pares si l’avi Florenciet els hagués encolomat una “deixa” com l’avi dels Pujol? Qui sap, això no es pot dir mai! Però ara com ara no els hi envejo pas els maldecaps, perquè ja veieu on els ha portat l’avarícia. I al pas que van, no els hi canvio pas el seu avi Florenci pel meu avi Florenciet...” Un dels que s’esperava com ell, va aixafar-li la guitarra: “quan no les pot heure, la guilla diu que són verdes!”     

● LA MODERACIÓ.- Avui que la moda de “ser d’esquerres” i del morro fort s’escampa com una taca d’oli – fins al punt que molts de dretes de tota la vida es despentinen i es treuen la corbata -,  els moderats van tan buscats com els rovellons i les llenegues a la tardor; però es veu que ara no és temporada de moderació. No hi patiu, que ja en sortiran, rai, de moderats quan el temps hi acompanyi. Per si de cas, però, ja hi ha qui cava el terreny per plantar-hi les velles llavors del seny: “... moderació vol dir que no et caiguin els anyells per canviar de rumb quan les circumstàncies facin palès que el camí emprès porta a un cul de sac, i que no et requi respectar els deures i els compromisos adquirits per la majoria de la societat, encara que tu i uns quants més no hi estigueu d’acord.” A la meva manera de veure, diria que també es pot contribuir a que arreli la moderació tradicional del tarannà català, no traient el bocamoll que portem dintre, mossegant-nos la llengua i comptant fins a cent abans d’obrir la boca.      

● PERDONAR .- El col•lega i mestre Antoni Puigvert m’ha fet adonar d’una veritat com un temple: que gairebé tots els que es posen com galls de panses exigint que els terroristes demanin perdó a les víctimes en particular i a la societat en general, com a condició prèvia per guanyar-se ésser perdonats, són els primers que no han demanat perdó. El ministre de l’Interior utilitza sovint aquest mantra per regatejar, per exemple, als de la ETA la reinserció. No puc pas dir que no hi estigui d’acord que els botxins demanin perdó a les víctimes; però aquesta regla no funciona si no se l’aplica tothom. ¿Quants botxins franquistes varen demanar perdó per les barbaritats que varen cometre o emparar? ¿Quantes víctimes varen haver de conviure al mateix carrer o al mateix poble, tapant-se el nas i la boca, amb botxins directes o indirectes, com si no passés res de res? Qui sap si no ens convé pensar-hi una mica en aquesta realitat tan injusta i procurem demanar tots perdó, per la part que ens toca. Aleshores potser sí que podrem resar el parenostre sense que soni a fals. 

● PROSTITUCIÓ.- Després de donar amb una colla – sol no m’hi hagués pas vist en cor - una volta com si diguéssim turística pel barri xino, tinc més clar que l’aigua que legalitzar la prostitució posaria fi a les màfies que en viuen, seria un gran què per a les putes, i els impostos generats per aquest negoci clandestí podrien revertir-se en partides com benestar social, sanitat o educació, a les quals prou falta els hi fa. A més a més, el govern espanyol, que copiant d’altres governs europeus, amb el beneplàcit de Brussel•les afegeix al PIB les partides il•legals provinents del vici per farcir el creixement de de l'economia amb una dosi de cinisme fantàstica, podria comptabilitzar part d’aquest vergonyós 0,87 sense tanta hipocresia.

● FRASES RODONES.- Esporgant les fulles dels “papers” que he llegit els darrers dies, he caçat al vol tres frases que m’han fet rumiar: - “Els morts són els únics que veuen el final de les guerres”. / “La cultura ja no viatja a peu, ni en avió. Internet l’està alliberant de la geografia”. / “Quan els interessos, això que alguns anomenen causes, són més importants que les persones és que ha arribat el gran moment dels escarabats”.

● ELS VALORS.- Ho transcric amb retocs personals d’una “carta al director” publicada en un diari d’aquí: “els pares inculquem als nostres fills la importància de formar-se per trobar una bona feina. Els eduquem perquè siguin independents socialment i econòmica. Però, ¿com els hi expliquem que és més popular i ben valorada la dona mig analfabeta que s’aparella amb un torero, que no pas un metge eminent que salva vides després de cremar-se les celles estudiant anys? ¿Com els podem convèncer perquè estudiïn, si el capsigrany més gamarús participant en un “reality show” pot embutxacar-se 300.000 euros sense fotre cop? Els pares ens qüestionem si podem exigir als nostres fills que es preparin per ésser persones de profit, si els que triomfen en aquest país són els que viuen de l’escàndol i de exposar la seva intimitat a l’aparador d’una revista rosa que té més tirada i lectors que una publicació cultural o científica ...”

http://tabrilde.blogspot.com/  

dilluns, 8 de febrer de 2016

VÉS TU QUINA COHERÈNCIA!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 8 febrer 2016)

VÉS TU QUINA COHERÈNCIA!

No m’hi vull abonar perquè cada casa és un món i cada persona un misteri però, francament, en Pablo Iglesias lluint corbatí a la gala dels Goya desafinava com un violí rovellat. Igual que ho va fer l’enèsim esperpent judicial de dictar presó incondicional per a dos titellaires desvergonyits i provocadors, que varen abusar de la confiança dels seus antics companys de viatge revolucionari, avui defensors del sistema a l’ajuntament de Madrid, per convertir una funció per distreure la mainada innocentment en una aberració indecent disfressada de llibertat d’expressió, mentre que un altre jutjat deixava al carrer - amb càrrecs però en llibertat fins al dia del judici, que qui sap quan serà - un pederasta confés i amb cinc quinquennis d’abusos de menors, emparant-se en la seva condició de docent a cal Marista. En tots dos casos la coherència fa fàstic i per molt que s’hi esforcin els rentacares de cada banda, el mal gust de boca que m’ha quedat després d’aquest nou espectacle impropi d’una societat assenyada, centrada i decent, serà difícil que me l'esborrin per moltes explicacions que es treguin de la màniga.


Que el senyor Iglesias es mudés com un figurí per anar a la gala dels Goya seria d’una lògica inqüestionable si per anar a veure el cap d’Estat o asseure’s al Parlament no fardes d’iconoclasta vestint casual, per no dir amb un esclop i una espardenya. Deixant de banda que no és legítim, a la meva manera de veure, barrejar progressia i desmanegament, qui hagi escollit crear-se una imatge i una parròquia a través d’una determinada caracterització perquè tothom acabi identificant-lo per ella i, fins i tot, agradi més o menys, se l’acabi acceptant tal qual es presenta, no pot pretendre que no canti un canvi d’imatge tan sorprenent. I molt menys excusar-se, com algun escolà d’amén de la seva confraria ja ha insinuat, dient que els acadèmics de la cinematografia tenen uns protocols molt estrictes per accedir a la gala, com si l’hemicicle del Parlament fos un estable comparat amb l’hemicicle del Teatre. A molta gent que estava disposada a acceptar amb resignació cristiana que els temps han canviat i que cadascú pot vestir i pentinar-se com li roti i se senti còmode - malgrat li fessin mal d’ulls certes excentricitats -, que tot d’una el líder del progressisme i de l’informalisme aparegui en públic com si sortís de la capsa, corbatí inclòs, francament no li pot semblar coherent per expressar-ho en termes educats. Perquè també n’hi haurà que aquella posada en escena la consideraran, simplement, una presa de pèl. I el pitjor de tot, és que ja comença a sobrevolar la sospita que no hi ha principis que no es puguin trencar quan convingui. I que, a fi de comptes, els progres tenen un armari ben assortit per canviar-se el look segons les circumstàncies. De fet, no ens vindria pas de nou, perquè si per alguna cosa ha destacat la classe política – aquesta que els progres en deien “casta” fins que han acabat assemblant-s’hi –, és per canviar-se de jaqueta sempre que ha convingut. El problema de tot plegat, però, és que massa sovint guardaven també els principis a la jaqueta i després les coses han anat com han anat.  

diumenge, 7 de febrer de 2016

DIVAGACIONS SOBRE LA DESIGUALTAT, PER CARNESTOLTES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 7 febrer 2016)

DIVAGACIONS SOBRE LA DESIGUALTAT, PER CARNESTOLTES

(Preneu-ne nota: 62 persones tenen els mateixos diners que 3.600 milions. Els alts executius han cobrat l'any passat un 80% més i els  treballadors un 1,5% menys. Les inversions a Europa han caigut un 15% i en paradisos fiscals han crescut un 2.000%. Prop del 90% de les grans empreses del planeta tenen diners amagats en paradisos fiscals. En resum, això que definim com “economia de mercat” també ha funcionat el 2015 en benefici d'uns quants i en perjudici de la resta...)

Anit en Nasi va empassar-se la vergonya i se’n va anar a parar la mà a les deu tocades, a una zona d'oci plena de gent que menjava una queixalada o feia una copa encetant la nit de Carnestoltes i fent temps per anar a ballar. Però, no devia ser una bona idea, perquè en Nasi no va arreplegar ni un sol euro pensant que per Carnaval tot s'hi val. Potser parava la mà massa encongit, potser la disfressa de pobre semblava poc natural als que anaven de festa. Ningú se’l va treure de sobre de mala manera, sinó que només varen fer veure que no el veien, inclús amb certa elegància. Qui sap si el seu gest els va agafar de sorpresa, fora de joc, com si fos una provocació i no varen saber com reaccionar. Ni els pocs als qui féu llàstima, trobaren els reflexes suficients per fer el gest d'afluixar la mosca. Amb una vegada ja en va tenir prou: en Nasi no tornarà pas a mendicar. Això anit li va quedar clar. Però com que li queda dignitat i no vol robar ni penjar-se d’una biga, haurà d’aprendre a sobreviure amb menys de 500 euros al mes i un paquet de la parròquia de tant en tant, després de trenta anys pencant honestament, sense arribar mai tard, cotitzant a la seguretat social i tributant a Hisenda sense estafar ni un cèntim perquè de confiscar-li els impostos ja se'n cuidava l'amo a partir de la nòmina.


No sé si la reacció d’en Nasi hagués estat tan estoica si s’hagués ensopegat amb la colla de l’Àngel, que celebrava amb la seva família i uns quants amics de confiança que a l’empresa li havien “retocat” el contracte: a partir d’ara cobrarà mig milió d’euros l’any i tant si l’acomiaden com si es retira voluntàriament, tindrà dret a un coixí de 45 milions d’euros sense necessitat de fer cua enlloc. Res en comparació al president de la seva empresa que, segons diuen els papers avui, va guanyar 3,77 milions d’euros l’any passat. A més a més, l’Àngel que és molt llarg i eficient podrà atendre quatre "xeringuitos"  particulars que l’ajudin a trampejar la crisi, sense haver d’anar a parar la mà com el pelacanyes d’en Nasi per mantenir el seu tren de vida. En Nasi, com anava dient, va pencar trenta anys sense arribar un sol dia tard a la feina perquè li descomptaven quatre rals; en canvi, l’inefable Àngel que en prou feines acumula un parell de quinquennis i fa festa quan li rota perquè pot “delegar” la feina als de sota, s’embutxacarà cada mes l’equivalent a set mil nòmines d’en Nasi. Capiu ja la diferència entre un home d’èxit i un palangana? Doncs que n’aprenguin els Nasis, enlloc d’emprenyar parant la mà i esguerrant la festa dels Àngels que han convertit el capitalisme en la seva moral, l’economia de mercat en la seva religió i l’empresa en el nou vedell d’or. Això de l’economia de mercat és el paradigma del Carnaval més boig, que sempre acaba fent contents als Àngels i donant pel sac als Nasis. Els quals son tan patèticament ingenus que es preguntem com s’ho fan els Àngels per sopar tantes vegades com es poden permetre amb el que guanyen. I és que als Nasis sovint els hi fan tant de soroll els budells que només saben pensar en menjar.            

dissabte, 6 de febrer de 2016

LA FOCA NUKA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 6 febrer 2016)

LA FOCA NUKA

La foca Nuka és un entranyable i suau peluix robotitzat que fa forrolla a les residències per a gent gran de mig món, perquè es torna afectuós i manyac com una criatura quan se l’acaricia. Als EUA s’utilitza com a complement de teràpies neurològiques, i a Dinamarca gairebé el 80% dels municipis en disposen de més d'un, com si es tractés d’un desfibril•lador o d’un equipament sanitari més per a les residències d’ancians. A Alemanya, les assegurances mèdiques l’inclouen finançar teràpies amb la foca de protagonista, i al Regne Unit el seu sistema de seguretat social l’utilitza cada vegada més en casos de demències senils. A Singapur i al Japó, societats que no tenen gaire temps per dedicar a la gent gran, les autoritats en reembossen el cost d’adquisició de la foca per part d'asils o residències públiques. El peluix pesa una mica més de dos quilos i porta la panxa plena de microxips i sensors per detectar el tacte i reconeix la veu en diferents idiomes. Com que actua tan positivament contra les crisis d’angoixa i de tristesa, les persones que el fan servir tenen la pressió sanguínia baixa i més ganes de viure. El problema és que aquest coi de peluix crea dependència severa, sobretot quan supleix les carícies i les magarrufes de persones de carn i ossos, perquè encara no se li ha pogut implantar un cor.


Però vet-aquí, doncs, que la robòtica assistencial juga un gran paper per ajudar persones malaltes i ancianes a valer-se per si mateixes, un gran què tenint en compte la longevitat cada vegada més disparada en les societats avançades. Els cervells de la tecnologia, amb els japonesos en primera fila, ja pensen en robots de tercera generació dirigits especialment a l’àmbit assistencial geriàtric, per millorar detalls complementaris com la mecànica més feixuga dels cuidadors, la mobilitat dels pacients, la seva neteja personal... No hi ha dubte que tots aquests invents contribueixen al progrés social, però també a fer rics als espavilats inversors en un negoci de futur que no només té per objectiu contribuir a viure més, sinó amb la millor qualitat de vida de les persones en les acaballes, sobretot quan qualsevol l'afecte fa tanta falta. El futur de la foca Nuka, doncs, està assegurat en un “mercat” de 44 milions de potencials d’afectats per algun tipus de demència. I mentre el negoci ragi, la foca tindrà competència. La pregunta és si això forma part del progrés o de la constatació d’una trista realitat social: la solitud i la manca d’afecte natural, que ha de ser reemplaçada per tota mena d’afectes artificials. El problema és que per molt sofisticat que sigui el contacte amb el peluix de la foca Nuka, mai es podrà comparar amb el caliu de la pell humana.    

divendres, 5 de febrer de 2016

SE'N POT PARLAR O NO DEL SUÏCIDI?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 5 febrer 2016)

SE’N POT PARLAR O NO DEL SUÏCIDI?

Ahir, com que algú es va tirar al tren i va col•lapsar-se rodalies mig matí, la “paraula lletja” va protagonitzar per força uns minuts unes poques tertúlies, ja que segons sembla hi ha una mena de manual d’estil no escrit, però seguit d’esma per tots els comunicadors, que prohibeix o recomana abordar amb sordina el tema del suïcidi, considerat encara un tabú, per prevenir un presumpte “efecte contagi”. Ahir mateix, una comunicadora tan popular i escoltada com la senyora Terribas, confessava que els del seu gremi s’esquequejaven tant com podien de parlar del suïcidi en singular, tranquil·litzant les seves consciències periodístiques traient la pols de tant en tant a les estadístiques. Les quals, per cert, fan caure de cul: segons el Departament de Salut el suïcidi es manté com la primera causa de mort a Catalunya entre els menors de 34 anys. El 2013, l’últim any del qual es tenen dades, Salut va comptabilitzar 537 suïcidis consumats, un 44,7% més que l’any 2007. Però no s’han d’oblidar els intents fallits, considerant que les temptatives les protagonitzen sobretot els majors de 45 anys; de manera que si no fos de cert mal gust fer-ne broma d’un tema tan serio, es podria dir que en el cas dels joves predomina el “dit i fet”, mentre que la gent de quaranta per avall s’ho pensa dues vegades. Poca broma, doncs! Segons Salut, de cada 100.000 persones, un 33,8% de dones i un 21,6% d’homes han hagut de rebre en un moment donat assistència per haver provat d’engegar tot a parir banderes, sense haver-ho aconseguit. I en tot aquest paquet tràgic no s’hi inclouen les temptatives que no han engreixat l’estadística perquè s’han amagat pudorosament en la intimitat familiar. Encara rai que per mantenir l’orgull català, les dades que enregistrem aquí són lleugerament inferiors a les de la resta de l’Estat i molt per sota de les taxes europees. Ara bé, davant d’aquestes xifres desgraciades, de veritat creieu que sobre el suïcidi val més passar-hi de puntetes?

L’OMS va publicar fa un parell d’anys un estudi alarmant i plenament vigent: que la taxa mundial de suïcidis consumats – basat en dades de 172 països – era de 804.000 morts, en números absoluts. I si ho preferiu en relatius, l’11,4% per cada 100.000 habitants, xifra que representa el 50% de totes les morts violentes entre homes i el 71% entre dones. Els metges de capçalera, psicòlegs i psiquiatres constaten que allò que l’adolescència i la joventut són etapes felices i despreocupades - per contraposició a l’estrès laboral i les càrregues que suporten els adults -, afegit al fet que els símptomes de depressió en els joves no sempre coincideixen amb els dels adults, fa que molts dels estats depressius en gestació passin desapercebuts en els seus inicis. No obstant això, les cauteles que des dels mitjans de comunicació es tenen respecte d’aquest tipus de successos, no només es justifiquen per evitar l’efecte contagi, sinó també - i al meu parer, sobretot -,  per neutralitzar les reaccions dels que viuen la tragèdia del suïcidi de més a prop, com són els familiars o els amics íntims d’algú que s’hagi llevat la vida voluntàriament. El sentiment de pèrdua i d’absència, es veu agreujat per la sensació que té l’entorn directe del suïcida: s’hi podria haver fet alguna cosa? Com és que no vam ser capaços de detectar el que s’estava covant? Aquest sentiment d’impotència és terrible. A més a més, quan el sentiment de culpa i de dol es barreja amb  un parèntesi emocional d’especial desolació, caracteritzat per la decisió de patir en silenci i de no compartir el dolor, deixant tantes i tantes preguntes sense resposta, costa de tirar endavant.


Per aquesta raó, a la meva manera de veure, practicar el restrenyiment informatiu i ocultar la “paraula lletja”, no dóna visibilitat al problema ni ajuda a sensibilitzar sobre les seves dimensions reals per aportar més atenció i facilitar noves accions preventives del problema de salut que tenim la societat sobre la taula. Malgrat això, per molt que se’n parli i es debati per treure-li ferro a la part de misteri o de mite, el suïcidi continuarà sent una decisió individual complexa i no sempre s’arribarà a totes les claus. Algú va escriure, i li dono la raó, que amb el suïcidi passa com amb els incendis: per molts extintors, tallafocs o detectors de fums que t’empatollis, al final sempre quelcom que t’estimaves molt acaba cremant. I ja em perdonareu les molèsties.

dimarts, 2 de febrer de 2016

QUÈ CARAINA PASSA AMB ELS DELINQÜENTS REINCIDENTS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 2 febrer 2016)

QUÈ CARAINA PASSA AMB ELS DELINQÜENTS REINCIDENTS?

La vida d’una gironina de 25 anys que fou llevada brutalment, a la carretera, per l’envestida d’un cotxe conduït per un desgraciat de 40 anys que anava begut, sense carnet i traginant a l’esquena una motxilla de mala persona, ha posat el focus novament en la desesperada pregunta que encapçala aquesta reflexió. Tothom es fa creus que aquella mala bèstia hagués estat parada pels mossos hores abans per haver intervingut en un altre accident de circulació – aquesta vegada sense víctimes –, duent-ne més al cap que als peus i que, inexplicablement, tornés a sortir a la carretera al volant del mateix vehicle - en teoria intervingut -, i que després de trascolar mitja dotzena de copes d’alcohol es gradués com assassí – el seu advocat s’afanyarà a rebaixar el delicte a homicidi involuntari –, segant la vida d’una innocent i destrossant una família que mai més aixecarà el cap. Si aquest relat fos el d’un cas esporàdic potser encara es podria dispensar basant-se en la fatalitat, però és que la poca traça com es gestionen les detencions de delinqüents reincidents, que en el pitjor dels casos surten al carrer amb càrrecs a l’espera d’un judici més llunyà que el bíblic judici final, fa que tot sovint aquesta deixadesa, permissivitat o impotència administrativa acabin en tragèdia. ¿Com es menja que en una època en que tantes tonteries es poden tramitar “on line”, consultar els antecedents d’un delinqüent agafat in fraganti sigui tan difícil d’aconseguir abans de deixar-lo anar?


A un altre home, de 35 anys aquesta vegada, veí d’Artés però de nacionalitat eslovaca, en donar-lo d’alta hospitalària la Mútua de Terrassa on s’havia refet de les ferides rebudes en estomacar-se primer amb una colla de joves, a Manresa, i d’agredir després d’un cop de puny a un ancià de 81 anys amb qui es va creuar a la plaça de Crist Rei, en ple dia, per la simple raó que li feia nosa en la seva fugida dels que el perseguien per la baralla anterior. Un cop detingut i curat, el jutjat d’instrucció número 1 de Manresa va deixar-lo marxar en pau a casa seva, sota paraula de comparèixer si se’l citava, com si no hagués passat res. Però sí que havia passat i massa: l’angelet estava pendent de judici al jutjat penal número 2, també de Manresa, per un robatori de feia tres anys a una casa d’Avinyó, delicte pel qual la fiscalia li demanava una pena de tres anys i mig de cangrí. Tanmateix, el jutjat penal número 1, també de Manresa, el febrer de l’any passat l’havia condemnat per un robatori violent del qual, per consell del seu advocat d'ofici, es va declarar culpable no pas per penediment sinó per beneficiar-se d’un tracte amb la fiscalia que rebaixava la petició de pena a dos anys, quedant en suspens la presó amb la condició que durant els dos anys següents fes bondat. A part d’això, aquest ciutadà model d'impresentables, a part del judici pendent per l’assumpte d’Avinyó té al seu currículum una agressió a set mossos d’esquadra, a l’exterior d’un bar del Poble Nou de Manresa on havia protagonitzat un escàndol, cas també pendent de que se li trobi un forat a l’agenda judicial per dictar-hi sentència. Malgrat sembli un joc dels disbarats, situacions com aquestes i de molt pitjors són el parenostre de cada dia en l’administració de justícia d'aquest país i, per aquesta raó, els ciutadans normals ens fem preguntes tan innocents com per què, després de donar-lo d’alta la Mútua de Terrassa, aquell delinqüent no va passar a complir la pena de presó que tenia en suspens? No existeix una base de dades que creui tots els antecedents dels ciutadans de professió delinqüent? Si la justícia funcionés amb l’eficàcia d’Hisenda o del fitxer de morosos de la banca, potser la jove gironina encara estaria viva i l’ancià de Manresa agredit perquè sí, tot i estar refet de la patacada, no tremolaria de por encara, perquè l’angoixa ja no hi ha qui li tregui de sobre.      

dilluns, 1 de febrer de 2016

TIPS DE LA INFANTA I DEL SENYOR RAJOY

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 1 febrer 2016)

TIPS DE LA INFANTA I DEL SENYOR RAJOY

Era un tema que no tenia previst tocar al blog, perquè de la corrupció ja n’hem parlat tantes vegades - deixant ben palès el fàstic que tot plegat ens produeix -, que no calia tornar-hi perquè ja fa pudor. Però després d’escoltar les explicacions que el senyor Roca – un dels pares de la Constitució, com ens recorda quan li convé -, dóna a bastament a tort i a dret per defensar i fer-nos creure que la infanta Cristina és víctima d’un tracte discriminatori, que no puc permetre, encara que només sigui un gest testimonial, que vagi intoxicant l’opinió pública amb tanta barra que pretén capgirar la realitat valent-se de la seva autoritat moral. I no li puc permetre perquè ell, com a pare de la Constitució, hauria de ser el primer en reconèixer que si la seva clienta rep un tracte discriminatori no és en el sentit que a ell li convé fer veure, sinó tot el contrari: la discriminació rau en el fet que el fiscal i l’advocacia de l’Estat – contra natura – s’arrenglerin amb les tesis exculpatòries de responsabilitats penals per a la infanta, sense altra raó aparent que el fet que sigui filla i germana de monarques. Sembla mentida que per engreixar la minuta del seu bufet – se suposa que no treballa per amor a l’art ni per devoció monàrquica -, consenti en la fal•làcia de vendre’ns que en no aplicar el Tribunal la doctrina Botin a la infanta, el principi constitucional que “tots som iguals davant la llei” es trenca. Mentida punyetera! Aquest principi se’l varen passar pel forro el senyor Fiscal i els advocats de l’Estat quan varen renunciar a fer costat a l’acusació particular, com seria el seu deure, encara que només fos d’ofici. Quantes vegades els representants d’aquestes dues institucions de l’Estat s’han comportat tan compassivament a favor dels acusats d’un presumpte delicte? Com molt bé denunciava el jutge instructor, no tot s’hi val perquè una infanta d’Espanya no purgui la reva responsabilitat com qualsevol altre espanyol. Que no ens vulgui ensarronar, doncs, el murri del senyor Roca repetint que la seva clienta és víctima de discriminació, sent radicalment a l’inrevés.


I pel que fa amb aquest sainet de la investidura del proper president del govern d’Espanya, a la meva manera de veure el senyor Rajoy s’està passant pel mateix arc del triomf que la infanta, l’esperit de la Constitució que tan diu respectar i defensar. Però, a més a més, com també passa amb la infanta, s’està pixant sobre el sentit comú de tota una ciutadania que contempla estupefacta les seves piruetes i manefleries per aferrar-se al poder. Si en les passades eleccions es va produir el miracle que una majoria esquifida d’espanyols no li retiressin la confiança i, per tant, va resultar el cap de llista més votat, constitucionalment li correspon el dret i la obligació moral – per respecte a la seva parròquia, almenys -, de defensar el seu programa de govern davant del Parlament. Si no convenç a la resta de diputats, d’acord amb la Constitució no li toca més remei al candidat rebutjat que plegar amb la cua entre cames i deixar les mans lliures a un altre perquè ho intenti. Però el que no preveu la Constitució és que a qui protocol•làriament el rei dona la paraula per intentar la investidura faci la rebequeria de fer l’estaquirot, com si es tractés d’un concurs de “pasapalabra”. El senyor Rajoy no pot jugar amb la Constitució com ho està fent i anuncia que seguirà fent. No obstant el monarca reina però no governa, potser no deixar que se li pixi a sobre un trist viatjant de gra cuit sí que entra en les seves prerrogatives. Penso que si més no l’Espanya amb sentit comú, li agrairia aquest gest de dignitat institucional.